Sant Joan de les Abadesses: Emma, una dona extraordinàriament poderosa i tenaç

BarcelonaMonuments de Catalunya: consulta tota la sèrie, actualitzada dia a dia

Emma, amb dues emes, esclar. És un nom que ens transporta de seguida a l’època medieval però que continua viu. No sé si els pares, quan bategen una filla amb aquest nom, saben que el gran referent històric amb aquest nom, l’abadessa Emma, va ser una dona de caràcter, tenaç i extraordinàriament poderosa. Filla de Guifré el Pilós, va ser abadessa als 17 anys, i va dirigir el monestir durant ni més ni menys que 44 anys! Mentre va dirigir el monestir de Sant Joan de Ripoll -després serà Sant Joan de les Abadesses- va haver de defensar-se de les incursions de germans i parents que volien recuperar les terres que ella dominava. Va aconseguir que el monestir que dirigia depengués directament del Papa, sense haver de donar explicacions als comtes. I va continuar la tasca de repoblament del seu pare de manera especialment activa a Osona i fins i tot al Vallès.

Passejo pel monestir de Sant Joan de les Abadesses acompanyat del Miquel, que n’és el guia, i també, mentalment, de l’abadessa Emma, la primera abadessa que va tenir aquest cenobi. “Aquest va ser el primer monestir de monges de Catalunya”, em diu, d’entrada, el Miquel. Som al final del matí, just quan tanquen, però ell ja s’ha preocupat de demanar les claus de totes les estances. Coneix bé tots els racons perquè hi havia fet d’escolanet.

“Va ser monestir de monges durant un temps relativament breu, del 887 al 1017. Després que marxessin les monges hi van fer estada diverses comunitats religioses, entre les quals canonges agustinians”, m’explica el Miquel quan som a la sagristia, que li evoca un munt de records, com quan ell estirava la corda per fer repicar les campanes. “De fet, quan era un monestir femení ja hi havia una petita comunitat de canonges, que deien missa -les monges no podien dir missa-, no només al mateix monestir sinó a les parròquies d’uns quants municipis de la zona, com ara Sant Pau de Segúries o Ogassa. Les monges no van estar mai soles”, afegeix.

I per què van marxar les monges? “Les van fer fora. Van ser expulsades per Tallaferro de Besalú, germà d’Oliba, que havia denunciat al Papa que no tenien una conducta exemplar i no seguien la regla de Sant Benet”, em respon el Miquel. Una denúncia interessada, esclar: volia aconseguir el control de monestir.

“L’interès del comte Tallaferro de Besalú era crear un bisbat propi aprofitant les possessions del monestir de Sant Joan. Fins que no es van reunificar els comtats d’Osona i Besalú sota el mateix comte, el monestir de Sant Joan i altres poblacions o monestirs propers van ser un punt de fricció entre els dos comtats”, m’explica el Miquel.

Som a l’església, en silenci. Observo com el cap de l’esglesia és proporcionalment més gran que el cos. Pateix macrocefàlia, diria. La mirada se me’n va cap a l’absis central, on hi ha set figures de fusta que representen el davallament de Crist de la creu després de la seva mort.

“El santíssim misteri és l’únic davallament romànic conservat íntegre, tret de la figura del lladre bo, a Catalunya -subratlla en Miquel-. En alguns conflictes històrics, els davallaments es cremaven, o anaven a parar a les golfes. Aquest s’ha conservat molt bé”.

És un misteri el que ha passat amb aquest santíssim misteri. La Guerra Civil va causar força estralls en aquest municipi, mig rural mig industrial. El pont vell sobre el riu Ter va ser dinamitat per alentir la persecució de l’exèrcit nacional a les tropes republicanes que fugien cap a França. Van ser les tropes republicanes les que van destruir els ponts el febrer del 1939, i també van fer explotar un tren carregat d’armament a l’estació de tren (que llavors arribava al poble) perquè no caigués en mans dels nacionals.

Durant la guerra, la nau principal de l’església va acollir munició, i la gent gran del poble fins i tot diu que van fer un esvoranc i van entrar-hi camions. “Es van destruir diverses peces, com el retaule barroc o el cor amb doble filera de seients de fusta treballada de la nau principal, que va ser cremat gairebé del tot. Però el davallament de la creu era intocable. El govern de la Generalitat el va amagar per preservar-lo”, em diu el Miquel just quan arribem al museu del monestir. Aquest museu és un espai relativament petit, que conté força objectes. És un museu viu, algunes de les peces, encara ara, es fan servir, per a alguna missa solemne o per a alguna processó. Hi falten, però, alguns objectes: amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal del 1888, el bisbe de Vic va demanar al rector de Sant Joan de les Abadesses que s’hi poguessin exhibir alguns objectes del monestir. Van anar-hi, però en tornar... es van quedar a mig camí, al Museu de Vic. I de fet... encara hi són.

El claustre, l’eix vertebrador de la comunitat

Quan diem que estem enclaustrats, volent dir tancats, jo crec que no tenim present d’on ve la paraula claustre, un espai acollidor, el més lluminós del monestir. Un tros del cel a la terra. Hi penso tot passejant pel de Sant Joan de les Abadesses.

El claustre és l’espai que vertebra el conjunt de les dependències monàstiques més lligades a la vida comunitària. Era també l’espai d’esbarjo i d’oració. El de Sant Joan de les Abadesses té forma trapezoïdal -no és pas l’únic que té aquesta forma a Catalunya; també en tenen el d’un altre monestir femení, el de Santa Maria de Vallbona, i el de Ripoll-. Cada galeria té un nombre diferent de crugies: tretze, dotze, deu i sis.

El terratrèmol del 1428, que comentava ahir, també va causar força destrosses a Sant Joan de les Abadessess. Algunes fonts recullen la mort de fins a 40 persones. El claustre romànic del monestir va quedar molt malmès, i es va restaurar ja amb estil gòtic.

“Les columnes són prefabricades”, em diu el Miquel. “Què vols dir, prefabricades?” “Sí, sí, les feien en sèrie, en uns prestigiosos tallers de Girona”. A Girona, i també a Figueres, hi havia uns tallers que proveïen de material petri bona part dels claustres que es van bastir a Catalunya durant els segles XIV i XV. El sistema de treball era d’allò més acurat: s’iniciava amb l’extracció del material i la talla de la pedra a peu de pedrera a partir d’uns models i unes mides estandarditzades, que es repetien amb poques variants, i al lloc de destinació s’acabaven i es polien. L’influx d’aquests tallers va ser enorme arreu de la Corona d’Aragó.

Les claus

• El monestir de Sant Joan de les Abadesses va ser la primera comunitat monàstica femenina de Catalunya.
• El terratrèmol del 1428 va causar força destrosses a Sant Joan de les Abadessess. Algunes fonts recullen la mort de 40 persones, un 15% de la població local. El claustre romànic del monestir va quedar molt malmès, i es va restaurar ja amb estil gòtic.
• Emma, filla de Guifré el Pilós i Guinedella, va ser abadessa d’aquest monestir durant 44 anys. Era una dona amb molt de poder. Havia de defensar-se de les incursions de germans i parents que volien recuperar les terres.