Muriel Casals: "Els ciutadans tenim més pressa que els polítics"

Barceloma___ És presidenta d'Òmnium des del març del 2010 i aquell juliol va ser el de la mani del 10-J. Un inici accelerat...

___ Va ser arribar i entomar una molt bona herència. La manifestació era un compromís que havia pres Òmnium un any enrere, dient que si hi havia una sentència lesiva del TC ens oferíem a fer d'aglutinador de la resposta.

___ Què va pensar aquell dia?

___ La realitat va superar el somni, aquell dia la realitat va ser millor del que hauríem somiat mai, tantes persones diverses totes en comunió. Era important que se sentissin convocats tant els que havien votat que sí com els que havien votat que no a un Estatut que havia estat grapejat i no era l'Estatut original del Parlament de Catalunya. La manifestació no era una resposta a un text concret, sinó a una agressió a la voluntat del poble. Hi havia tota mena de catalanistes, des dels més moderats fins als més radicals junts, perquè el país es fa entre tots i això és el que es veia aquell dia.

___ Va ser el moment de més intensitat?

___ Sí, en el sentit de trobar-se al carrer amb tanta gent i al capdavant d'una entitat que aquell dia va tenir molt de protagonisme. Però nosaltres fem feina callada cada dia. I una trobada en què dos llatinoamericans que s'han conegut en l'ambient dels grups del programa Quedem parlen en català entre ells perquè s'ha convertit en la llengua comuna de la seva relació és també un moment de felicitat.

___ Què en queda, de l'esperit d'unitat del 10-J?

___ Bastant. Que tots els que hi érem, i els que hi van participar veient-ho des de casa, volem decidir de quina manera Catalunya se situa en el mapa del món. Ho sabem nosaltres, ho saben els nostres polítics i també els de l'entorn immediat i no tan immediat. Ha canviat el llenguatge dels polítics i de la gent, mai havíem vist amb tanta naturalitat tantes pancartes que diguessin "independència". Era una mani de resposta i es va convertir en una proposta i això va ser molt clar i molt visible, i la proposta és damunt de la taula.

___ Nota la pressió d'un país que necessita Òmnium, que quan passa una cosa espera que reaccioneu?

___ Sí, i això és estimulant i al mateix temps fa vertigen perquè hi ha una part d'aquesta pressió a la qual no tenim la resposta, perquè s'ha de canalitzar cap als polítics. No ens toca substituir els partits polítics, ni volem, ni podem.

___ Cap on empeny Òmnium ara mateix?

___ Cap a fer real l'eslògan: "Som una nació i nosaltres decidim". Estem involucradíssims en relació amb la interdependència amb altres pobles d'Europa, no estem tancats, però la sobirania, la decisió clau, es pren aquí.

___ La sobirania fiscal és prioritària?

___ Sí. El dia que celebràvem els nostres 50 anys de vida, el juliol del 2011, vam dir que hi ha un procés obert per aconseguir un pacte fiscal, i si això no s'aconsegueix ens plantegem treballar en la preparació d'una campanya d'objecció fiscal.

___ Sembla que tot s'accelera. Ho veu a prop?

___ Es van cremant les etapes, i de vegades som aglutinador però de vegades som catalitzador. Els esdeveniments sembla que es precipiten per una actitud tan tancada del govern espanyol. En moments de crisi econòmica la sobirania fiscal apareix com una necessitat, jo quasi diria una mesura de prudència.

___ El veu perdut el pacte fiscal?

___ No es donen les coses per perdudes fins que oficialment ho estan. Les probabilitats d'èxit no són zero, però són baixes.

___ La mesura d'èxit d'Òmnium la dóna també ser incòmode, tenir enemics.

___ Ser qüestionat de vegades és un estímul. Quan des del PP es va dir que no érem mereixedors de subvencions ens va servir per a diverses coses. Per explicar que les subvencions s'han reduït molt; no arriba a un 30% del nostre pressupost, el diner públic -que bàsicament és de la Generalitat però també dels ajuntaments-. Que et posin en qüestió et serveix per explicar-te i per recordar-nos i recordar als altres que estem fent molt bon ús dels diners públics. El diner privat que ens ve és bàsicament de les quotes dels socis i, quan 29.000 socis paguen 60 euros de quota a Òmnium, això els dóna un dret clar de vigilar el que estem fent.

___ Socis entre els quals hi ha els fills de Pep Guardiola, arran de la polèmica.

___ Ell era soci des de fa molts anys, és un orgull per a nosaltres, i va fer aquest gest molt amable de fer socis els seus fills. Sortosament hi ha moltes persones que ens veuen amb amistat, de vegades t'aturen només per donar-te ànims i això és bonic.

___ A l'espot de la mani del 10-J, Heribert Barrera deia: "Tenim pressa". En té molta?

___ Des d'un punt de vista sentimental, sí; però des d'un punt de vista raonable hem de tenir un bon sentit del ritme. De vegades la pressa és mala consellera. També sóc conscient que en aquests moments passen coses al nostre país, que la societat està en tensió i no es pot viure contínuament així, per tant no sé si pressa, però cal una certa agilitat.

___ Hi ha iniciatives ciutadanes que desborden els ritmes de la política.

___ Sí, els ciutadans tenim més pressa que els representants polítics. Crec que necessiten tenir més confiança en la seva i en la nostra capacitat de fer passos una mica agosarats i sortir-nos-en. Tenim una història de derrotes polítiques però no estem condemnats a perdre, de vegades hem guanyat.

___ La conversió de Jordi Pujol a l'independentisme ha ajudat a convèncer gent?

___ És un símptoma de fins a quin punt l'evidència s'imposa i també un estímul per a molta gent més moderada.

___ La veurà, la independència?

___ Començo a ser grandeta. M'agradaria i de vegades penso que sí.

___ La crisi accelera el procés?

___ Sí, i penso que és bo. S'han trobat l'independentisme d'interessos i el de sentiments. I, com que els éssers humans estem fets d'una combinació d'interessos i sentiments, és positiu.

___ La immersió lingüística l'ha vist amenaçada?

___ Veig que hi ha qui l'amenaça, però els que la defensem ho fem amb una energia i una força que fa que l'amenaça no es pugui plasmar. És una eina de cohesió social que fa que els nostres joves tinguin igualtat de condicions quan van al mercat laboral, i això s'ha de salvar de totes totes. A la societat catalana hi ha una unitat molt forta, ampla i molt gran per salvar aquest plus que tenim: que tots participem d'aquesta llengua comuna.

___ L'estat del benestar el salvarem?

___ L'hem de salvar sigui com sigui. Per què volem sobirania fiscal per a Catalunya? Doncs per salvar l'estat del benestar.

___ Sabem molt poca cosa de vostè. Va néixer a Avinyó, on els seus pares estaven exiliats.

___ El pare se'n va anar el 39, va conèixer la meva mare, es van casar i jo vaig néixer allà, però vaig venir a viure a Barcelona quan tenia mesos. La meva mare, que era francesa, va morir aquest abril als 99 anys. A casa mai hi ha hagut problema de barrejar dos idiomes ni problema de sentir-me plenament catalana i tenir un lligam: a França no em sento estrangera i això no m'impedeix ser plenament catalana. Entenc molt bé el lligam sentimental amb Andalusia i Extremadura de gent que en procedeix, i això no els impedeix ser plenament catalans.

___ El catalanisme li ve del pare.

___ El meu pare era catalanista, havia perdut la guerra i sempre ens explicava que la policia l'havia agafat, l'havia interrogat i li havia dit: " Usted es un rojo separatista! " Ell havia contestat: " No, yo soy un blanco separatista ". I el policia li havia donat una bufetada i li havia dit: " Imbécil! Es lo mismo! " I ens deia: "No importa tant ser de dretes o ser d'esquerres, ser roig o ser blanc, aquí el que és important és si ets separatista". Jo he estat educada amb aquesta idea, amb aquesta concepció que si ens separem serà millor per a nosaltres i per als altres, serem amics. Però també he viscut un període llarg en què això no es deia i fèiem aquells eufemismes: "Sentimentalment ho sóc, però políticament..."

___ Quines militàncies ha tingut a la vida?

___ Jo de jove em vaig apuntar al PSUC perquè a la universitat era un partit clarament catalanista. Hi vaig ser molts anys, perquè després del PSUC va ser Iniciativa per Catalunya, i hi vaig guardar una fidelitat, en el sentit de continuar pagant la quota, crec que fins a les eleccions del 2007. Unes eleccions que van anar prou bé per a Iniciativa i això em va donar com una mena de tranquil·litat moral d'esborrar-me'n. És una separació amical, hi tinc molt bons amics.

___ Vostè és una àvia poc ocupada, té la filla i el nét a Londres.

___ Sí, sí. Tinc la filla vivint a Londres. Se n'hi va anar fa molt temps a estudiar, s'hi va trobar bé i s'hi va quedar, està molt incorporada a la societat britànica, és una catalana que viu allà. El meu nét és del Barça i del Manchester Unided, li agrada molt. Vénen i hi vaig, per sort hi ha molts vols i Londres no és tan lluny. Però m'he perdut el dia a dia del nét.

___ Aquesta situació familiar li ha permès dedicar-se molt a Òmnium.

___ Sí, és veritat. La feina ara a Òmnium és voluntària, la meva feina professional ha estat a la universitat, per tant no saps ben bé si és feina o és joc, en el sentit més noble de joc.

___ Hi treballa cada dia?

___ Sí, jo i tothom. Tant la junta nacional com les del territori estem molt integrats a la feina. I els professionals estan molt incorporats en la generació d'idees. És una de les forces de la nostra entitat.

___ La seva presidència també és un pas més cap a la normalització de l'accés de les dones al poder.

___ Sí, és una mostra que Òmnium és una entitat normal. És un privilegi ser la cara visible d'Òmnium, una fortuna, però jo no mano. Em sento molt protegida, molt acompanyada.

___ Hi ha una manera femenina de manar?

___ Sí, però hi ha molts homes que també la practiquen. L'anterior president d'Òmnium, per exemple. Si és un elogi ser femení, Jordi Porta també ho és.

___ Creu en les quotes?

___ No gaire, però de vegades cal fer aquest esforç.

___ Entre els socis d'Òmnium hi ha paritat?

___ Hi ha més socis homes, encara, però amb els joves ja s'equipara. I hi ha una presència femenina important a les juntes de territoris i a les presidències.

___ Vostè és economista, un col·lectiu amb poc prestigi. Han encertat ben poca cosa.

___ La nostra feina no és encertar el futur. Jo era de les que no es creien que la crisi seria tan llarga ni tan dura. I com que vinc de l'esquerra i em reivindico, crec que és una lliçó per aprendre a organitzar el sistema econòmic d'una altra manera. Ens havíem emborratxat de creixement desordenat, de deixar un poder desorbitat al sistema financer, caldria recordar la lliçó dels anys 30.

___ Què la diverteix?

___ Vaig al teatre, sóc més de teatre que de cinema. Vaig a sopar, sóc molt de tertúlies i m'encanta el plaer de la sobretaula.

___ I els vols a Londres que no faltin...

___ És una ciutat fantàstica. Ara el meu nét és més grandet i puc fer més coses amb ell. Hi tinc amics perquè jo hi tenia tirada ja d'abans.

.............................................................................

PERFIL Muriel Casals i Couturier (Avinyó, 1945) presideix Òmnium Cultural des de la primavera del 2010, i ja abans (2008) era membre de la junta d’aquesta associació que defensa la llengua, la cultura i el país. La seva formació i carrera professional ha estat com a economista i professora a la UAB, especialitzada en la història del pensament econòmic. Va ser vicerectora de relacions internacionals i cooperació, i també representant de la UAB a la Xarxa Vives d’Universitats.

Tot i l’aparent timidesa, diu que se sent còmoda amb les tasques de representació i presència pública. Reivindica una presidència d’Òmnium en què s’imposa la feina en equip i la de les 28 seus del territori, que han donat com a resultat el creixement en nombre de socis, que ja és molt pròxim als 30.000. I convida tothom a participar en activitats claus de les quals se sent orgullosa, com la d’ajudar a conèixer i practicar la nostra llengua als immigrants, com fa molta gent de l’entitat.