Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

És l’únic parc nacional de Catalunya, i la seva història i gènesi és paradoxal. És fill de la política de centrals hidroelèctriques del general Franco. Més concretament, de la visita que va fer a la zona el dictador l’any 1955. Originàriament tenia només 9.851 ha i es va convertir en el cinquè parc nacional d’Espanya i el segon dels Pirineus, després del Parc Nacional d’Ordesa. Paradoxalment, la propietat de la major part del territori era privada, cosa que en va permetre l’explotació forestal fins a l’any 1975, i ha estat parcialment afectat per tot un sistema d’explotacions hidroelèctriques, les quals representen impactes ecològics i paisatgístics forts.

Van ser necessàries dues regulacions més, el 1975 (tot i que fos només una llei de reclassificació) i el 1988, per donar forma al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, amb la finalitat d’establir un règim jurídic especial per preservar l’espai de totes les intervencions que poden alterar la fisonomia, la integritat i l’evolució dels sistemes naturals del Parc.

L’àmbit territorial aplegava una superfície de 10.230 ha dels termes municipals de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) i Espot (Pallars Sobirà). Una novetat de la llei era la delimitació d’una zona perifèrica de protecció a fi de garantir una completa protecció dels recursos naturals que van justificar la creació del Parc i d’evitar els possibles impactes ecològics i paisatgístics de l’exterior.

D’altra banda, es definia una zona d’influència socioeconòmica formada pels termes municipals de la Vall de Boí, Espot, Vilaller, Vielha e Mijaran, Naut Aran, Alt Àneu, Esterri d’Àneu, la Guingueta d’Àneu, Sort i la Torre de Cabdella.

El 1996, via decret, es va ampliar el Parc fins a les 14.119 ha, amb només 231 ha de propietat privada. Per la seva banda, la zona perifèrica va decréixer fins a les 26.733 ha. Tot i la necessària coordinació amb l’àmbit estatal, per la consideració de “parc nacional”, Aigüestortes i Estany de Sant Maurici es gestiona d’acord amb la legislació autonòmica.

PAISATGE

L’aspecte més destacat pels visitants del Parc és el seu paisatge espectacular, format per una sèrie d’elements que es complementen, d’una manera gairebé perfecta, per donar lloc a un harmoniós conjunt de pics esmolats i crestes vertiginoses, boscos frondosos i prats verds, rius d’aigües clares i estanys profunds.

La base del paisatge la formen les roques, el relleu escarpat i les grans parets rocoses, conseqüència de l’erosió provocada per les glaceres que ocupaven aquestes valls ara fa uns 50.000 anys. La fusió d’aquestes llengües de gel va deixar al descobert el seu treball lent d’escultores del paisatge. L’aigua del desgel va omplir tots els forats, dibuixant taques blaves sobre les roques, i va formar boniques cascades saltant els desnivells existents entre la vall principal i les petites valls secundàries.

A poc a poc la vida va envair aquests erms rocosos: primer els líquens es van instal·lar sobre la superfície de les pedres, pintant-les de colors: groc, blanc, taronja... Després molses, herbes, arbusts i arbres van colonitzar aquestes valls afegint diferents tons de verd a la paleta cromàtica. Els animals, petits i grans, no van tardar gaire a arribar-hi, incloent-hi l’home, que ja ben aviat va deixar la seva petjada: ja durant l’època neolítica pujava a l’estiu a aquestes muntanyes per trobar pastura per als primers ramats i utilitzava el foc per cremar boscos per augmentar la superfície dels prats.

Durant segles, l’home ha explotat sistemàticament els recursos naturals que les muntanyes li oferien: fusta i pedres per a la construcció, carbó vegetal per a la indústria, herba per a la ramaderia, caça i pesca als boscos i els estanys...

Però les grans dificultats per accedir als recursos i per poder endur-se’ls riu avall, el clima rigorós i la manca de mitjans tècnics van provocar que les comunitats fossin més aviat petites, petits llogarrets dispersats pel territori que aprofitaven els pocs indrets més o menys plans. Així doncs, la petjada de l’home no va poder ser tan intensa com en altres indrets i aquesta zona es va mantenir essencialment ben conservada.

ESTANYS

El paisatge és d’alta muntanya, amb un impressionant relleu i una gran riquesa de fauna i vegetació. L’aigua, amb gairebé 200 estanys i innumerables rierols, n’és la protagonista. De fet, és l’àrea dels Pirineus amb una densitat més important d’estanys. N’hi ha més de 200, encara que només uns 150 són estanys pròpiament dits, i els altres són basses temporals que poden arribar a assecar-se a finals d’estiu.

No tots tenen el mateix origen ni les mateixes característiques. Els estanys originats per sobreexcavació de les glaceres, sovint anomenats estanys de circ, són bastant profunds i estan situats en zones altes. Les seves aigües presenten un característic color blau fosc. Exemples d’aquest tipus d’estany són l’estany Negre de Peguera i l’estany de Contraix.

Altres estanys s’han originat gràcies a barreres de roques deixades per les morrenes glacials, com és el cas de l’estany Llong a la vall de Sant Nicolau o, posteriorment a l’època glacial i a causa d’accidents geològics, de l’estany Llebreta, originat per una esllavissada de roques.

FAUNA

L’observació de la fauna ens pot semblar difícil. Aquí els animals es troben en el seu ambient, i caldrà aguditzar els sentits per poder-los identificar. Tot i així, cal saber que gairebé 200 espècies de vertebrats viuen dins del Parc.

Entre els mamífers cal destacar l’isard, el porc senglar, l’ermini, la marmota i el cabirol.

Les aus constitueixen el grup de vertebrats més nombrós de la fauna del Parc Nacional. Als boscos més inaccessibles hi habiten el picot negre, el gall fer, el rar mussol pirinenc i el trencapinyes, entre molts altres. El voltor, l’àguila daurada i el trencalòs són fàcilment observables sobre els vessants i les crestes desproveïdes de vegetació, i als prats alpins s’hi troben la perdiu blanca, el cercavores, el pardal d’ala blanca i la gralla de bec groc.

Entre els amfibis destaca per la seva raresa el tritó pirinenc. I de rèptils tenim l’escurçó, una petita serp de mossegada verinosa però que no ataca mai si no és molestada, i la colobra llisa europea. Finalment, entre els peixos hi veurem la truita comuna, que troba el seu hàbitat idoni en les aigües netes i fredes d’aquest indret.

Informació de servei

Seu administrativa

Ca de Simamet, c/ de les Graieres, 2

25528 Boí

Tel.: 973 69 61 89

Fax: 973 69 61 54

Casa del Parc

C/ St. Maurici, 5

25597 Espot

Tel./Fax: 973 62 40 36

Punt d’informació Estany Gento

Terminal del telefèric. Obre els tres mesos d’estiu

Tel.: 667 129 105

Centre d’informació de Llessui

Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua

Escoles de Llessui, s/n

25567 Llessui (Pallars Sobirà)

Tel.: 973 621 798

Fax: 973 621 803

Centre d’informació de Senet

La Serradora

Carrer del Port, 10

25553 Senet (Alta Ribagorça)

Tel.: 973 698 232

Fax: 973 698 229

parcsnaturals.gencat.cat/ca/aiguestortes