La icona de la Revolució Industrial, al cor del Pirineu

No sé si queden gaires màquines Mule Jenny al món. Suposo que deuen ser als grans museus. Amb alguna excepció... Quina sorpresa trobar-me aquesta primitiva màquina de filar, inventada l’any 1779 per Samuel Crompton, contemporània de la singular filadora catalana berguedana, al cor del Pirineu. I no és pas petita! Aquesta Mule Jenny fa uns quinze metres de llarg. La trobo al Pont d’Arsèguel, un veïnat situat a dos quilòmetres d’Arsèguel, una de les portes d’entrada del Parc Natural del Cadí-Moixeró, a l’Alt Urgell. L’edifici el van fer de les dimensions adequades perquè hi cabés. Primer va ser, doncs, la màquina i després l’edifici.

“La Mule Jenny va enviar moltes persones a l’atur. Per això en van cremar tantes!”, diu la Neus Isern, responsable de la Fàbrica de Llanes d’Arsèguel, juntament amb la seva germana Àngels. “Abans d’aquesta màquina, una persona feia un fil, dues persones dos fils... I aquesta Mule Jenny fa 300 fils al mateix temps! Va suposar un avenç importantíssim en la producció de fil. És una filadora, que fa dues funcions: filar i fer el fil més resistent, ja que de dos caps [fils] en fa un”, m’explica la Neus Isern, que em fa de guia, quan som davant d’aquesta màquina impressionant que funciona perfectament, com anys enrere, amb la força de l’aigua del riu Segre. L’aigua fa un salt de deu metres, i fa moure una turbina, connectada a una sèrie de politges i corretges que fan funcionar les màquines.

Imagino totes les dificultats que devien tenir per dur fins aquí dalt, fa més d’un segle i per camins de carro, aquesta màquina -una Mule Jenny l’any 1850; és, doncs, de segona mà-, i segur que em quedo curt.

Estic sol visitant la Fàbrica de Llanes d’Arsèguel. Hi regna una tranquil·litat total. Les màquines ara estan parades (en altres moments les fan funcionar, i fan una petita producció). Sento tan sols el xrrrrxxxxx del riu i el miaaaaaau d’un gatet que deu estar amagat no sé on.

La Mule Jenny és el tresor de la Fàbrica de Llanes, tot i que n’hi ha molts més. “Hi tenim màquines de cinc procedències: de Bèlgica (les cardes), de França (el batuar i el diable), d’Anglaterra (la filadora), d’Alemanya (els telers) i d’Olot (la màquina de fer mitjons)”, diu la Neus Isern, que és neta de qui va fundar aquesta fàbrica l’any 1902, l’emprenedor Andreu Isern. La Fàbrica de Llanes va tenir un creixement sostingut el primer terç del segle XX. “Venien a treballar-hi moltes noies per tenir uns ingressos per al dot, per casar-se. El 1936, l’any que va començar la guerra, l’avi ja havia acabat de pagar tots els deutes. Després ja res no va ser igual”, diu la Neus.

Com un ordinador

Continuem la ruta per altres màquines: l’aspi -que serveix per debanar i fer troques-, nom que no s’ha perdut del tot gràcies als mots encreuats. “Aquesta màquina funciona amb un ordinador”, diu la Neus assenyalant-me un teler antic. Què dius? “Sí, perquè la tela faci els dibuixos que vulguis, hi ha un sistema binari, com les fitxes perforades dels primers ordinadors”.

“Fixa’t que aquesta corretja està reparada. De tant en tant s’ha de cosir, amb tires de cuir; les corretges són de cuir i es donen, i cal que sempre estiguin tibants”, diu la Neus davant d’una altra màquina, just quan apareix un gatet negre saltironant per unes capses de cartró amuntegades i unes cadires tombades, amb un fil enganxat al pèl. La Neus em mostra finalment dues màquines que no funcionen. “Com a mínim tenen 200 anys”, revela. Una rentadora molt antiga, de fusta -en la qual les mantes es rentaven durant 48 hores!-. L’altra és una cardadora de llana, que tenia la funció de treure pèl de les mantes. Els que fan aquesta funció són cards de riu, ben secs (fa anys que van collir-se); les seves punxes són l’element que va traient els pèls. De manera que el nom de la màquina ve del mot card, de la natura.

Ens acomiadem a la botigueta de l’entrada, d’aspecte i olor d’altres temps. Hi venen mitjons, ben gruixuts, ideals per al rigorós clima hivernal del Pirineu, tapaboques (peça de roba que feien servir els pastors per abrigar-se i amb la qual se solien tapar el coll i la boca), mantes, bufandes... Tot és fet en aquesta fàbrica. Tot és de colors “naturals”. No hi ha res blanc o negre, sinó de color cru (que prové de les -mal- anomenades ovelles blanques) o de color marró (burell, se’n diu, de les -mal- anomenades ovelles negres).

La Neus em dona una targeta. “Fàbrica de Llanes i d’Electricitat” hi diu. “Ah, també feu electricitat?” “N’havíem fet. Des d’aquí fèiem llum per a tot el poble d’Arsèguel. Sempre hi havia una persona, nit i dia, controlant el canal, d’un quilòmetre de llarg, perquè no hi hagués cap element que obstaculitzés el pas de l’aigua. Era molt cansat. Tan sols podíem subministrar electricitat per a una bombeta a cada casa”.