Parc de Collserola

Al bell mig de l’àrea metropolitana de Barcelona, la serra s’alça com a talaia i pulmó de les ciutats. Més de 8.000 ha d’espai natural singularment preservat, amb boscos extensos, prats, brolles i fondals de fisonomia clarament mediterrània, i una valuosa biodiversitat.

Collserola és també espai d’esbarjo i de trobada, de descoberta i d’aprenentatge. La seva gestió, a càrrec del Consorci del Parc, cerca promoure’n l’ús respectuós i sostenible, bo i preservant els seus valors naturals. Aquest territori ha estat gestionat des de l’any 1987, en el marc d’un Pla especial de protecció i, a partir del 2010, ha vist refermada i consolidada la seva dimensió ambiental amb la declaració de Parc Natural.

Per la seva naturalesa, la serra aporta una notable dimensió a la qualitat de vida dels ciutadans i esdevé un privilegi ambiental per a la població que viu al seu voltant. Perquè, si una de les característiques en l’evolució dels parcs naturals són les millores en l’accessibilitat i, per tant, l’ús que en poden fer cada vegada més persones, en el cas de Collserola això es multiplica per la proximitat (màxima) amb la zona més poblada del país.

FUNCIÓ SOCIAL

Els conceptes de lleure i marc educatiu essencial han marcat la història del parc. Però, a més, els espais naturals han estat vehicle d’inspiració i de curiositat en totes les èpoques, i no és gratuït afirmar que afecten l’estat anímic i espiritual dels visitants. Són font d’inspiració i desenvolupament artístic, com ho demostren les nombroses manifestacions artístiques relacionades amb la serra.

També ens possibiliten experiències positives de contacte i lligam amb la natura. Són el lloc de descoberta per excel·lència i una oportunitat d’aprenentatge. Els naturalistes amateurs i les associacions d’estudiosos que han sorgit en aquest territori en són una bona mostra.

Durant segles les comunitats humanes han creat forts lligams amb la natura que han tingut manifestacions ben diverses, segons els moments històrics o els costums locals. La natura ha estat un lloc d’arrelament de tradicions, llegendes i costums populars. Aplecs i romeries de llarga tradició: aplecs de Sant Medir, Sant Iscle, la Salut, el Rocío, i llegendes com la de Sant Medir i la del Gegant del Pi.

I el fenomen de les fontades. L’inici del segle XX va marcar una època de gran arrelament de les fontades com a activitat popular a la serra; per exemple els obrers de les fàbriques, que cercaven un lloc saludable per compensar l’activitat industrial. S’han trobat unes 250 referències de fonts a la serra.

A banda, Collserola ha estat lloc d’inici, primer, i banc de proves, després, per a la pràctica de l’excursionisme, des dels seus inicis i amb una llarga tradició de caminades populars.

Al mateix temps, els espais naturals són el lloc idoni per al recolliment, per poder gaudir de la quietud o la soledat, tot escoltant els sons de la natura o buscant el silenci.

ARBRES SINGULARS

Avui, la serra de Collserola és un Parc Natural extensament boscós, però històricament no sempre ha estat així. A finals del segle XIX bona part del territori estava ocupat per masies i àrees agrícoles que es dedicaven principalment al conreu de la vinya. Amb el segle XX, es va iniciar un procés d’expansió urbanística i d’abandonament agrícola que, lligat a un creixent ús de lleure, ha anat transformant profundament el paisatge, fins als nostres dies. Fruit d’aquests processos i transformacions trobem, per tota la serra, una sèrie d’elements patrimonials construïts per la mà de l’home. Al seu costat hi ha uns altres elements que, tot i ser naturals, també han estat condicionats per la mà de l’home: els arbres singulars. Així, els arbres singulars no només estan enmig dels boscos, sinó que, també, els trobem al costat de masies, camins, fonts, àrees agrícoles, etc. Molts d’ells són plantats, d’altres són naturals, però darrere la majoria de casos hi ha, o hi ha hagut, una voluntat de conservació. D’una manera o altra tots formen part del nostre patrimoni natural, cultural i històric i com a tals són mereixedors de protecció.

Els cens d’arbres singulars del Parc s’atansa ja als 200 exemplars i en resten bastants per catalogar. L’inventari és encara un projecte obert, que duen a terme tècnics del Parc amb el suport d’un grup dels Voluntaris de Collserola.

FUNCIONS ECOLÒGIQUES

Collserola té una importància essencial per a l’àrea metropolitana de Barcelona des del punt de vista ecològic. Els boscos propers a les ciutats alliberen oxigen (O 2 ) i fixen el diòxid de carboni (CO 2 ), filtren les partícules de pols i amorteixen el soroll. A més, els corrents d’aire més frescos de l’interior del bosc ajuden a dissipar la calor i la contaminació produïda per les indústries, les calefaccions i els automòbils. Les principals funcions ecològiques dels espais forestals són:

Regulació del cicle hidrològic

Les plantes retenen l’aigua de la pluja i l’alliberen a poc a poc, i així frenen el risc d’inundacions. Per tant, els boscos són uns reguladors dels recursos hídrics i, per extensió, del clima.

Els boscos emmagatzemen i purifiquen l’aigua. Quan l’aigua transpirada pel bosc entra en contacte amb una massa d’aire fred, es condensa i forma boires i núvols. Aquestes boires poden deixar precipitacions importants. Està comprovat que plou més a les zones boscoses que a les desforestades.

La vegetació absorbeix els nutrients continguts en els residus orgànics de l’aigua, que no són tòxics per a les plantes, i d’aquesta manera la vegetació ajuda a reduir la contaminació i a millorar la qualitat de les aigües. Un arbre evapora 5,7 litres d’aigua/hora.

Reducció de l’erosió

El sòl és el patrimoni més preuat de la Terra. Sense sòl no és possible el creixement de la vegetació. Les formacions arbustives tenen un paper ecològic essencial per la seva funció de retenció de l’aigua de pluja i de protecció del sòl. Les arrels de les plantes protegeixen el sòl de l’acció erosiva de l’aigua i prevenen els esllavissaments de terres. Així, eviten o redueixen els efectes negatius de les riuades.

Un sòl sense vegetació corre el risc de degradar-se per la força de l’aigua, sobretot en les regions mediterrànies, on les pluges poden ser torrencials i endur-se grans quantitats de terra.

La coberta vegetal també és una pantalla contra l’erosió del vent i les caigudes de les roques i protegeix les valls de les allaus de fang i de neu.

Qualitat de l’aire

Els boscos són uns regeneradors importants de l’oxigen que respirem, i alhora retenen el diòxid de carboni atmosfèric.

Les plantes s’alimenten de l’aire (CO 2), del terra (sals minerals) i de l’aigua (H2 O), tot gràcies a l’energia de la llum. El CO 2 i l’H 2 O que absorbeixen es transformen i el resultat de la reacció química és, per una banda, compostos orgànics (CH 2 O) i, per una altra, oxigen (O 2 ) que retorna a l’atmosfera.

La vegetació emmagatzema el CO 2, sobretot les formacions vegetals en creixement, que contribueixen a minimitzar el canvi climàtic en actuar com a abocadors de CO 2.

Els boscos també filtren les partícules en suspensió i retenen la pols. Això és important a les àrees urbanes voltades de boscos o parcs, on la quantitat de pols és molt gran. El resultat és un aire net i pur. Un arbre filtra fins a 7.000 kg de pols i tòxics. Collserola té 6.800 ha de bosc.

Presència d’espècies vegetals i animals

Els espais naturals són la font de diversitat biològica i de manteniment d’algunes varietats de plantes i animals d’ús humà tradicional. Aquests espais també són un refugi per a animals pol·linitzadors de cultius i per als controladors de plagues agrícoles, així com per als disseminadors de llavors.

La diversitat biològica no es limita únicament a les espècies catalogades. Aquesta s’estén així mateix entre les diferents poblacions d’una mateixa espècie que hi viuen a la serra i, finalment, entre els diferents individus d’una mateixa població animal o vegetal. Aquestes tres fonts de variació són fonamentals perquè les espècies puguin sobreviure i evolucionar positivament davant els possibles canvis.

Les espècies biològiques de la serra de Collserola no constitueix solament un potencial científic i cultural. La preservació de la seva diversitat és una condició necessària per garantir el futur dels sistemes naturals de la serra. En una hectàrea de bosc hi ha gairebé una tona d’animals de sòl, sobretot cucs de terra.