Com ens vam convertir en ciutadans... romans

BadalonaMonuments de Catalunya: consulta tota la sèrie aquí tota la sèrie, actualitzada dia a dia

Si pregunteu “Quin és el principal llegat dels romans a Catalunya?”, el més probable és que us responguin “La llengua”. Esclar. Però quines coses més? Doncs bé, les respostes poden ser molt variades perquè ens han deixat una bona empremta en la major part d’àmbits de la societat, a vegades ben visible i d’altres menys -o gens-, com ara les clavegueres. Hi reflexiono tot passejant pel Museu de Badalona, on hi ha una mostra real de la xarxa de clavegueram de la Badalona romana, Baetulo. Aquesta xarxa tenia un col·lector principal, clavegueres secundàries i embornals que recollien l’aigua del carrer. Un senyal de la seva eficàcia és que es van fer servir fins al segle XIX i en algun cas fins i tot fins a principis del segle XX.

El sistema de distribució de l’aigua, separant les aigües netes de les brutes, va significar un avenç importantíssim a les ciutats romanes, sobretot pel que fa a la millora de la higiene pública. A més d’aigües pluvials i restes fecals, a la xarxa del clavegueram hi anaven a parar els residus que generava l’activitat quotidiana. Gràcies a les anàlisis carpològiques i arqueobotàniques de les restes conservades a les clavegueres de Baetulo, s’han sabut un reguitzell de coses dels badalonins romans, com per exemple que els pèsols, el peix i els eriçons de mar formaven part de la seva dieta.

La descoberta del subsòl romà

Visito el subsòl del museu, on hi ha els principals vestigis de Baetulo, que va ser fundada en els primers decennis del segle I aC i va perdurar fins al segle VI dC. Els ulls s’han d’acostumar a la foscor, una foscor moderada, esclar. A mesura que avanço en el recorregut es posa en marxa la il·luminació del tram on sóc (hi ha un sistema de sensors que detecten la presència del visitant). No sé si aquest sistema aconsegueix una certa dosi d’intriga pel que encara has de visitar i encara no es veu, però sí que fa que concentris l’atenció en el tram que visites.

Al damunt del subsòl romà hi ha l’edifici del museu, que el custodia. No és el primer edifici que s’ha construït en aquest indret. El 1977 l’Ajuntament va atorgar llicència d’edificació i s’hi va aixecar un bloc de pisos. Gràcies a una intensa lluita veïnal i a la intervenció del museu, el cas va arribar al Tribunal Suprem, que va declarar il·legal l’edifici per excés de volum i, quan estava gairebé acabat, el primer Ajuntament democràtic el va fer enderrocar, cosa que va permetre la conservació i la posterior museïtzació de les restes.

Avui m’acompanya Esther Espejo, responsable de comunicació del museu. Ens aturem una bona estona a les termes. Tenen tres sales dedicades als banys: el frigidarium -sala freda-, el tepidarium -sala tèbia, lloc d’uncions i massatges- i el caldarium -sala calenta-. ¿Hi anava tothom, a les termes? “Sí, sí, eren gratuïtes”. Les dones també? “Les dones hi anaven als matins. Hi feien exercicis gimnàstics, jugaven a pilota, feien peses i tenien cura del seu cos fent-se massatges i aplicant-se ungüents”. A les termes és on es va iniciar una nova museografia que després va estendre’s per tot el museu, una “museografia de les sensacions”, en diuen: van pintar-se de color negre les parets modernes, per fer ressaltar les romanes, i van incorporar-se sons -de lluitadors sobre la palestra, d’aigua al frigidarium, de foc al caldarium...

“El nostre públic majoritari són els nens que vénen amb l’escola i, al juliol, els dels casals, i també la gent gran, a través de grups com les Aules d’Extensió Universitària o la Universitat de l’Experiència. Els grans tenen moltes ganes de conèixer sense necessitat d’exàmens...”, m’explica l’Esther. “Els casals s’omplen cada any de seguida. Els nens s’ho passen pipa. Han fet maons, menjars d’època romana, expressió corporal, vestits romans, han elaborat ungüents i perfums exòtics... Aquest any han treballat el mosaic. El nom de cada nen es romanitza el primer dia; molts ni saben el seu nom real. Hi ha nens que acaben plorant d’emoció el dia que s’acaben els casals!”

M’ha fet sentir una mica outsider pensar que no pertanyo a cap de les dues franges d’edat que visiten el museu, petits i grans. No formo part del perfil habitual del visitant d’aquest museu. En canvi, ara que acabo la visita, m’he sentit com si formés part de la vida romana durant una estona: he sentit el soroll d’un carro que passava pel carrer, la veu d’un pregoner que feia saber que havia arribat el peix, el plor d’un nen i una mare que mirava de consolar-lo... tots parlant en llatí, per descomptat.

El Museu de Badalona busca nous públics i no ho té fàcil, tot i que ja nota com Barcelona està saturada de turisme i l’escup al seu entorn més proper. Seria bo, però, que qui el visiti no ho faci perquè li interessa el nostre patrimoni però vol evitar les cues de la Sagrada Família, sinó perquè vol conèixer com ens vam romanitzar.

El jardí del patrici Quint Licini Silvà

Al soterrani d’un edifici situat a escassos metres de la seu principal del Museu de Badalona es conserva, gairebé complet, l’estany del jardí d’una casa romana de Baetulo, que es va construir a finals del segle I dC. A Baetulo s’han trobat altres cases benestants com aquesta, la majoria situades a la part alta de la ciutat, com la Casa dels Dofins i la Casa de l’Heura del carrer Lladó. En una de les habitacions d’aquesta última s’hi va trobar la Tabula Hospitalis, la placa de bronze que documenta el pacte d’hospitalitat entre els badalonins i un patrici anomenat Quint Licini Silvà Granià. El personatge esmentat en aquesta taula probablement era l’amo de la mansió.

Els romans tenien passió per la natura. En algunes ocasions feien pintar fins i tot jardins, plantes i flors a les habitacions que donaven al jardí, amb la finalitat de prolongar, de manera fictícia, l’espai verd dins la casa. El jardí en època romana era un lloc tranquil allunyat dels sorolls estridents del carrer. Aleshores les ciutats eren d’allò més sorolloses: els venedors anunciaven a crits pel carrer les seves mercaderies, els carros passaven fent xerricar les rodes sobre l’empedrat, i els esclaus es discutien animadament per veure qui tenia preferència de pas. El jardí era, per a les classes benestants, un lloc de repòs, allunyat de tanta cridòria.

Per saber quina vegetació hi devia haver fa 2.000 anys al jardí de Quint Licini s’han fet anàlisis arqueobotàniques i de pol·len en diverses zones de l’interior de la piscina. La sorpresa va ser comprovar que els tipus d’arbres i plantes són els mateixos que ara coneixem a la zona.

Les claus

• La ciutat de Baetulo es va fundar en els primers decennis del segle I aC i va perdurar fins al segle VI dC.
• Els principals vestigis -les termes i la zona del fòrum- es troben al subsòl del Museu de Badalona.