Mori el nacionalisme
Què és un nacionalista? Segons Woody Allen és un senyor que si escolta Wagner li vénen ganes d'envair Polònia. I a sobre, podríem afegir, els polacos som nosaltres. Així doncs, per què tan sovint, dins i fora, els catalans porten l'estigma de ser nacionalistes? L'ARA té molts lectors joves que potser no saben d'on prové el terme. Una pinzellada.
Al segle XIX es creen el que s'anomena estats nació . Fins a aquells moments els individus eren súbdits que devien obediència a un rei. Amb l'aparició dels estats moderns els súbdits es converteixen en ciutadans i ja no es deuen a la reialesa, sinó a un aparell burocràtic. Aquests nous estats se suposa que són monolítics en llengua, religió i cultura, i que tenen un caràcter nacional concret. Tot això és fals. L'estat nació s'acaba de crear i pràcticament no existeix fora de l'àmbit administratiu. En una data tan tardana com l'any 1840 viatgers anglesos constaten que a Marsella "ningú no es considera francès" (!). En realitat, la majoria dels estats europeus són dipositaris d'una immensa diversitat cultural. Però els nous estats consideren aquesta pluralitat com un enemic del poder central (tenen raó) i dediquen ingents esforços a destruir-la. La repressió política és un dels mitjans que té el poder per assolir la desitjada unitat cultural. Una altra serà la guerra externa. Es podria afirmar que Europa és la història de les guerres entre França i Alemanya. Això sí, les guerres apareixen com un magnífic factor de cohesió interna: a les trinxeres de la I Guerra Mundial no hi ha bretons, bascos o catalans, només francesos. En aquest context, el poder galvanitza la població amb una propaganda que podria resumir-se en un punt únic: "Nosaltres som millors perquè som nosaltres". Això és nacionalisme.
A favor de França s'ha de dir que va ser capaç de riure dels seus excessos. Els dramaturgs prenen la figura de Nicolas Chauvin, un fervorós soldat napoleònic, i el terme chauviniste passa a expressar l'esperpent nacionalista. Un xovinista creu que les patates franceses bullen millor, els ànecs francesos neden millor i fins i tot els eclipsis francesos són més esplèndids que els de qualsevol altre lloc del món. Però la faceta humorística no amaga un fet irrefutable: que el nacionalisme és una ideologia funesta, pèrfida i sagnant. Perquè la segona part que es desprèn del "nosaltres som millors perquè som nosaltres" és: "I si som millors que els altres, per què no els hauríem de fotre l'escudella?" Això també és nacionalisme, la seva pitjor vessant. I aquesta va ser la pràctica dels imperis. El nacionalisme és expansiu per naturalesa, implica la supeditació de l'altre i nega qualsevol principi igualitari. Per això, i amb justícia, el nacionalisme té tan mala fama.
Però si els catalans mai no han tingut un imperi, per què dimoni continuen sotmesos al descrèdit associat a la paraula nacionalisme ? Doncs segurament perquè, com en tantes altres coses, la península Ibèrica sempre ha anat al revés. Al segle XIX l'auge dels nacionalismes coincideix amb les grans unificacions: Itàlia i Alemanya són creades en aquesta època i a partir d'un conglomerat de petits estats. En canvi, un fenomen que a Europa és unificador, a Espanya és centrífug: Catalunya busca la seva identitat allunyant-se del centre. La contradicció entre els casos europeus i el català és flagrant. Alemanya, Itàlia o França seran països expansionistes que crearan imperis; el catalanisme modern neix, precisament, com un revulsiu contra un nacionalisme, l'espanyol.
Tolerem-ho: pel que fa a la nomenclatura hi ha una inèrcia històrica, i per això alguns partits catalans continuen proclamant-se nacionalistes. I, tanmateix, no seria hora de començar a revisar el terme? No és una qüestió irrellevant: a França un nacionalista és un pallús de poble, a Anglaterra un genocida serbi i a Alemanya directament un nazi. És a dir, que els nostres representats polítics o culturals a l'estranger tenen perduda la batalla comunicativa abans d'obrir la boca.
Personalment m'ofèn que em tractin de nacionalista. Jo no vull envair Polònia, ni tan sols reivindico el replà de l'escala de veïns. Però és que a sobre el descrèdit nacionalista recau sobre una comunitat humana que pateix la llosa d'un nacionalisme, l'espanyol, al qual podria aplicar-se aquell títol de Miguel Hernández: El rayo que no cesa .
No hi ha ni un català que consideri que Madrid forma part de Catalunya; m'agradaria saber quants dirigents espanyols estarien disposats a permetre que Barcelona deixés de ser Espanya. No hi ha ni un polític català, per independentista que sigui, que no estigui disposat a admetre democràticament el "no", si aquest fos el resultat d'un referèndum d'autodeterminació; no crec que hi hagi ni un parell de polítics espanyols disposats, simplement, a tolerar que el referèndum es convoqui. I a qui s'acusa de nacionalistes? De vegades un té la sensació que hi ha països als quals la història els va treure l'imperi del mapa, però no del cap.
