De jugar a les mines a donar-les a conèixer

Bellmunt és un plàcid poblet del Priorat d’uns 300 habitants (en els temps de més esplendor de les mines n’havia arribat a tenir 1.800). Així que hi arribo em crida l’atenció un conjunt de cases baixes, petites com el puny, enganxades l’una al costat de l’altra. No hi ha dubte: és la colònia obrera. Abans d’arribar al punt de trobada de les mines, ara museu, passo per un casalot. Tampoc ho dubto: és la Casa de l’Amo. M’informo que els amos de les mines no hi vivien, en aquest edifici modernista. Era la seu social de l’empresa: hi havia les oficines, el laboratori... Els treballadors hi acudien sovint a cobrar. Ara és un edifici buit. Es podria aprofitar com a espai d’activitats culturals ben diverses.

La Gemma Barceló, bellmuntenca, coordinadora del Museu de les Mines de Bellmunt del Priorat, em rep a la gran plaça on està situat el museu. Al mig de la plaça hi ha una estructura metàl·lica. El castellet, en diuen. “Aquesta estructura no pertany a l’ascensor amb què pujaven i baixaven els miners. És de la màquina d’extracció d’una altra mina prop d’aquí. I el d’aquesta mina no era en aquest lloc”, em diu la Gemma.

Entrem a la mina Eugènia. Som a la primera planta de la mina i hi fa fresqueta. Si baixéssim de nivell aniríem notant més calor: les galeries arribaven als 620 metres de profunditat, on s’assolien els 40 graus de temperatura. La Gemma em guia per una galeria força ampla: s’hi pot caminar sense problema. Tracto d’imaginar els miners amb llums de carbur per orientar-se en la foscor, amb calor, pols, perill d’enrunaments... (aquí no hi va haver gaires accidents mortals, tot i que sí malalties pulmonars, com la silicosi) i segur que em deixo un munt de dificultats que tenien.

“Treballaven per parelles -habitualment els membres de cada parella eren els mateixos; si es compenetraven, era més eficaç-. L’un aguantava la barrina i l’altre picava amb la maça”, m’explica la Gemma mentre anem avançant per la galeria. Amb casc, esclar.

“D’aquestes mines n’extreien galena (sulfur de plom) d’una gran puresa”, m’explica. “La galena era molt útil per als radioreceptors i per al vidrat de la ceràmica, i el plom per a fer pesos, bales, canonades i revestiments dels cables elèctrics; s’utilitzava també per a la pintura de mini, en bateries i com a protector dels raigs X”, remarca la Gemma just quan som al costat de la reproducció de la figura del “ganxero” o embarcador, que era l’encarregat d’avisar l’ascensorista de fer pujar o baixar l’ascensor amb persones o mineral.

Treball en equip

Mentre els homes eren dins la mina, a l’exterior les dones separaven manualment la mena (galena) de la ganga (resta de material que sortia; el rebuig, que s’abocava al terrer). Els nens ajudaven les dones: anaven a buscar llenya, carbó, aigua... Els primers anys (finals de segle XIX i principis del XX) hi treballaven infants de 9 i 10 anys, segons el llibre de registre dels treballadors.

El període de més esplendor d’aquestes mines va ser entre les dècades de 1920 i 1960. Durant les dues guerres mundials i la civil espanyola hi va haver una gran demanda de plom per fer munició, però a la segona meitat del segle XX el plom del Priorat va deixar de ser competitiu. La proliferació del plàstic va arraconar per sempre la galena.

Sortim de la mina. Però... on és el castellet? Estic del tot desorientat. Hem sortit lluny de l’entrada! Som en un terrer, que als anys 90 es va reaprofitar. “Aquí hi va treballar el meu pare”, diu amb un somriure la Gemma. “Ell i altres treballadors portaven les pedres que hi havia aquí, extretes de la mina, per reomplir carreteres quan les asfaltaven i per a les vies del tren”, m’explica. L’avi de la Gemma va treballar a la mina, però sobretot a la foneria. Com que la jornada de la foneria era més curta, la gent, en general, preferia treballar a la foneria que no pas a la mina. “La feina de fonedor era d’unes quatre hores diàries, i la podien compaginar amb les tasques de pagès”, precisa la Gemma Barceló, que va estudiar Humanitats i ha fet estudis posteriors de gestió cultural i museografia. Quan feia pràctiques de la universitat al mNACTEC (Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya), a Terrassa, es gestava la idea d’obrir les mines de Bellmunt per a les visites. I ella s’hi va abocar de ple. Hi treballa des dels inicis. Quin privilegi poder treballar al seu poble!

“Les mines eren un mort per a l’Ajuntament”, afirma la Gemma. I recorda que va tenir un paper clau en el projecte d’obrir-les i donar-les a conèixer Joaquim Torné Roigé, alcalde de Bellmunt, que dissortadament va morir poc després de l’obertura.

De seguida va créixer el turisme quan les mines van obrir per a les visites. “Abans a Bellmunt només hi havia una fonda, i ben aviat van obrir un restaurant, dues cases rurals i una agrobotiga”, remarca la Gemma, que de petita, com tota la canalla del poble, solia jugar en aquest lloc ple de misteri, de llegendes i d’històries familiars.

Deixo Bellmunt en direcció a Reus tot reflexionant sobre la idoneïtat que els professionals que es dediquen a donar a conèixer el patrimoni industrial no només siguin de l’indret sinó que a més hi tinguin vincles familiars. Allò que han viscut a casa, l’estimació que acostumen a tenir pel lloc on treballaven els pares o els avis, és la millor garantia per a la seva preservació i divulgació.