Quan el carbó s’utilitzava per al tren i la indústria

No crec que l’enderroquin, la central tèrmica de Cercs, que va tancar fa pocs anys, el 2011. El patrimoni industrial és cada cop més valorat, malgrat que en alguns llocs pugui espatllar el natural. De moment, ja li han trobat un ús original, a aquesta central situada a la vora de la carretera, coneguda per la seva singular xemeneia cilíndrica: a la tardor acollirà un parc temàtic de terror.

Hi penso quan vorejo amb el cotxe el pantà de la Baells, tot veient les restes d’aquesta central, situada a pocs quilòmetres de la meva destinació d’avui: les mines de Cercs. A l’últim tram de carretera, la mateixa que condueix als peus del Pedraforca, passo per un altre element abandonat: un casalot impressionant. Era la casa de l’amo de les mines.

De seguida que arribo al punt de trobada de les mines de Cercs pujo a un tren miner, amb tot un grup, amb el qual ens endinsem uns 450 metres en una de les galeries de l’antiga mina Sant Romà. El túnel està ben il·luminat. Res a veure amb els primers temps, en què s’il·luminava amb llums d’oli, que cremaven amb greix d’animal, i més endavant, amb llums de carbur. Xavier Andreu, professor de ciències naturals, que m’acompanya -amb la seva dona, la Sílvia-, em recorda que havia utilitzat llums de carbur en alguna de les seves visites a altres mines per conèixer-ne la geologia. És biòleg, però tot el que té a veure amb la geologia també li interessa, al Xavier, que recorda amb nostàlgia la seva època postuniversitària, en què la major part de cursets de geologia es feien “sobre el terreny”. Ell és professor de batxillerat de biologia i lamenta que la pressió de la selectivitat fa que se surti poquíssim de les aules. De camí ja m’ha avançat que aquestes són unes mines de lignit, el tipus de carbó que hi ha l’Alt Berguedà.

L’evolució d’un ofici

El nostre guia, Ivan Sànchez, ens explica l’evolució del treball miner en aquest indret, des de finals del segle XIX fins a finals del segle XX (les mines van tancar definitivament el 1991): “Inicialment s’arrencava el carbó amb l’única ajuda d’un pic i d’una puntona, i es carregava en cabassos fins a unes vagonetes. A fora, hi havia les dones, els nens i els vells, que destriaven la pedra del carbó. Es treia tanta pedra com carbó”, detalla. “Després es va passar a utilitzar un martell neumàtic. Era més eficaç però provocava més malalties: produïa molta pols i calia fer molta força per aguantar-lo. Als últims temps es feien explosions controlades”.

Mentre tornem, tot caminant, cap a l’entrada, intento pensar el munt de funcions que tenia no fa pas tant el carbó: per a les locomotores dels ferrocarrils, com a combustible de les indústries tèxtils, per als forns de les fàbriques de ciment, per fer el gas que il·luminava els carrers, per al consum domèstic (calefacció, estufes, cuines econòmiques...)... i segur que me’n deixo.

“Sempre hi havia algú a la mina. Es feia una jornada de 6 a 18, i l’altra de 18 a 6. Van arribar-hi a treballar 3.000 persones”, diu l’Ivan, quan som davant d’una gàbia amb un ocellet. Quan s’hi treballava era un ocell de veritat. “Era una mesura de seguretat: si l’ocell moria, volia dir que faltava oxigen”, ens explica. “També hi tenien rates. Aquest animal notava de seguida el cruixir de les bigues de fusta que apuntalaven les galeries d’aquella manera..., i a la primera tremolor fugien cap a l’entrada de la mina. I quan veien córrer les rates, els miners les havien de seguir, o apuntalar més la mina amb noves fustes. Ah! I no portaven ni casc, ni guants, ni botes”, explica l’Ivan. En aquell moment em cauen dues gotes d’aigua al casc de miner que m’he posat en entrar.

“I pensar que treballaven ajupits, agenollats o fins i tot estirats, amb el terra sovint mullat...”, diu el Xavier.

Eren habituals les esllavissades, les inundacions... i la temença permanent que es propagués el gas grisú (barreja de gasos que es produeix en moltes mines de carbó que, en contacte amb l’aire, constitueix un potent explosiu). “En total va haver-hi en aquestes mines 181 morts”, ens diu l’Ivan. A les morts directes cal sumar-hi les causades per treballar en condicions molt deficients. “La mitjana de vida dels treballadors era de 35 anys”, ens diu l’Ivan, molt vinculat a les mines. Nascut a Berga, tant el seu besavi com el seu avi van treballar en aquestes mines. El besavi va participar en la revolta del 1932, que va esclatar en una colònia tèxtil on treballaven dones de miners, i es va escampar com una taca d’oli als miners de potassa de Sallent, Súria i Cardona, molt especialment a la colònia minera de Sant Corneli (a les mines de Cercs).

L’Ivan coneix bé els fets d’aquesta revolta perquè els hi han explicat a casa, i en sap detalls que no es coneixen gaire: “El gener del 1932, farts de les seves pèssimes condicions laborals, uns quants miners no només van sumar-se a la vaga sinó que, a més, van voler imposar el comunisme llibertari. La nova República no era el que esperaven. L’exèrcit i la Guàrdia Civil es van presentar als nuclis revoltats i van detenir un munt de miners. Els detinguts van ser portats a la presó Model, i d’allí al port de Barcelona, i amb el vaixell Buenos Aires els van portar al Sàhara i a Guinea Equatorial”. Ramon Franco, d’ideologia republicana -malgrat ser germà del dictador Francisco Franco-, repartia pamflets des d’un avió a favor del seu alliberament.