Quin ha estat el Nadal de la teva vida?

Raül Balam

“El 2020 a mi em va fer un regal molt gran: tornar a celebrar Nadal amb la família”

El Nadal que em va marcar va ser el del 2020. Jo, des que vaig néixer, tots els nadals els havia passat a casa. Sempre. Fins al 2009, que vam obrir el restaurant Moments i a mi se’m van acabar els nadals. Almenys els familiars, perquè al restaurant, cada 25 de desembre preparava els mateixos plats que menjàvem a casa: l’escudella amb els galets farcits i el pollastre farcit. Però va arribar el 2020 i, tot i que la pandèmia va portar coses horribles, a mi em va fer un regal molt gran: tornar a celebrar Nadal amb la família. Hi érem els pares, l’àvia –que encara va poder asseure’s a taula amb nosaltres–, la meva germana, la seva parella, les nebodes i jo. Només els de casa. I ho recordo perquè vam fer Nadal. Ho vam celebrar al Sant Pau. La mare ja tenia a punt l’escudella i el pollastre, així que en arribar, cap a les 12 del migdia, vam acabar de preparar-ho tot, vam fer l’aperitiu, vam seure a taula tard –tal com mana el dia de Nadal–, vam dinar, vam fer un sorbet per ajudar a pair l’escudella i el pollastre i vam rematar amb els torrons i dolços. Però aquí no acaba tot! I és que ara ve el plat fort de la vetllada. El pare, que és mig músic, va muntar un escenari amb micròfons, altaveus i llums. Va convertir el menjador del Sant Pau en una discoteca, a on vam romandre cantant i ballant fins a quarts de 12 de la nit. 12 hores celebrant Nadal. Amb motiu de l’entrevista m’he tornat a mirar les fotos i els vídeos d’aquell dia i m’he refermat en el fet que és un dia per guardar en el calaix de les coses boniques. Al final, veus que Nadal també és el record de la felicitat i la innocència de quan eres petit i acabes no fent-ne un gra massa per haver de treballar aquell dia, perquè el que sí que no he deixat de fer en els meus 47 anys ha estat prendre l’escudella i el pollastre farcit el dia 25, però el Nadal de 2020 va ser memorable.

Meritxell Huertas

“Sempre me les he enginyat per tenir a punt el pessebre de l’avi el 25 de desembre”

Jo no soc gens religiosa, però una cosa que m’ha marcat el Nadal des de ben petita és fer el pessebre. Ja el feia el meu avi Josep, juntament amb la meva àvia Pepita, a casa seva, al carrer Consell de Cent. Cada any la seva afició era fer un gran pessebre a sobre del bufet amb la molsa, el suro, les llumetes, els pastorets, el naixement, el pou, el paller... Fins i tot creava històries que passaven dins del pessebre! Quan el tenia a punt, ens avisava i tota la família acudíem a casa seva i cantàvem nadales sota la llum de les llumetes del pessebre. Tinc gravada la imatge de tota la família cantant-li al pessebre. El meu avi va morir quan jo tenia vuit anys i la meva àvia em va regalar el pessebre, per la qual cosa jo vaig ser qui va heretar el costum de muntar el pessebre. Des dels nou anys fins als 50 que tinc ara. Hi ha hagut anys que he estat de gira amb La Cubana i me les he enginyat com fos per tenir a punt el pessebre de l’avi el 25 de desembre. És una tradició que he passat al meu fill, que ara té 8 anys i que des dels 2 m’ajuda a fer-ho. Penso mantenir la tradició tant temps com pugui, perquè per mi Nadal és això. Primer ho feia per recordar l’avi i que l’àvia no estigués trista; després, per recordar-la també a ella, i ara ja és una tradició molt arrelada a casa meva i que no pot faltar mai.

José Corbacho

“Aquella cavalcada va ser la millor funció teatral que he fet en la meva vida”

Recordo especialment la nit de Reis de quan jo tenia cinc anys. Jo estava nerviosíssim i a sobre vaig començar a sentir sorolls al menjador de casa. Em vaig aixecar del llit, estava molt fosc, però en arribar al menjador vaig veure com una mà amb un guant blanc tancava la porta del balcó i sortia. Vaig quedar aterrit, però tot i això, vaig obrir la porta del balcó i allà ja no hi havia ningú. Vaig al·lucinar i vaig despertar corrent la meva germana per dir-li que havia vist els reis mags. Ella, sàviament, em va engegar al llit amb el pretext que, si no, els reis mags tornarien i s’emportarien els regals. Aquella nit vaig descobrir que els reis mags realment existien. També em van marcar els primers nadals amb el meu fill. La nit de Nadal venia el Pare Noel a casa, on hi havia tota la família. Jo no era a casa perquè formava part de la posada en escena i cada cop que em posava el meu fill a la falda, veia com ell mirava fixament els ulls que hi havia sobre la barba blanca, com si li resultessin familiars. Em demanava sempre que em quedés a esperar el Pare Noel perquè no s’adonava que ambdós no podíem coincidir en el mateix temps i espai. Redescobrir aquesta il·lusió a través dels ulls del meu fill també va ser màgic. Una màgia que temps després va multiplicar-se per mil en una cavalcada de Reis de l’Hospitalet, en la qual em van convidar per fer del Rei Melcior. No m'oblidaré mai de les cares dels nanos que jo veia des de la carrossa. Va ser la millor funció teatral que he fet en la meva vida.

Araceli Segarra

“Recordo un Cap d'Any escalant la muntanya de Todra al Marroc”

Sembla que calgui tenir un Nadal que ens va marcar especialment. En aquest sentit, les pel·lícules nadalenques americanes han fet molt mal. És com creure que el dia del teu casament ha de ser el dia més feliç de la teva vida. Per mi va ser un dia molt bonic, però ja està! A mi m’agrada gaudir de la vida, en general, del dia a dia i no d’un dia en concret. Dit això, la meva relació amb el Nadal ha evolucionat al llarg del temps. De petita eren molt decebedors. Jo provinc d’una família molt humil que també va passar una època molt humil i a casa no hi havia gaires regals. Recordo un Nadal que em van regalar uns esquís de segona mà i va ser la bomba! Quan jo era jove les coses valien molts diners i no hi havia tant volum de regals com ara, que les criatures només llevar-se es troben 15 regals sota l’arbre. A més, jo sempre volia els dels meus germans (l’Scalextric, el Quimicefa, jocs de construccions, etc.) i no em deixaven ni apropar-me. De petita, per tant, el Nadal per mi no tenia cap encant especial. Quan ja vaig ser més adulta, el meu regal de Nadal era poder viatjar i acumular tota mena de records. Ara passo Nadal i Cap d'Any viatjant amb la furgoneta, en escapades cada cop més sostenibles. Les tradicions obligades, així com les festes i massificacions de gent que hi ha els dies de Nadal tampoc van amb mi, així que, quan arriben aquestes dates, estic desitjant marxar. Recordo un Cap d'Any escalant la muntanya de Todra al Marroc. També he estat a Mali i a Fàtima, he recorregut l’interior d’Espanya en bicicleta... Això, i no les coses materials, són les que em donen felicitat. Pot ser que això sigui resultat del fet que, de petita, no hi havia cap regal que m’omplís, ves a saber!