“El tren anava ple de gent, els seients eren negres, i allà sota anàvem tots els nens ficats, com polissons. Molts revisors ja ho sabien i no deien res, perquè molta gent viatjava així; no es podia anar d’una altra manera”, explica la Rosario, que va emigrar a Catalunya amb la família per venir a les mines de Cardona. L’explotació de les mines va transformar aquest tranquil indret de la Catalunya Central. Un any després de l’obertura de les mines, el padró municipal de Cardona va registrar un increment d’un 16% (4.820 habitants). Van venir treballadors d’Andalusia, Extremadura, Múrcia... Per a ells era una bona oportunitat laboral, tot i el risc (van deixar-hi la vida més de 80 treballadors). Els directius també eren de fora: alemanys, francesos i bascos. Amb l’aixecament militar del 1936, la mina de potassa, propietat de la Unión Española de Explosivos, va ser col·lectivitzada i les instal·lacions es van utilitzar per fabricar primeres matèries de la indústria de guerra.
Un formiguer per extreure clorur de potassi
Les mines de sal de Cardona tenien 300 quilòmetres de galeries per on passaven camions, i fins i tot hi havia una benzinera
Les mines de sal poloneses de Wieliczka, el primer element industrial que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1978, reben cada any 1,7 milions de visitants. A Catalunya no hi ha cap element del nostre patrimoni industrial que s’acosti a aquests registres, ni tan sols els més espectaculars, com, per exemple, el Parc Cultural de la Muntanya de Sal de Cardona, que rep unes 70.000 visites anuals.
A primera hora del matí, amb una furgoneta descendim per un terreny fet d’escòria extreta de les mines de sal de Cardona. “Es calcula que aquí hi ha més de cinc milions de tones d’escòria i runam”, em diu el guia, Àlex Tripiana, molt vinculat a aquest indret: el seu pare va treballar en aquestes mines i posteriorment a les de Sallent.
A mà dreta tinc una gran muntanya de sal i a l’esquerra el castell de Cardona, que s’alça imponent des de l’any 880. Els vescomtes, comtes i ducs de Cardona eren els propietaris de la sal. Portaven la sal a triturar als molins i la venien. Van ser precisament els beneficis de l’explotació de la sal el que va convertir els senyors de Cardona en una nissaga poderosa, en “reis sense corona”.
![Localització del Parc Cultural de la Muntanya de Sal de Cardona.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
Tot baixant amb la furgoneta, l’Àlex m’explica com va començar tot... fa milions d’anys: “Aquí arribava l’Atlàntic, que entrava pel golf de Biscaia i baixava per Aragó. Es va formar un mar interior que es va anar assecant, i les diferents sals van anar sedimentant. Aleshores la pressió tectònica va anar plegant i deformant les capes de sals, i les roques del voltant van fer emergir la sal (cosa que es coneix científicament com un diapir)”.
Tradicionalment, la sal comuna de Cardona sempre s’havia extret a cel obert. “Des del neolític i fins al segle XX la sal de Cardona s’utilitzava com a conservant en l’alimentació i per al bestiar”, m’explica l’Àlex. “No com a condiment. Això de la sal com a condiment és cosa de fa quatre dies”, precisa.
“L’any 1912, l’enginyer industrial Emili Viadé va comprar uns terrenys a un pagès a la població veïna de Súria i va descobrir que, a més de sal comuna, hi havia clorur de potassi”, diu. “No va ser fins al 1929 quan es va començar a explotar el clorur de potassi de l’interior del jaciment”.
Els ducs de Cardona van tenir la propietat de la mina fins al 1923, quan van vendre la muntanya de sal (per 3.300.000 pessetes, un import que fa un segle era monumental) a Unión Española de Explosivos. El 1929 es va inaugurar la gran mina Nieves, on ara ens dirigim. La sal potàssica que se n’ha extret s’ha utilitzat sobretot com a fertilitzant, al camp, i en menor mesura per fer-ne pólvora.
Sortim de la furgoneta, entrem per una galeria i de seguida ens posem un casc miner. Fem un petit recorregut, en relació a la longitud de galeries que hi ha. Les mines de sal de Cardona són un formiguer fet per l’home. Si ens hi endinséssim seria impossible orientar-se. Hi passaven camions, hi havia un taller mecànic, i fins i tot una benzinera! “És fàcil arrencar la sal, i això permetia foradar molt ràpidament. Es van obrir uns 300 quilòmetres de galeries”, m’explica Àlex Tripiana. Si els poséssim tots en línia recta, arribaríem a Saragossa!
Tinc la sensació d’estar dins d’una gruta natural. Algun visitant desconfiat ha arribat a dir a més d’un guia que tot això dels miners i de l’extracció de la sal, dels 3 milions i escaig de pessetes, dels 300 quilòmetres... és una història de ficció que aquí s’han inventat per mostrar aquesta bellesa. L’espai convida a fer-hi concerts, tastos de vins, activitats culturals i fins i tot casaments... Sí, sí, tot això s’hi ha fet!
La dura rutina dels miners
Ens aturem davant d’una foto d’uns miners. “Com és que van amb pantalons curts?” Som al pic de l’agost però dins hi fa fresqueta. “Els últims anys es treballava molt avall. El 1990, l’any que va tancar la mina, es treballava a 1.308 metres de profunditat, i la temperatura arribava als 50 graus. A més, no hi havia bona ventilació”, diu l’Àlex. Però per als miners el pitjor era entrar a la mina: baixaven amb una mena de gàbia -l’ascensor-, 50 persones com sardines, a 5 metres per segon, fins a 1.000 metres de profunditat. Tot i fer-ho cada dia, molts no s’hi acostumaven pas.
Avancem pel túnel i anem passant per parets rogenques -fetes de sal que conté ferro- i d’altres de blanques com la neu -fetes de sal nova fruit de filtracions d’aigua-. Com més ens endinsem, més abunden les estalactites i les estalagmites de sal. Algunes s’han abraçat per sempre formant una columna de sal. Hi veig estalactites primissímes tortes a causa dels habituals corrents d’aire. L’Àlex n’agafa un petit fragment de terra. “Ho veus? Aquesta és buida per dins, com un macarró”.
Amb el dit índex agafo una gota que és a punt de caure d’una estalactita. És ben salada, esclar, per això té una densitat alta. Es queda sobre del dit i no llisca avall. “Això és la salmorra”, diu l’Àlex.
Les mines de sal de Cardona van tancar l’any 1990, però a Cardona es continua treballant la sal. Salinera de Cardona prepara sal, extreta de la mateixa vall salina de Cardona, per al desgel de carreteres, per a l’alimentació del bestiar i per a processos de fabricació de pell, entre d’altres.
