PATRIMONI INDUSTRIAL

Una icona mundial de l’arquitectura prefabricada

Capdella va ser la primera gran central que es va posar en funcionament als Pirineus

L’Hospital de Cartró es troba una mica més amunt del museu, al costat de les cases dels treballadors.
i Daniel Romaní
19/08/2018
4 min

“Parlar de Capdella és parlar avui de dues centrals, Capdella i Estany Gento-Sallente. Capdella va ser la primera gran central que es va posar en funcionament als Pirineus, l’any 1914, amb una potència de 31.000 kW i amb un salt de 836 metres, mentre que Estany Gento-Sallente és l’última gran central que s’ha posat en marxa als Pirineus, l’any 1985. Té una potència de 446.000 kW i un salt de 400 metres”, m’explica Joan Carles Alayo, que ha treballat a les empreses Hidroelèctrica de Cataluña, Enher i Endesa i és autor del llibre L’electricitat a Catalunya. 1875-1935.

Alayo em diu que “el cabal que pot circular per Estany Gento arriba als 125.000 litres per segon i és reversible, mentre que Capdella utilitza com a màxim 3.500 litres per segon i l’aigua només pot baixar per la seva llarga canonada. Amb això, aquestes dues centrals tenen uns paràmetres que les fan excepcionals, una pel salt i l’altra pel cabal”.

Faig cap a la Vall Fosca -curiós nom per a la vall on es va fer la primera central hidroelèctrica del país-. Tota la vall és plena d’elements relacionats amb les centrals de Capdella, de Molinos i de la Plana de Mont-ros. Visito el Museu Hidroelèctric de Capdella, que explica com va sorgir la idea de la primera central hidroelèctrica de Catalunya dedicada a la producció de corrent altern, com va trasbalsar la vall i com funciona. La visita també permet veure una part de la maquinària que fa funcionar la central. Són les mateixes màquines que es van instal·lar ara fa poc més d’un segle. I continuen funcionant! (Tot i que n’hi ha tres d’automatitzades, que es controlen amb ordinador, des de Lleida.)

Localització de la torre de Capdella.

Després de visitar el museu, inicio una passejada per la vall, ben acompanyat de l’Eva Perisé, directora del Museu Hidroelèctric de Capdella, i ens aturem a l’antic campament industrial de la Central de Capdella. Els habitatges de fusta que la integren recorden els dels Alps suïssos, origen de la majoria d’enginyers i caps d’obra. Són unes peculiars construccions prefabricades construïdes per l’empresa catalana Ribes i Pradell. Són fàcils d’identificar els elements de les regions suïsses d’on venien els directius, com ara les fresqueres. Encara n’hi ha algunes. Són uns armaris amb tela mosquitera penjats a l’exterior de les finestres, on es conserven els aliments. Esclar, a 1.200 metres d’alçada és més eficaç una bona fresquera que una nevera!

L’Hospital de Cartró

“Coneixes l’Hospital de Cartró?”, em diu l’Eva, amb cara que té un tresor per mostrar-me. “No n’he sentit a parlar”, li dic. L’Hospital de Cartró es troba una mica més amunt del museu, envoltat d’antigues casetes de treballadors, que continuen habitades. Ens acostem a una que està en perfecte estat. A fora té la llenya preparada per quan arribi el fred: els troncs, tots diferents, estan encaixats perfectament. Una carlina a la porta continua avui fent fora els mals esperits i les bruixes.

“Aquest hospital va construir-se per als treballadors de la central -em diu l’Eva, just quan hi arribem-. No hi va haver accidents mortals, però sí molts ferits. Aquí a la vall no hi havia metge, per això mentre es construïa la central de Capdella es necessitava un hospital -precisa-. Un cop construïda, l’hospital va quedar abandonat. Als anys 80 Fecsa va instal·lar-hi el menjador dels treballadors de la central reversible d’Estany Gento-Sallente. Ha sigut magatzem de mals endreços i magatzem de menjar dels conills”, m’explica mentre passegem pel seu interior, pràcticament buit: hi ha unes lliteres, unes bicicletes atrotinades...

Capdella, l'any 1917.

L’hospital consta de dues ales. Una, més gran, estava destinada a l’atenció i la cura de malalts, i l’altra, a petites intervencions i cirurgia. “Aquest havia de ser un element efímer, pensat per durar 3 o 4 anys... I ja ho veus, fa més d’un segle que dura. Imagina’t les tempestes que ha resistit! -em diu-. Va arribar desmuntat, amb manual d’instruccions tipus Ikea”, em detalla l’Eva. “I realment és de cartró?”, li pregunto. “Sí, sí, les parets són de cartró, molt resistent a la intempèrie gràcies a un tractament específic, que creiem que li van donar amb pintures. Les bigues són de fusta, la teulada està feta amb els mateixos materials, fusta i cartró, i la coberta, amb teules de fibrociment -em respon-. L’empresa que va construir aquest hospital es deia Christoph & Unmack. Era una empresa alemanya que va aconseguir la patent d’un edifici anomenat Doecker-baracken, dissenyat pel danès Johann Gerhard Clemens Doecker, que l’any 1885 va guanyar un concurs internacional d’arquitectura de casernes promogut per la Creu Roja que es va dur a terme durant l’Exposició Mundial d’Anvers. Aquest concurs buscava el disseny d’un edifici transportable, resistent i molt econòmic que fes possible una millor assistència a la població en els processos de guerra o emergència (hospitals de campanya, escoles, habitatges provisionals...)”, m’explica Sígrid Remacha, arquitecta tècnica, que ha estudiat a fons aquest equipament.

“A part de la producció de diferents models de la Doecker-baracken, l’empresa va comercialitzar cases prefabricades de fusta, amb les quals també va obtenir fama internacional. Va dissenyar la casa d’estiueig d’Albert Einstein a la localitat alemanya de Caputh”, em diu Sígrid Remacha. En esclatar la Segona Guerra Mundial, l’empresa es va alinear amb el nazisme i es va implicar directament en la producció d’hospitals de campanya per a l’exèrcit alemany, i també de barraques destinades a camps d’extermini. Això va suposar el seu final.

¿Algú ha pensat a restaurar aquest element efímer-permanent?

'Caçadors de mirades' recopila imatges de persones de la Vall Fosca

Aquest estiu s’han penjat a les façanes de les cases dels pobles de la Vall Fosca una sèrie de retrats que formen part de l’exposició Caçadors de mirades, que recopila imatges de grans dimensions de persones de la vall des del 1918 fins al 1965.

Els retrats van ser capturats pel fotògraf suís Fritz Ritz i han sigut cedides per un particular i per les netes del fotògraf. A més, també s’han recuperat fotografies fetes pels fotògrafs Pere Piqué i Rafel Marsol.

Amb la iniciativa Caçadors de mirades, els veïns de la Torre de Cabdella estan ajudant a identificar els protagonistes dels retrats, que en moltes ocasions eren familiars seus. Amb aquesta idea original, el Museu Hidroelèctric de Capdella vol recuperar la memòria d’aproximadament un 10% dels habitants. “El procés d’identificació està sent molt emotiu, ja que moltes persones posen cara a padrins i repadrins que no havien conegut, i en altres ocasions han descobert com eren els seus pares de petits, o bé han posat cara a persones entranyables de la Vall dels quals només es coneixien anècdotes”, diu Eva Perisé, directora del Museu Hidroelèctric de Capdella.

stats