De la cala Ferriol a la capella de Sant Ferriol

Monuments de Catalunya: consulta aquí la sèrie completa, actualitzada dia a dia

Avui decideixo no fer la ruta més ràpida per arribar a l’Alt Empordà, on es concentren els darrers monuments de la meva ruta, que no són pas pocs. Perquè en conec una de ben llaminera. Vaig per una pista que enllaça l’Estartit amb l’Escala, travessant el massís del Montgrí. Josep Pla va observar amb detall aquesta franja litoral: “Batuda pels vents hivernals dominants -els més violents, probablement, del Mediterrani-, és àrida, d’aspecte trist, d’escassa vegetació, despoblada. Les roques de la costa, posades sota l’acció incessant del mar i dels vents, semblen rosegades i burinades. Tenen merlets que punxen com agulles i arestes que tallen com una navalla”. Sortosament, res no ha canviat des que Pla va descriure aquest tram de costa a l’extens llibre La Costa Brava.

M’entretinc una bona estona baixant a una de les cales més boniques del Montgrí, la cala Ferriol, un racó encatifat de còdols, especialment arrecerat. Hi ha una parella prenent el sol, un home granota que s’entreté perseguint sota l’aigua bancs de peixos, un grup d’amics teixint una conversa tranquil·la sense que hagin d’acomiadar-se perquè el metro ha arribat a la parada o bé perquè falten pocs minuts per a una reunió de negocis clau per a l’empenta definitiva d’una empresa... La manca del xivarri poliglot i intergeneracional típic de les grans platges em permet sentir el “sxaff!” d’una pinya que cau sobre l’aigua, el “grgrgrrrgr” de les petites pedres vora l’aigua que van amunt i avall, arrossegades per les ones, el “mieeuc mieeuc” de les gavines...

Les rengleres de xiprers

L’Empordà és una de les zones del país on patrimoni natural i cultural es donen més sovint la mà, penso quan, ja a la tarda, em dirigeixo a Vilabertran, petit poble de prop d’un miler d’habitants situat una mica més amunt de Figueres. Quan començo a veure rengleres de xiprers -fetes per protegir els camps de les tramuntanades- sé que ja hi sóc.

“Quina forma diries que té el claustre?”, em diu en Josep Ferreira, guia d’aquesta canònica, al moment que hi entrem. L’exploro amb la mirada. “Home... de quadrat, no?”, li responc. “No, és trapezoïdal”. Realment no ho sembla pas, de trapezoïdal. Compto les arcades de les galeries del claustre: totes en tenen vuit! “No totes les columnes són iguals”, em detalla en Josep. Fixa’t bé en les de la galeria est: són més baixes i gruixudes. Es van fer així per crear un efecte òptic que corregís la irregularitat del claustre”. Des del claustre accedim a la sala capitular. Em sorprèn veure que no té cap paret recta: la volta del sostre arrenca des del terra. I les finestres i les portes han de seguir, esclar, la curvatura.

“El Romànic de Vilabertran és un Romànic de plenitud. Som a l’any 1100, ja fa més de 100 anys que a Catalunya es construeixen edificis romànics i es té ben marcada la pauta per fer-los. Les proporcions són molt harmonioses”, em diu el figuerenc Josep Ferreira mentre passem per estances ben silencioses per on segles enrere passejaven tan sols una desena de canonges: l’abat, el prior, el cambrer (l’administrador), el cellerer, el sagristà (l’encarregat de la sagristia), l’almoiner (solien acudir-hi els pobres, a la canònica, i calia algú que se n’ocupés), l’hospitaler (s’encarregava de l’administració de l’hospital de pelegrins)... Aquest últim càrrec era important a la canònica de Vilabertran, ja que s’hi acollien nombrosos pelegrins: Vilabertran es trobava en un encreuament de camins; de nord a sud, el camí que creuava els Pirineus pel seu pas de Panissars -que avui seria el pas del Pertús-, i d’oest cap a est, el camí que comunicava els Pirineus (Ripoll, Camprodon i Besalú, sobretot) amb la costa: Castelló d’Empúries i el port de Roses.

La història del bandoler

Acabem la visita a la capella de Sant Ferriol, una sala construïda al segle XII, el nom de la qual de seguida em du imatges de la cala on he estat al matí. “Va ser capella a partir del segle XVI”, em diu en Josep. “I abans què era?” “No se sap... sembla que havia estat magatzem i celler, o cuina” “Cuina? No hi ha pas cap xemeneia”, li rebato.

¿Qui era Sant Ferriol, que m’ha acompanyat en la jornada d’avui? En Josep m’ho explica: Ferriol era el cap d’una banda de lladres, que després de cada robatori anava a confessar-se. “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú. Deixa de robar!”, li deia el capellà. Un dia les paraules del capellà li van arribar al cor. Va anar a la taverna i allà va dir als seus companys que volia deixar “l’ofici”. Els lladres, tement ser delatats, el van matar i enterrar al celler de la taverna, sota d’una bóta. Al cap d’un temps el taverner es va adonar que d’una bóta en sortia un vi molt bo, i això que la taverna era un lloc de mala mort. Passaven els dies, els mesos i els anys i d’aquella bóta no parava de rajar vi. Fins que un dia va decidir excavar sota la bóta i va trobar el cos de Ferriol, que el van fer sant. Sant Ferriol és patró de Vilabertran, juntament amb santa Maria.

Aquests dies la capella de Sant Ferriol acull una exposició d’art d’Assumpció Mateu, mentre que el refectori n’acull una de Quim Corominas; totes dues mostres estan emmarcades dins la Schubertíada de Vilabertran.

Agafo el cotxe cap a Empúries tot pensant que és un encert que l’art contemporani entri a Vilabertran. I per la porta gran.

La creu, una extraordinària obra d’orfebreria

De tots els objectes artístics, els d’orfebreria són dels més vulnerables. Quan hi ha hagut saquejos és el primer que ha desaparegut. D’altra banda, al llarg de la història, quan ha canviat la moda, i un calze, una patena o una creu han quedat velles o antiquades, no s’han guardat pas en un calaix, no. O, si més no, no per gaire temps. S’han dut a un argenter, que n’ha fos l’or o la plata, n’ha extret les perles, les pedres i altres elements incrustats, i amb aquest material ha fet noves peces.

És per això que ens han arribat poquíssims objectes artístics d’orfebreria de l’època medieval. És excepcional, doncs, que s’hagi conservat la creu de Vilabertran. Van tenir un paper fonamental en la seva conservació els canonges, primer, i el poble de Vilabertran, després. Al principi de la Guerra Civil la creu es va guardar entre els matalassos d’una casa de Vilabertran i, finalment, el febrer del 1937, la van portar, juntament amb altres obres artístiques, al Museu del Louvre de París, per passar a formar part de l’exposició Art catalan.

La creu de Vilabertran, que és a l’església de la canònica, és la creu d’orfebreria més gran conservada a Catalunya. És del segle XIV -d’estil de transició del Romànic al Gòtic- i fa més d’un metre i mig d’alçada i un metre de punta a punta dels braços. És de plata sobredaurada amb ànima de fusta. La cara principal mostra Jesús crucificat i té una quantitat extraordinària de detalls.

Durant molts anys la creu va estar tancada amb pany i clau en un dels armaris del despatx parroquial. Només es treia per fer processons certs dies a l’any, com el dia de la Santa Creu (3 de maig). Si algun foraster preguntava per la creu o demanava veure-la, tant el capellà com la gent del poble responien el mateix: “No n’hi ha cap, de creu”.

Les claus

• La canònica de Santa Maria de Vilabertran va ser construïda a finals de segle XI - principis del XII per l’abat Rigau, amb l’ajut de tres famílies nobles de la vila.
• La creu de Vilabertran és la creu processional d’argenteria més gran de Catalunya, de plata sobredaurada amb ànima de fusta, amb incrustacions de pedres semiprecioses d’època romana amb entalles d’iconografia pagana. La creu està exposada a l’església, el seu emplaçament original.