Altres Nadals

Fa dies que rebem missatges per totes bandes sobre com haurien de ser les festes de Nadal, dies de joia i alegria, retrobaments familiars, regals, molts regals, i àpats generosos. Però hi ha moltes realitats que no encaixen en aquest model.

La Juana té previst passar la majoria de festius amb la seva filla excepte el dia de Reis, que estarà al Centre Residencial d’Inclusió La Llavor, la que ha estat la seva llar durant tres anys, i on continua anant regularment. Ara viu en un dels pisos de l’entitat, adreçat a dones de 50 a 55 anys que intenten trobar certa estabilitat. Reconeix que a ella la pandèmia li va canviar la vida cap a millor, fins llavors portava 12 anys sense llar: “La policia ens va treure del carrer. Vaig anar a un alberg al carrer 8 de maig, i d’allà a un altre. Tenia clar que no volia marxar però no sabia què passaria, tenia por, anaven tancant albergs i ens duien d’un a un altre, fins que vaig arribar a La Llavor”.

Dies de riure i plorar

La Llavor és un centre residencial de Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona amb un accés derivat per un agent social de l’Ajuntament, quan ha considerat que és el recurs adequat per atendre la persona en particular. “Treballem perquè el centre sigui una llar. Tenim 40 places per a dones”, explica la seva directora, Charo Sillero. Als centres de Sant Joan de Déu Serveis Socials, els objectius d’aquestes festes són més relaxats, res de plans de treball, són dies de compartir, poder sentir, riure i també de compartir llàgrimes. Cadascuna ho viu d’una manera molt particular; el 80% de les dones que atenen són de procedència extracomunitària i algunes no tenen lligams familiars i les altres solen tenir la família fora del territori. En general participen dels moments de germanor la nit de Nadal, el dia de Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis. Sempre celebren Nadal i el preparen amb molta cura i antelació, hi ha una comissió formada per professionals, voluntàries i persones ateses que hi estan treballant des de finals de setembre. Procuren que siguin uns dies casolans, que se sentin acompanyades i en família encara que són moments molt difícils per a elles: “Encara que entre les dones hi hagi complicitat i puguin somriure, sabem que hi ha un patiment al darrere. Són unes dates especialment complicades quan hi ha hagut pèrdues. La manca de lligams pesa i les persones sense llar han patit molt, sobretot les dones”, comenta la directora.

La Juana admet que s’esforcen per estar contentes, almenys una mica, però malgrat que tothom és molt amable amb elles, “és molt difícil perquè recordes els Nadals macos que havies viscut, enyores família i amics que has anat perdent pel camí, i ja no tens un futur clar, estàs lluitant per aquest futur”. Recorda perfectament el que enyora, quan vivia amb la seva parella i es reunien amb la família i amics. Tenien convidats a casa, cuinava, posaven música, gaudien i estaven alegres. Res a veure amb quan estava al carrer: “Encara que ens repartíem polvorons i tothom feia un esforç per estar alegre, realment no ho estàs”, assegura. Valora molt la feina de les voluntàries, conscient que podrien estar a casa seva amb la seva família i, en canvi, estan amb elles. Això és el que va fer l’any passat Eva Escolà Sala (61), comentar-li a la seva parella que volia passar la nit de Nadal al centre obert d'Arrels, on des de feia poc més de mig any estava de voluntària. Volia ajudar-los servint el menjar i sopant plegats, compartir la nit de Nadal d’una manera diferent, amb calma. Recorda que va ser una experiència molt maca i sortint d’allà va pensar que allò s’hauria de multiplicar. Aquest any creu que repetirà. Té claríssim que tant per Nadal com tots els dijous al matí quan hi va, rep molt més del que dona.

Emulant una mena de família

A la Llar Pere Barnés d’Arrels Fundació atenen persones cronificades que han viscut al carrer molts anys i es troben en una situació feble de salut, poques possibilitats de tornar a una vida laboral ordinària, crear llaços amb la família, tenir parella i revertir-ho. La seva directora, Laia Vila, explica que treballen per dignificar-los, tractant-los de forma individualitzada, tenint en compte les seves necessitats i intentant que se sentin com a casa. Són uns dies especialment tristos, tenen més present el que enyoren, és una època que estan més sensibles. Comparteixen bons desitjos, hi ha menjar especial i fan una mica de festa, sobretot la nit de Nadal i la de Reis: “Tot i no ser la seva família, sí que som la seva estructura, els donem estabilitat i caliu. Estem implicats per aconseguir-ho i els voluntaris fan possible que siguin uns dies més festius, els atenen de forma més individualitzada”.

La Juana reconeix que tothom hi posa de la seva part, però per més voluntat i menjar especial que hi hagi els dies assenyalats, és inevitable enyorar tot el que has deixat enrere. Tot i així, per a ella el seu pas per La Llavor ha estat com tornar a néixer. A la llar celebren els Nadals amb les dones i les voluntàries que estan vinculades a La Llavor i conviden les que ja no hi viuen però hi han estat: “Intentem emular la família que o no hi és o està massa lluny. Som una mena de petita família”, diu la directora Sillero.

Tan lluny, tan a prop

Qui ha compartit molts Nadals com a voluntària és Begoña Casanova (70). Ha decorat el centre residencial, ha estat als àpats nadalencs, preparant dinars i sopars i compartint taula amb elles. La resta de l’any serveix dinars a La Llavor, acompanya persones que estan en pisos tutelats, les va a veure, passa estones amb elles, les acompanya a visites mèdiques o intervencions mèdiques, i les ajuda amb l’idioma i a entendre la nostra cultura. Fa més de 25 anys que és voluntària, des de fa un temps als habitatges de Sant Joan de Déu. “Aquests festius són difícils per a les persones sense llar. La societat munta un circ, et venen a tota hora que no pots estar sol i si ho estàs és dur. Sobretot per a la gent que no té família aquí, se senten més sols i s’enyoren”, reconeix la Begoña, i afegeix que se sent a gust fent de voluntària, és una cosa recíproca, a ella també li fan companyia. Admet que no ho viu com una renúncia, ho fa perquè se sent bé fent-ho i compartint temps amb ells, l’enriqueix molt. Sent que l’aprecien i qui viu al centre s’alegra quan entren els voluntaris: “T’asseus amb gent del carrer i parles amb ells. Estan acostumats a sentir-se tan rebutjats! Sembla que som diferents però tenim moltes coses en comú. Patim, volem estimar i que ens estimin”. Sempre li agraeixen la feina que fa i diverses vegades li han preguntat: "Tu vens aquí i no et paguen res?"

La Begoña té clar que les treballadores tenen una vocació increïble, però tenen tanta feina que encara que vulguin no els poden dedicar més temps. El voluntariat és un apèndix que cobreix la part a què el treballador no arriba. No cal fer gran cosa, a vegades ni tan sols parlar, és acompanyar i estar: “Potser no els resoldré els problemes, però els faig costat”.