L’epicentre de la cinteria, “les joies dels pobres”

“És una feina ben entretinguda, passar fils per aquests telers tan antics. Cal passar-los per uns pintets (una mena de pues; el nom ve de pintes )”, em diu Miquel Perramon, que sempre que l’hi demanen acut a arreglar telers al Museu de la Tècnica de Manresa. “Els diumenges es fan visites guiades amb monitores. A algunes, de vegades, quan engeguen un teler se’ls trenca un fil, que llavors s’embolica i... se’n trenquen cinquanta”, m’explica el Miquel, molt vinculat al museu. Fa uns anys va donar-hi un teler fet per ell, de quan era estudiant. Es tracta d’un teler per fer mostres, que teixeix una sola cinta amb el sistema Jacquard (sistema que funciona amb una sèrie de cartrons amb forats que permeten fer dibuixos). Per tot plegat, ell i uns quants companys seus col·laboradors del Museu de la Tècnica de Manresa van rebre el premi Bonaplata, guardó que valora la recuperació del patrimoni industrial, tècnic i científic.

El Miquel, ara jubilat, arregla els telers de manera altruista. Però durant molts anys va ser la seva feina. “Jo feia de contramestre”, em diu. Jo tenia associada aquesta paraula a l’àmbit mariner. El Miquel em precisa que, en el món de les fàbriques grans, els contramestres tenen uns quants telers assignats i vetllen perquè tots funcionin.

“Alguns telers antics d’aquest museu manresà són de ferro -ara els fan d’acer inoxidable- i aquí es rovellen fàcilment, perquè hi ha molta humitat”, em diu el Miquel. Esclar, som sota terra, dins un ampli espai que havia acollit 12 milions de litres d’aigua i que va estar actiu fins a finals del 1980: els Dipòsits Vells. Aquest recinte tenia una doble funció: ser una reserva d’aigua per a la ciutat de Manresa i millorar-ne la qualitat, ja que la sèquia que duia -i encara duu- aigua a Manresa arrossegava molt fang, que en aquests dipòsits se sedimentava.

El fet que uns quants telers funcionin és un dels atractius del Museu de la Tècnica. Però encara en té més: se centra en la indústria de la cinteria, és a dir, de fer cintes, una activitat econòmica molt arrelada a la capital del Bages i que encara avui és ben viva.

“A Manresa es produeixen prop d’un 25 % de les cintes de l’estat espanyol”, em diu la directora del Museu de la Tècnica de Manresa, Alba Subirana, que em guia per aquest equipament. “«Les joies dels pobres», en deien, de les cintes. Primer eren fetes de seda, després van passar a fer-les de cotó i ara es fan de fibres sintètiques”, m’explica l’Alba. “Les cintes han anat guanyant aplicacions”, afirma, i comença a recitar-ne les actuals: “Se’n fan per a vestits, llenceria i roba d’esport; per a la decoració, per a productes d’alta resistència... Eslingues, se’n diuen, de les cintes que tenen molta resistència”. “I quins usos tenen, les eslingues?”, li pregunto. “S’utilitzen, per exemple, per subjectar càrregues pesants en el transport. També se’n fan cintes de persiana, corretges per als animals, banyadors...”, em respon. Ens hem avançat en el temps, perquè encara estem visitant la part del museu dedicada als antecedents de la cinteria, que es va desenvolupar especialment al segle XIX: la passamaneria (elaboració de passamans, borles, botons folrats, faixes, bandes de gala...) i l’elaboració de vetes (cintes bastes i de baix preu fetes de cotó, que s’empraven sobretot en la confecció i per fer espardenyes), entre altres activitats.

Un canal amb sis segles d’història

L’aigua que anava a parar al dipòsit on ara hi ha el Museu de la Tècnica de Manresa també té una gran presència a les seves exposicions. El museu explica amb detall la gran obra de la sèquia, un canal que des de fa sis segles porta aigua del riu Llobregat des de Balsareny fins a Manresa.

“La sèquia és una gran obra d’enginyeria hidràulica que té tan sols un desnivell de 10 metres al llarg del seu recorregut”, detalla l’Alba. “Per fer-la es van haver de construir mines i una trentena d’aqüeductes que salven els desnivells del terreny per on passa. En el seu llarg trajecte la sèquia travessa el pla de Bages i passa per boscos; camps de secà i de regadiu; espais naturals d’un gran interès i diversitat, amb zones d’aiguamolls i boscos de ribera, alzinars i rouredes”, m’explica, i subratlla que “amb la sèquia va néixer un ofici, el dels sequiaires, que s’encarregaven del manteniment del canal (treien algues i altres elements que obstaculitzaven el pas de l’aigua)”. “Duien unes botes que els arribaven fins a gairebé els genolls, fetes de llauna”, em diu. “Esclar, no hi havia plàstic, encara”, faig jo.

Deixo Manresa i enfilo per la ruta del Cardener. La seva salinitat va fer que al segle XIV, en un període de gran sequera, els manresans decidissin deixar d’anar a buscar l’aigua a aquest riu per recollir-la del Llobregat construint la sèquia. La meva pròxima destinació és precisament les muntanyes que salen el Cardener. En sortir de la ciutat, a la vora d’aquest riu, veig un gran edifici antic d’aspecte fabril. Buscant documents m’assabento que va acollir la que es considera la primera fàbrica de Catalunya, l’anomenada Fàbrica dels Panyos. Encara no hi havia màquines de vapor, i les seves màquines es movien amb una roda hidràulica. La Fàbrica dels Panyos va començar a construir-se el 1818. Just fa dos segles, doncs, va començar la industrialització a Catalunya.