Mites i símbols de Mercè Rodoreda
Un dels volums de la col·lecció Obres Mestres de la Narrativa Catalana del Segle XX que ha iniciat l’ARA és un doble recull de contes de Mercè Rodoreda. La meva Cristina i Viatges i flors van ser publicades en etapes diferents però van ser escrites, en part, durant la mateixa època i, sens dubte, estan connectades pel vessant més líric, simbòlic i oníric de l’escriptora. La meva Cristina es va publicar el 1967 i el lector hi descobrirà una Rodoreda “sorprenent”, defensa Laura Borràs. La directora de la Institució de les Lletres Catalanes explica que, d’una banda, s’hi poden resseguir les lectures de l’autora, que aboca i transforma al llarg dels quinze contes del llibre (de Llorenç Villalonga a Kafka, la Bíblia, etc.) i, de l’altra, emergeix “la Rodoreda més simbòlica, que crea un univers molt singular”. La transformació i la naturalesa són idees que relliguen totes les històries i obren la porta a diverses interpretacions: “Es pot veure com una manera de llegir la pròpia ànima humana”, continua Borràs.
A Viatges i flors -un dels últims llibres que va publicar, el 1980- hi tornar a mostrar dos aspectes essencials de la seva vida: els paisatges i la naturalesa. Flors de debò encara el va escriure a l’exili a Ginebra als 60 i “condensa i destil·la dosis de psicologia a partir de les flors”, diu Borràs. L’obsessió pel jardí realment “es veu en tota la seva novel·lística, perquè era el lloc d’accés a la imaginació de les històries que li explicava el seu avi”, recorda la directora de la ILC. I també hi ha els Viatges a uns quants pobles, narracions breus ja escrites a Romanyà de la Selva en què hi ha lloc per deixar entreveure complicitats i homenatges. “El públic que coneix la Rodoreda novel·lista s’acostarà a unes peces en molts casos de prosa poètica, amb textos ratllant el surrealisme, en què desplega el seu univers interior. La potència creativa de Rodoreda es demostra en els contes”.
