Un espai modernista ben útil: fa un segle que s’hi fa vi

És un municipi força petit, Gandesa, per ser capital de comarca. Però té de tot. Trobo en una mateixa placeta del poble tres pastisseries! Una d’elles, la pastisseria Pujol, és del 1892, d’abans que es fes el celler motiu de la meva visita.

“Tothom entén el català?”, ens diu la Pilar Ferrando, responsable del departament d’enoturisme del Celler Cooperatiu de Gandesa, a l’inici de la visita guiada a la qual m’he apuntat. Es fa un breu silenci... però de seguida una noia fa un pas endavant de la rotllana que s’ha format uns moments abans, per dir que no. No sé per què, però tinc la sensació que és resident a Catalunya. Poc després també fa un pas endavant una altra noia que té la mà en un cotxet de bebè. “És que jo no entenc el castellà, però sí el català... Soc d’Ucraïna i fa pocs anys que visc aquí”, diu, com avergonyint-se’n. De seguida lligo caps: la seva parella és catalana, i a casa deuen parlar català i ucraïnès, i prou.

El català esdevé la nostra llengua vehicular. “Us faré una visita que no serà tècnica”, ens diu, d’entrada, la Pilar. “Sempre hi ha algun arquitecte... i no vull ficar la pota”, em xiuxiueja.

“Ja veieu que es tracta d’un edifici fet sobretot amb totxo, rajola i ceràmica. Era la manera d’aprofitar l’argila de la zona i, per tant, es donava feina als obradors d’aquí... i no es disparava el pressupost”, ens diu la Pilar.

“Se sap quan va costar construir aquest celler?”, li pregunto. “Sí. Dues-centes mil pessetes de l’època”. Em costa saber si és molt o poc, però de seguida la Pilar Ferrando em treu de dubtes: “El celler del Pinell de Brai va costar un milió setanta mil pessetes, i el de Falset, quatre-centes mil pessetes”.

Construït en menys d’un any

Passejant pel celler no hi veig cap biga de fusta (era cara, la fusta, en aquesta zona). Quasi tot és pedra, en aquest magnífic edifici modernista que va ser construït el 1919 en menys d’un any, un temps rècord. Està a punt d’arribar al centenari, doncs. “Es va començar després i es va acabar abans que el del Pinell de Brai”, ens detalla la Pilar.

Tot i ser un celler fet amb materials senzills té una pila d’elements que el fan singular. Com ara les voltes catalanes de les cobertes -i les de sota les tines!- i els arcs parabòlics o de catenària invertits, herència d’Antoni Gaudí, mestre de l’arquitecte que va dissenyar el celler, Cèsar Martinell (agafeu una cadena pels dos extrems amb les dues mans, destenseu-la, tot deixant que “faci panxa”... si la invertiu, ja teniu l’arc catenari!).

“Quina alçada té, aquest celler?”, pregunta la noia ucraïnesa a la guia, en un català impecable. “Uns 15 metres, i 20 a la part més alta”. Em costa saber si és molt alt o molt baix, però la Pilar em torna a treure de dubtes, si més no comparant-lo amb el del Pinell de Brai, que arriba als 25 metres.

“Fixeu-vos en els carcanyols (espais entre els arcs i els murs)! Són completament foradats. Això va permetre alleugerir l’estructura i alhora crear passos elevats per facilitar l’accés a la part superior de les tines”, ens diu la Pilar quan som a la passarel·la de les tines.

“Els primers anys del celler van ser difícils”, m’explica el Josep Maria Forcades, que va treballar durant 46 anys a la “coope”, com en diu ell (la Cooperativa Agrària de Gandesa), la major part dels quals com a administrador. El seu avi, pèrit agrònom, va ser-ne promotor i soci fundador. “Els socis van haver d’hipotecar les finques al Banc de Valls, ara inexistent”, em diu.

Una part del vi de la primera collita es va acabar fent malbé. Es va començar a vinificar el setembre del 1919, tot i que encara no estava acabat el celler -faltava el sostre-. Les pluges constants i la manca d’experiència van fer que aquell any es fes vinagre!

Els anys de la guerra no van estar exempts de dificultats. Ningú volia anar a veremar: calia passar per sobre dels companys morts, i per la ferum dels cossos en descomposició (Gandesa va ser un dels objectius centrals de l’ofensiva republicana de la Batalla de l’Ebre; de Gandesa partiren després diverses contraofensives de les forces de Franco contra les serres de Pàndols i de Cavalls).

“Unes bombes van foradar el sostre del celler, però per sort no van explotar”, m’explica el Josep Maria. Durant anys hi havia incrustada força metralla a les parets del celler.

Per aquí passaven els soldats... i el vi els ajudava a oblidar una estona la tragèdia. “Hi havia una llista de tothom que va passar per aquí, amb els noms de batallons dels dos bàndols. Però no constava cap pagament! Aquests papers els van destruir... es van cremar...”, diu el Josep Maria Forcades, i revela que dins una tina es va trobar un membre de la guàrdia mora. Se suposa que va voler beure, va caure i es va ofegar.

La cooperativa de Gandesa continua ben activa. El celler ara és moderníssim. Un dels materials més utilitzats és l’acer inoxidable. S’ha conservat la maquinària vella, que gairebé no s’utilitza.

La cooperativa acaba de recuperar l’històric vermut Terralta. És una reedició d’un vermut que va començar a elaborar l’any 1932, que ha retornat amb la seva bonica etiqueta original, però amb una nova fórmula, amb romaní, entre altres ingredients.