Capçaleres del Ter i del Freser

BarcelonaCom en altres espais de protecció natural catalans, les capçaleres del Ter i del Freser són parc natural de fa poc, el 2015, però la seva història es remunta a 85 anys enrere, amb el Regional Planning de 1932 i la catalogació de les llavors anomenades reserves de paisatge. El parc actual està format bàsicament per l’Espai d’Interès Natural (PEIN) del mateix nom i és, alhora, Zona d’Especial Conservació (ZEC) i d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) (codi ES5120002). El Parc també comparteix espai amb la Reserva Nacional de Caça del Freser-Setcases i limita, al nord, amb el Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans, situat a França.

El Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freserestà situat al Pirineu oriental, íntegrament dins de la comarca del Ripollès, i té una superfície de més de 14.000 ha repartida entre 7 municipis. Amb cims que assoleixen pràcticament els 3.000 m (Puigmal, 2.910 m; Bastiments, 2.881 m), defineix un espai natural singular, darrer exemple típic de l’alta muntanya pirinenca que davalla vers el Mediterrani. És un compendi i un excel·lent exemple del notable grau de diversitat que acull el Pirineu oriental axial. Presenta bons exemples del modelat glacial i periglacial pirinenc amb formes molt complexes (circs, congestes...) i és singular perquè conté espècies de vertebrats delicades, així com nombrosos invertebrats de gran interès i una flora d’alta muntanya rica i diversa.

La rellevància espiritual i religiosa de la vall de Núria, els éssers mitològics com el gegant Puigmal i altres llegendes, la importància històrica per al muntanyisme i l’excursionisme català i la ruta de la retirada són, entre d’altres, mostres del ric patrimoni immaterial del Parc. També és digna d’esment l’activitat humana del Parc, amb un passat i un present ramaders i d’aprofitament sostenible dels recursos naturals, el llegat miner, algunes de les primeres centrals hidroelèctriques de Catalunya, el cremallera de la vall de Núria i tot un seguit d’infraestructures turístiques relacionades amb el gaudi de la muntanya i la natura.

Geomorfologia

El relleu actual és el resultat de l’erosió produïda per la xarxa hídrica després de les diverses glaciacions que ha patit la zona durant l’era quaternària. Sobretot per la darrera, la glaciació de Würm, que va començar fa uns 110.000 anys, va arribar al punt culminant fa uns 20.000 anys, i es va acabar de cop fa uns 10.000 anys, en l’inici del període holocè.

La forta baixada de les temperatures arreu del planeta va provocar que el gel s’estengués per bona part del Pirineu i el seu entorn. Per damunt dels 2.000 m d’altura tota la superfície estava coberta per plataformes de gel i circs glacials, d’on sortien llengües de glaç que fluïen per les valls i podien arribar a tenir longituds de 10km i fins a 500 m de gruix.

Circs i glaceres van modelar el relleu de la serralada formant cubetes, valls en forma de U i zones amb grans acumulacions de sediments transportats pel gel, que ara trobem en forma de sediments periglacials a l’alta vall del Ter i a la vall de Núria.

La situació del Parc Natural ofereix molt bons exemples d’aquesta morfologia glacial: la coma de l’Orri, la coma de l’Embut, la coma d’Eina, la coma de Vaca, la coma del Freser, totes formades per circs glacials o zona d’acumulació de neu ubicats a les capçaleres (el circ de Conoròs, el circ d’Ulldeter o el circ de l’Embut, el més alt de tots), i valls glacials en forma de U que segueixen a continuació.

La coma del Freser, juntament amb la coma de Vaca, formaven la glacera més llarga de la zona, de més de 7 km de recorregut. Algunes d’aquestes geleres van arribar a tenir més de 500 m de gruix, i hi ha evidències geomorfològiques que podem observar directament en algunes valls.

Actualment no existeixen glaceres a l’interior del Parc Natural, ni a la resta del Pirineu oriental, però el modelatge de la zona continua gràcies a la dinàmica periglacial, que consisteix en fenòmens de solifluxió i gelifluxió, és a dir, al moviment lent i a la gravetat de masses de terrenys reblanides per l’aigua o ajudades pel desglaç.

Després de la desaparició de les geleres, els rius i torrents han excavat les valls creant profunds engorjats, com les gorges del Freser i les gorges de Núria. A les gorges del Freser, el riu solca els massissos de Balandrau i Torreneules des de la coma del Freser fins a l’aiguabarreig amb el riu Núria, amb un desnivell que supera els 1.000 m. Les gorges de Núria no són tan profundes però són més estretes. El riu Núria s’encaixona al llarg d’uns tres quilòmetres fins que s’ajunta amb el Freser. I és en la confluència dels dos rius on es troben les espectaculars roques de Totlomón, agresta muralla rocallosa de 700 m d’alçada que cau a plom formant un dels contraforts del Torreneules.

Hàbitats i vegetació

Com en els altres parcs que formen part del Pirineu o el Prepirineu, els paisatges estan condicionats per la divisió entre l’estatge alpí i el subalpí. En el primer, el prat alpí és el més característic. Està dominat per gramínies i ciperàcies. A l’estiu, però, hi fan florida una gran varietat d’espècies de flors. Els tipus de prats principals canvien en funció de la humitat que troben, i altres condicionants són l’acidificació o descalcificació del substrat. Complementen aquest paisatge les nombroses tarteres, fonts i rierols, congestes i molleres.

L’estatge subalpí és el terreny dels boscos, sobretot del bosc de pi negre amb sotabosc de neret, nabiu i ginebró. Als llocs més ombrívols hi trobem l’avetosa. I on no hi ha pi negre hi trobem matollars com el neretar, ginebroses, baleguers... O pastures similars a les de l’estatge alpí.

En aquest estatge també s’hi desenvolupen comunitats d’herbassars megafòrbiques, constituïdes per plantes de grans dimensions com l’adenostil, l’herba tora, la tora pirinenca, el marcòlic groc i el veladre. Entre elles s’hi troba una espècie endèmica dels Pirineus orientals, la umbel·lifera Endressia pyrenaica.

Dins del Parc hi trobem un dels boscos inventariats a l’Inventari de Boscos Singulars de Catalunya (CREAF, 2010). Es tracta del bosc de pi negre anomenat bac de Carboners, amb una extensió de 5,8 ha. Aquest bosc es troba dins el bosc públic muntanya de Sant Miquel, a Setcases.

A la baga de Queràs (Setcases) hi trobem alguns exemplars centenaris d’avet. També trobem exemplars molt vells de pi negre a les pinedes de Fontalba, a Núria.

Pautes i recomanacions

Als centres i punts d’informació us informaran i orientaran per tal de planificar una bona visita al Parc Natural.

Practicar el senderisme és la millor manera de conèixer el Parc. Per a la vostra seguretat, seguiu els camins senyalitzats i aneu ben equipats per a la marxa, preveient la possibilitat que faci mal temps.

Si obriu un filat o una tanca, cal que els tanqueu després de passar-hi, ja que mantenen el bestiar al seu lloc.

Els gossos que porteu al Parc cal que vagin lligats en tot moment, ja que poden causar molèsties al bestiar o a la fauna salvatge.

Part del territori del Parc Natural és de propietat privada. Procureu que la vostra visita no destorbi l’activitat de la gent del territori.

L’acampada lliure no és permesa. Només es pot pernoctar (bivac o tenda de campanya) de 20.00 a 8.00 h; fora d’aquest horari no hi pot haver cap tenda muntada.

Per motius de seguretat i conservació, està rigorosament prohibit encendre foc. Només es pot encendre foc als llocs permesos.

No colliu plantes silvestres. N’hi ha una bona part que són escasses o estan protegides, i tenim el deure i la responsabilitat de conservar-les.

No espanteu els animals salvatges ni els ramats domèstics, ni feu res que els pugui perjudicar. Observeu-los a distància i gaudiu-ne sense interferir en el seu comportament.