Els misteris de la fortalesa que va resistir al 1714, el Castell de Cardona

CardonaMonuments de Catalunya: Consulta aquí tota la sèrie, actualitzada dia a dia

“A principis del segle XI, en un període de treva entre àrabs i cristians, es van conèixer una filla del senyor del castell de Cardona i un governador musulmà que residia a les terres de Lleida. Estaven fets l’un per l’altre... però així que els familiars de la noia van descobrir aquella relació, van condemnar-la a morir aïllada en aquesta torre, que es coneix com la Torre de la Minyona. Al cap d’un any va morir”, m’explica Salvador Lara, guia del castell de Cardona, just quan som a l’interior de la torre, situada al capdamunt del conjunt monumental del castell. És una torre que ha tingut un reguitzell de funcions: presidi, dipòsit d’aigua, dipòsit de gra... i lloc de vigilància, esclar. “Va morir de gana, la noia?”, pregunto al Salvador. “No, de gana no; li proporcionava el menjar un sordmut, perquè no pogués tenir contacte verbal amb ningú. Va morir d’amor. Es va anar apagant. Va morir de tristesa i de pena”.

“És un bon argument per a una pel·lícula, aquesta llegenda!”, li dic. “Aquest és un castell de pel·lícula... Se n’hi han fet moltes”, em respon de seguida. La més popular, Campanades a mitjanit, d’Orson Welles. N’hi ha moltes més, com ara L’arciere di fuoco, de Giorgio Ferroni; La spada normanna, de Roberto Mauri; La cripta, de Cayetano del Real; Daniya, de Carles Mira; S Club Seeing Double, de Nigel Dick, i Les derniers jours du monde, d’Arnaud Larrieu i Jean-Marie Larrieu, i sèries de televisió ( Arnau, de TV3).

He arribat al castell de Cardona a última hora del matí i ja hi queda poca gent. Els grups s’han esfumat, tan sols hi ha alguna família, parelles i homes sols. N’hi ha un que té mirada de productor de cinema... De material, aquí, en té un munt, ja sigui recorrent les nombroses habitacions de l’hotel que ocupa part del castell, de Paradores de Turismo -té set pisos!-, o esprement aquesta llegenda, amb base real, que m’explica el Salvador: “Els dies de setge, si l’aigua dels pous era tèrbola, es baixava fins al riu, força avall, per un passadís subterrani, a buscar aigua”. “¿Vols dir que hi ha passadís?” “Sí, sí, sabem on comença... Després t’hi duré”. No hi ha castell que no tingui passadissos secrets...

Serien també material per a diverses pel·lícules, o una de sola, els fets del 1711 i del 1714. “Cardona va tenir una rellevància significativa en dos moments clau de la nostra història. L’any 1711 Cardona va patir un dur setge de l’exèrcit borbònic que va durar 34 dies i en el qual van intervenir prop de 15.000 soldats de nacionalitats diferents. Cardona en va sortir victoriosa. Tres anys més tard, el 1714, Cardona va resistir fins al final. Mentre la ciutat de Barcelona queia l’11 de setembre del 1714, la fortalesa de Cardona es mantenia dreta i va capitular el dia 18 de setembre d’aquell any, set dies més tard”, m’explica Salvador Lara just quan som a la Casamata, un búnquer que es va museïtzar amb motiu del Tricentenari del 1714.

On és el passadís secret?

Són fets transcendentals de la història de Catalunya... “Però on és el passadís?”, li dic al Salvador. “Vine, vine...” Entrem a la col·legiata de Sant Vicenç, clarament romànica (segle X); va ser construïda per acollir una comunitat de canonges. “Però la convivència dels monjos agustinians amb els militars era incòmoda”, em diu el Salvador. “Van estar-hi fins a principis del segle XVIII; van perdre la protecció de la noblesa, i van decidir traslladar-se a la població de Cardona”.

Les naus de la col·legiata són força altes. Proporcionen una sensació d’amplitud. La nau central havia tingut dos pisos a sobre, amb bigues de fusta, en els quals hi havia dormitoris, magatzem d’armes, hospital i fins i tot presidi. Ho va ser durant la Guerra de Successió, la Guerra del Francès, les Guerres Carlines i la Guerra Civil Espanyola (quan va ser presó republicana i també presó franquista al llarg dels primers anys de la dictadura). “Alguns expresoners han vingut amb fills i néts; aquí els feien treballar al bosc, on tallaven llenya, dormien tots amuntegats... Els faig la visita pel castell i la col·legiata... i no és fins al final que, amb els ulls plorosos, em revelen que havien viscut aquí”, m’explica el Salvador.

“I el passadís secret...?” El Salvador em guia finalment fins a la nau lateral dreta de l’església de la col·legiata de Sant Vicenç. Al costat d’un dels sepulcres dels senyors de Cardona hi ha una trapa on neix un passadís. Diuen que arriba fins al riu... però al cap d’uns metres està tapiat.

Ens acomiadem, però estic una bona estona explorant l’esplèndid paisatge que ofereix aquest turó coronat pel castell. Proporciona un gran domini visual sobre la vall del Cardener i el conjunt d’on s’extreu la sal. Van ser precisament els beneficis de l’explotació de la sal els que van convertir els senyors de Cardona en una nissaga familiar d’un gran poder, dignes de viure en un gran castell.

50 anys de ‘Campanades a mitjanit’

El 22 d’octubre la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona rebrà de l’Acadèmia del Cinema Europeu el títol de Treasure of European Film Culture [Tresor de la Cultura Cinematogràfica Europea], per haver sigut escenari del film Campanades a mitjanit, considerada una de les millors pel·lícules escrita, dirigida i interpretada per Orson Welles.

El mateix Welles va dirigir-ne el rodatge durant quinze dies al castell de Cardona. El film, la trama del qual passa a Anglaterra durant la Guerra dels Cent Anys, es va estrenar a Canes l’any 1966, ara fa cinquanta anys. Més de 30 minuts de Falstaff - Chimes at midnigh t es van filmar aquí, amb la presència de John Gielgud, Keith Baxter, Marina Vlady i, naturalment, Orson Welles. Alguns dels veïns de Cardona van fer de secundaris en algunes escenes de la pel·lícula.

La decoració que es va afegir al castell, per fer la pel·lícula, va ser la indispensable: reixes a la col·legiata i als finestrals, i dos grans cortinatges a l’entrada. Una escalinata construïda de fusta tapava l’entrada a la cripta. Els pendons i gallardets van ser pintats a mà segons els models de l’època, i la corona reial, que pesava prop d’un quilo, era d’or i pedres precioses. A Cardona va ser l’únic lloc on les gravacions de Campanades a mitjanit es van fer amb so directe.

D’altra banda, aviat per les estances i passadissos del castell de Cardona es tornaran a instal·lar cables, focus i càmeres; s’hi rodarà part de la pel·lícula La catedral del mar, basada en la popular novel·la d’Ildefonso Falcones.