Nepal Catalunya School

KàtmanduDilluns dia 21 de gener, suposo que és aquesta la data, perquè aquí estic bastant perdut. Els calendaris marquen que és l'any 2069, o sigui que potser ja hem avançat cap al futur.

Els dies es fan molt llargs a Kàtmandu, l'espera per saber cap a on anirem ens està demanant més del que pensàvem.

Els permisos de les dues regions són prohibitius, i per sort vam trobar en Kami Sherpa i el seu germà Ngima. Ells han treballat molt amb catalans i, per descomptat, han entès tot el que volíem i de seguida s'han posat a treballar. Des d'aquí dono les gràcies al Ton Ricard i a l'Anna, dues persones que són més importants del que sembla en aquest somni, DANI ABAT!

Ens hem posat a disposició d'en Kami, i ell ens ha obert les portes del seu món. Ell i el seu germà estan tirant endavant una petita escola en un barri perifèric de Kàtmandu, i avui n'hem estat espectadors privilegiats. Hem conegut la Mireia Arboix, una voluntària de Torelló (Osona) que intenta fer créixer aquest projecte amb una empenta i una força increïbles. Només en parlar-hi ja ets conscient de l'esforç que està fent en aquest racó de món juntament amb altres voluntaris catalans que van passant per l'escola. Intenten aixecar un projecte que sembla tenir-ho tot en contra, però només cal viure'l per veure que només un somriure dels petits val la lluita que hi estan duent a terme.

Al matí hem sortit de Thamel, hem agafat un petit bus furgoneta, la ciutat encara es lleva, hi ha furgonetes i camions que descarreguen menjar variat, des de carn i peix fins a verdura.

Anem recollint gent, la ciutat va quedant enrere, però el xivarri ens envolta sempre.

Creuem un riu nepalès, i més endavant ja ens allunyem de la fosca i cridanera ciutat, el cel apareix, el sol ens escalfa, i un petit riu és el cordó que anem resseguint pel carrer.

Aquest petit riu és una gran claveguera, plena d'escombraries, però també és la font d'un munt de conreus que com pulmons verds apareixen i desapareixen.

S'hi veuen patates, també colza i cols, cebes i faves: això em dóna un xic d'aire, perquè feia dies que, tancat entre edificis i pol·lució, semblava que mai en sortiria.

La Mireia ens va posant al dia de l'escola, ara tenen uns 40 alumnes, un vigilant, una cuinera i a part dels mestres que vénen a donar classe, un director i en Sunam, el futur director que ara està com de pràctiques.

A la vora del riu podrit també s'hi veuen vaques, gossos, petites granges d'ànecs, i una renglera de barraques que allotgen un munt de famílies, la majoria de famílies dels nens que van a l'escola hi viuen, d'altres tenen potser més sort i lloguen habitacions en zones menys exposades.

Ja hi som, el cartell ens dóna la benvinguda. Arribem a les nou, els nens comencen l'escola a les deu a l'hivern, i a l'estiu tenen un horari diferent. Tot i així, ja n'hi ha una colla que juguen al costat, de seguida escoltem "Buenos días, ¿cómo estan?", els petits posen en pràctica el que els estan ensenyant els voluntaris que van passant per l'escola.

Hi entrem i esmorzem al costat de la Txell, l'Aida i en Carles, els voluntaris de Torelló que ara estan a la disposició de l'escola. Coneixem la Rina, cuinera i ajudant de l'escola, ella hi viu amb dos fills i es cuida de moltes coses, també dels voluntaris que treballen a l'escola.

Arriba el solet mentre la Mireia ens mostra l'edifici i les classes. És una escola amb una bona estructura, el que passa és que s'han quedat sense fons i ara els està costant molt tornar a arrencar.

En Kami i en Ngima paguen els sous dels professors, els voluntaris i els que viuen a l'escola també reben la seva ajuda, i sobretot la seva bondat, ja que tan sols compartint una estona amb en Kami ja veus que és una gran, gran persona.

Quan el sol ja escalfa tot el pati, els nens juguen amb unes petites pilotes de cable. Juguen a la "matada", i la seva vitalitat fa que al cap de pocs minuts tots els que som allà ens hi afegim. Feia dies que em volia moure, i evidentment, els petitons fan de motor, aviat perden la vergonya i comencen a jugar amb nosaltres. Són preciosos, n'hi ha de petits, de 2 i 3 anys, fins a 10 anys que tenen els més grans.

Un detall important és que es barregen totes les castes hindús, budistes i musulmans, tots junts riuen i juguen sense cap tipus de prejudici, gran lliçó per tenir en compte els occidentals.

Ahir, el Sunam, la Mireia i els voluntaris van aixecar-hi una tanca, ja que moltes de les pilotes que tenien els queien al riu, i quan arriba el monsó, només li poden dir adéu mentre la veuen marxar.

El Pere ha decidit fer un petit vídeo de l'escola i el projecte, és el primer que hem decidit fer per donar a conèixer aquest bonic projecte. Més endavant ja veurem com podem ajudar, tan sols veure somriure i jugar els nens val la pena. N'hi ha que saben algunes frases en espanyol, i de seguida ens ho fan saber.

A les deu es posen tots en fila per classes, fan uns quants exercicis físics (un dels alumnes porta la direcció) i després cantem l'himne del Nepal.

De seguida els mestres se'ls emporten cap a les classes. De moment no van per edats, sinó per grau de coneixement, ja que n'hi ha de més avançats que d'altres, i ningú se'n riu per haver d'anar amb nens d'edats menors.

Coneixem en Bindesh Shrestra, el director de l'escola des del 2010, està a punt de deixar-ho, però en Sonam ja està a punt de rellevar-lo. En Sonam és un noi molt eixerit, amb un carisma molt fort, i amb ganes de tirar endavant l'escola, de fer-la créixer i de fer que els nens creixin dia a dia amb unes condicions més dignes, tant d'higiene com d'educació.

Passem classe per classe, els professors semblen molt joves, però se'ls veu motivats, els nens i nenes són com una injecció de força, ens miren amb uns ulls brillants, ens repassen de dalt a baix i segur que comenten què pensen de nosaltres.

El Pere va fent el seu treball de filmació, cada classe ens canta una cançó i després ens donen les gràcies en espanyol, imagina't, ens donen les gràcies i resulta que són ells els que ens donen una lliçó d'humanitat i d'humilitat.

Realment creen quelcom dins nostre que mai més marxarà, l'únic que penso ara és quina serà la manera amb què els podré o els podrem ajudar.

Surten al pati, de seguida juguen amb nosaltres, els més petits són els que tenen menys vergonya i ens agafen, ens tiben de la barba, les orelles i freguen els seus cossos amb els nostres. Aviat els més grandets ens persegueixen, un grupet comença a fer-nos pessigolles i els tornem la jugada, el sol ens escalfa i tota la contaminació, l'espera per no poder anar a les muntanyes, es difumina i es perd en l'oblit...

Els nens ens carreguen d'una energia molt pura, molt necessària per seguir el camí dels somnis. Per ells, cada dia és el primer i l'últim. Unes criatures que han de canviar aquest món tan injust.

Hem acabat la gravació i els voluntaris i la Rina ja ens han preparat el dinar. Avui, per fi, menjarem dal bhat, el plat típic del Nepal, el plat que menjarem més de 40 dies seguits a les muntanyes.

Preparem la taula a fora, sota el solet, conversem i ens amararem de vida amb els voluntaris, sota l'atenta mirada de la Rina, que no vol que deixem arròs. Ella ens atiparia com a llops.

Hem de deixar l'escola, el barri de Thamel ens demana, però hi tornarem, i tant que hi tornarem. Això no queda així. Farem el que estigui a les nostres mans perquè aquesta escola torni a ser gran, s'ompli de molta canalla i continuï fluint com el riu paral·lel que baixa al seu costat.

Volem que, com nosaltres, sigueu partícips d'aquest projecte, esperem que aquests voluntaris catalans en siguin cada dia més, que arribin divises d'occident i que tot el que puguem fer per ells no es quedi en el camí.

Mentre ens amarem de la contaminació de Kàtmandu, a la retina ja hi tenim un altre projecte: els somriures dels nens de l'escola NEPAL CATALUNYA SCHOOL, tots junts podem fer-ho possible.