El pes i l’origen de les tradicions nadalenques

Les festes de Nadal tenen un marcat caràcter religiós que es manté gairebé intacte dos mil·lennis després. En paraules del folklorista Amadeu Carbó, el Nadal d’arrel profundament religiosa “alhora despassa els aspectes devocionals i litúrgics”. A parer seu, el naixement del Messies –el motiu principal de celebració, almenys originalment– “desborda tots aquests límits”. I és que, sosté el també autor del llibre Celebrem el Nadal, celebrem el naixement “d’un mite fundacional i, per tant, l’origen de tota una cultura, l’occidental”. Carbó subratlla la impossibilitat d’entendre Europa sense cultura cristiana i nosaltres, assenyala, “en som deutors i hereus, per a bé i per a mal”. En aquest sentit, el folklorista fa un apunt clau: “Molts cops dissociem religió de cultura, i aquí rau l’error i allò que genera ignorància, ja que religió és cultura”.

El que sí que hi ha hagut al llarg de tots aquests segles són variacions en la manera de fer palès l’esperit nadalenc. Cada generació, com és obvi, ha anat deixant pòsit i maneres de celebrar Nadal. Carbó fa menció de com la societat del capitalisme “ha acabat per veure en el Nadal un camp adobat per al consum salvatge i fer negoci, i ens ha allunyat de formes de celebració de fa només 80 anys, molt més austeres”. Alguns factors que, a parer seu, hi contribueixen són la progressiva laïcització de la societat i la banalització de les tradicions. “Per exemple –apunta–, els darrers anys aquestes dates s’han convertit en moments on cada cop més es veu l’oportunitat de viatjar”. La família, matisa, “element central per tradició i necessitat d’aquestes festes, cada cop veu com es va perdent el seu pes, tot i que encara és molt”.

El tió, present també a la resta d’Europa durant segles

Centrem-nos ara en algunes de les tradicions nadalenques. En concret, en una de les que més costen d'entendre fora de les nostres fronteres. Per què es fa cagar el tió? La idea, per a Carbó, “és més senzilla d’entendre del que sembla”. Ho sintetitza així: “Un tronc aparentment mort, tallat i escapçat d’un arbre, en el moment que és sacsejat i picat –que no tractat violentament–, té la força i la generositat suficients per regalar-nos llepolies i, finalment, serà cremat a la llar de foc i tornarà a ser generós escalfant-nos”. El missatge, prossegueix, “és molt potent: la natura somorta segueix viva i augura un renaixement generós i fructífer quan l’hivern deixi pas a la primavera”. Un ritual d’abundància molt relacionat amb la continuïtat de la llar i la família i que, actualment, lamenta Carbó, “està molt desdibuixat i infantilitzat”, i que, tot i semblar que sigui únicament i exclusivament català, no ho és pas perquè, com apunta l’autor, és un costum “molt antic que havia estat molt estès arreu d’Europa, on adoptava noms com tizón, tronca, colometa, nadaler i yule, entre altres”.

Pessebres vivents i el caganer

L’any 2023 a Catalunya es van desplegar 44 pessebres vivents arreu del territori, alguns dels quals amb més de 50 edicions a l'esquena. Carbó puntualitza que aquests 44 són només els federats, però que n’hi ha molts més. La tradició dels pessebres vivents és relativament nova i està creixent força, cosa que dona lloc a representacions espectaculars que, assenyala, “no tenen la complexitat dels assajos dels Pastorets”. Per a Carbó, el fet de poder-los fer al carrer o en llocs singulars, “al voltant de paratges naturals propers, masies, etc., els dona un atractiu especial”.

L’origen del pessebre vivent tal com el coneixem avui en dia el devem, entre altres persones, a l’activista cultural Esteve Albert, el qual, destaca Carbó, va impulsar el d’Engordany –“el primer d’aquests pessebres vivents moderns”– l’any 1956. “Ja al Principat, el de Castell d’Aro, el 1959, i el de Corbera de Llobregat, el 1962, són els degans”, explica el folklorista, que també apunta com el de Corbera va incorporar el fet que el públic “es desplacés per les escenes esdevenint espectador i alhora un actor subjectiu”. De pessebres vivents n’hi ha de tota mena, “fins i tot d’inclusius com de la Torre del Suro de Barcelona, on totes les persones que hi participen tenen discapacitat intel·lectual”, subratlla Carbó.

I... què passa amb els pessebres catalans, que compten amb una figura tan arrelada ja com el caganer? Carbó el descriu com un tema força misteriós, ja que, explica, “els caganers sembla que no apareixen fins al segle XVIII i emparentats amb les rajoles dels oficis, on sí que surten representats amb anterioritat”. El folklorista, però, fa una darrera reflexió que sembla desmuntar que Catalunya tingui el monopoli d’aquestes figuretes tan curioses, perquè, explica, ell n’ha vist a Múrcia i a Portugal, “i segurament n’hi deu haver en més llocs”.