La factoria clau de la mecanització agrària

Com un gran llibre, i cada full -cada museu temàtic- obert allà on s’ha desenvolupat especialment el sector industrial que explica. Així és com es va plantejar la creació, als anys 80, del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), sota el lideratge d’Eusebi Casanelles, que va dirigir-lo durant una bona colla d’anys. Va ser una decisió estratègica, sens dubte la millor manera d’explicar la Revolució Industrial a casa nostra.

A Tàrrega, doncs, tocava explicar la mecanització del camp. L’antiga fàbrica Trepat era el lloc ideal per fer-ho. Per conèixer els inicis d’aquesta fàbrica cal remuntar-se fins a poc més d’un segle: l’any 1914, Josep Trepat Galceran (1881-1974), veient que les màquines agrícoles que s’importaven dels Estats Units no acabaven de satisfer els agricultors catalans -massa grans, massa cares- va decidir dissenyar-ne i produir-ne.

La fàbrica Trepat es trobava inicialment en un magatzem al centre de la capital de l’Urgell, a prop de l’estació de ferrocarril, però de seguida les instal·lacions van quedar petites a causa de l’expansió fulgurant de l’empresa. Als anys 30, Cal Trepat va traslladar-se als afores del municipi (on va mantenir l’activitat fins a l’últim dia). Van construir-se un total de dinou naus al costat de la carretera que va cap a Lleida, que continuen dempeus. Ara cinc naus acullen un museu que val molt la pena visitar.

Taller dels modelistes

En aquestes cinc naus hi ha les seccions de la foneria de la fàbrica, on es carregaven els forns amb el material que s’havia de fondre i, una vegada obtinguda la colada o ferro fos, es buidava dins els motlles per obtenir la peça desitjada. També hi ha el taller dels modelistes, on dissenyaven els nous models de màquines Trepat, i el taller on hi ha els torns i les màquines de foradar i polir peces, entre altres elements.

Tot passejant-hi veig un reguitzell de màquines agràries que han quedat obsoletes. Una de les coses que em crida l’atenció són les làmpares, els típics llums de fàbrica en forma de plat invertit que pengen d’un fil i que molts dissenyadors han recuperat per ambientar altres espais, des d’una cuina a una botiga de joguines. És curiós que em sorprengui veure aquests llums justament al seu lloc original!

La fàbrica Trepat va ser protagonista de la Segona Revolució Industrial, la que tenia com a font l’energia elèctrica. La seva producció, a cavall entre l’activitat artesanal i la industrial, va impulsar la mecanització massiva del camp a les comarques de Lleida i en general al camp català.

“Inicialment les màquines que feia Cal Trepat eren de tracció animal, però amb els anys van modernitzar-se per adaptar-se als tractors”, m’explica, in situ, el director del Museu Trepat, Jaume Espinagosa, just quan som davant d’una segadora amb rodes de cautxú. L’empresa produïa tant segadores, que tallaven els cereals, com garbelladores, que a més de segar-los els recollien i els amuntegaven per tal de facilitar la feina als agricultors.

“El 1931 Cal Trepat va rebre el títol de “productor nacional”, tot un reconeixement per part del govern espanyol. Sembla que el seu èxit, a les dècades dels 50, 60 i 70, s’explica en part per les bones relacions que tenia l’empresa amb el règim franquista”, m’explica Espinagosa. “Sovint, a la postguerra, la fàbrica Trepat no podia assumir totes les comandes i comprava peces a proveïdors de fora”, em diu. “I els que tenien una màquina, o ferros que no utilitzaven, ho duien a la fàbrica Trepat perquè els reciclés i la seva comanda passava per davant de les altres”, afegeix.

La instal·lació d’indústries metal·lúrgiques a Tàrrega als anys 60, que va generar una demanda de persones amb experiència en el món metal·lúrgic, va atreure força treballadors de l’empresa. Les noves indústries els oferien millors condicions salarials. I la fàbrica Trepat va anar entrant en un procés de decadència. Va tancar a la dècada dels 80.

La sirena de la fàbrica

Però Cal Trepat segueix funcionant... per als visitants. El director del museu prem un botó que fa girar un embarrat de grans dimensions. És un embarrat que alimenta diversos mandrins, torns, trepants i cisalles. “El van instal·lar a principis dels anys 30 i va funcionar fins a l’últim dia que l’empresa va estar activa”, remarca el Jaume.

La sorpresa final: Jaume Espinagosa prem un botó i sona la sirena de la fàbrica. El so que emet els és ben familiar, a la gent gran d’aquestes terres. Forma part del seu univers sonor. Durant la Guerra Civil, en què l’empresa va ser col·lectivitzada i fabricava munició -tot i que també va continuar fabricant màquines segadores-, quan rondaven avions de bombardeig sonava per indicar que la gent corregués als refugis. Però aquesta no va ser la seva funció principal. La sirena sonava quatre cops al dia: a l’iniciar la feina a la fàbrica, per parar per dinar, per reprendre l’activitat i per aturar-la al final de la jornada. Molts pagesos, quan, a la tarda, sentien la sirena Trepat també plegaven. El seu so marcava el ritme de treball de bona part de la comarca.