Ha crescut el nombre de dones a les facultats d'enginyeria?

Segons dades d’AQU Catalunya, l’any 2020 hi havia una important proporció de dones (56%) entre els titulats de màster en quasi tots els àmbits, llevat del d’enginyeries. Així mateix, segons la secretaria de Recerca i Universitats, la presència de dones als estudis universitaris és majoritària a Ciències de la Salut, on són 7 de cada 10 estudiants, mentre que a les carreres STEM només són 2 de cada 10. Per a Josefina Antonijuan, vicerectora de Responsabilitat Social i Igualtat de la UPC, la disparitat es deu a diversos factors: “Un d’ells és l’estereotip de gènere associat a aquestes professions, que fa que, ja des de primària, les nenes no arribin a visualitzar-se de grans en una d’aquestes professions. La manca de referents també actua com un circuit que ho retroalimenta, per això és tant rellevant la tasca que fan les dones científiques i enginyeres per visualitzar la seva professió”. A banda d’aquesta segregació horitzontal, Antonijuan també parla d’una de vertical, “ja que poques dones arriben a càrrecs directius en les empreses del sector o categories més elevades de la universitat”.

Perspectiva de gènere en la docència

El curs 2020-21 el percentatge de dones als màsters de la UPC (exceptuant els àmbits d’arquitectura, ciències de la salut i el màster de Formació de Professorat de Secundària) era del 22,1%, quasi idèntic al dels graus (21,8%). Les administracions públiques i les universitats ja fa temps que treballen per atraure aquest talent femení cap a les facultats d’enginyeria. L’abril del 2020, el consell de govern de la UPC va aprovar una competència transversal de perspectiva de gènere com a element clau en les polítiques d’igualtat de la universitat. Antonijuan explica que la seva incorporació té diverses vessants, “entre les quals els continguts, la metodologia docent, el sistema d'avaluació o la gestió de l'entorn d'aprenentatge”. “Pel que fa als continguts –matisa–, té sentit sempre que el sexe i/o el gènere siguin rellevants per allò que s'està explicant, i sovint ho és”.

En la metodologia docent, continua, “treballem aspectes relacionats amb el llenguatge fent ús d’un llenguatge inclusiu, sense que hi hagi estereotips de gènere o a través de la visibilització de les dones, emprant bibliografia on apareixen dones autores, posant-les de referents...” Des de la UPC també gestionen entorns d’aprenentatge “promovent que les noies participin en igualtat de condicions que els nois i que en els equips no es perpetuïn certs rols de les dones com per exemple les tasques administratives”.

Qüestió de justícia social

Segons els experts, fins al 2025 s’hauran de cobrir 7 milions de llocs de treball a Europa relacionats amb la ciència i la tecnologia. Antonijuan insta les dones a no deixar passar aquest tren, sabent a més que es tracta de professions de futur, més ben remunerades i amb més capacitat d’influència en els reptes socials, tecnològics i ecològics actuals i futurs, “perquè estem desaprofitant el talent de la meitat de la població”. Al marge de tractar-se “d’una qüestió de justícia social”, a parer seu també és “un llast per al creixement econòmic, ja que s’estima que, actualment, si s’igualés l’ocupació d’homes i dones en aquest sector es generaria l’equivalent al 2,8% del PIB”.

“A més –continua Antonijuan–, cal tenir clar que qualsevol tecnologia reflecteix els valors de qui la desenvolupa” i, en aquest sentit, “calen equips que representin la composició social amb persones d’edats, gènere, cultura, ètnia i estrat socioeconòmic diversos, la qual cosa permet introduir diferents punts de vista en el disseny, l’anàlisi i els resultats”. Altrament, “els productes neixen amb biaixos significatius i un és el de gènere”, afirmació que Antonijuan il·lustra amb un exemple: “Un equip d’investigadores té un 35% més de probabilitats de centrar-se en la salut de les dones que un equip de R+D masculí”. Així, conclou, “la manca de dones actua com un circuit que es retroalimenta i amplifica les desigualtats de gènere existents”.

ENTREVISTES

“Omplir un espai tan faltat de referents femenins sempre ha estat un repte”

Sara Cecilia Abecia, master's degree in Aerospace Sience and Technology a l'Escola d'Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels (EETAC).

Sempre vas tenir clar que volies estudiar una enginyeria? No et tirava enrere l’excés de masculinització?

— Em sento molt afortunada. Al meu entorn mai ningú m’ha dit o insinuat que no escollís cert camí perquè fos massa masculinitzat. Sempre he sentit que podia escollir el que realment m’agradés. Formar part de la minoria de noies a classe mai m’ha frenat ni m'ha fet plantejar cap altre camí. Al contrari: potser ha estat una part de la meva motivació. Per a mi, ser el tipus de professional que tant admirava com són els científics era un repte, com també omplir l’espai tan faltat de referents femenins que tants anys m’havia acompanyat.

Com va ser el teu pas pels estudis d’enginyeria?

— Han estat anys molt durs, però no hi ha res que pugui substituir tot aquest temps resolent tot tipus d’exercicis complexos, fent llargs projectes i pràctiques al laboratori. Tot això ha anat modificant a poc a poc com afronto els nous problemes. Estudiar enginyeria ha significat construir una caixa d’eines que m’acompanyarà per sempre més. El màster m’ha permès ampliar els coneixements tècnics i tenir una visió global del que es fa a la indústria aeroespacial.

Vas poder fer un intercanvi d’un any al Brasil. Com va ser l’experiència?

— Brutal, en tots els sentits. Al sortir de la pròpia zona de confort i marxar a un altre país, on les coses van d’una altra manera, aprens noves visions de coses que dones per fetes i alhora adquireixes l’habilitat d’adaptar-te més ràpidament a les noves situacions. A la Universitat de São Paulo la distribució per gèneres a les enginyeries també era evident, fins i tot més que aquí.

Ara començaràs el doctorat a l'EETAC, al Laboratori d'Exploració Espacial, on ja havies fet una beca d’Iniciació a la Recerca. Com ho afrontes?

— La beca va ser una gran oportunitat per apropar-me a un projecte de recerca real i per entendre com és possible crear noves tecnologies a partir d’idees que comencen sent abstractes i a poc a poc es van convertint en realitat. També em va fer decantar pel camí fascinant de la investigació. Estic molt il·lusionada per començar el doctorat i confio en seguir aprenent de mans dels companys a l’Space Exploration Lab de la UPC i dels nostres col·laboradors del NASA Ames Research Center i la Stanford University, amb qui treballem per llançar un experiment a bord d’un coet suborbital.

Confies que podràs desenvolupar la professió sense haver d’escollir entre la feina i la maternitat?

— Tot i que ara la maternitat no estigui entre els meus plans immediats, arribat el moment faré tot el possible per no haver de deixar la meva professió en segon terme. La meva formació ha estat la inversió més gran de temps i esforç que he fet fins ara, així que no arribar a fer res que pogués servir per fer avançar la societat seria molt dur. Amb tot, el pas per la universitat no només t’aporta coneixement tècnic, sinó que també t’ensenya a gestionar les llargues hores d’estudi amb la resta de coses i a saber quant ets capaç d’abarcar. Per això, crec que si hi ha res que val la pena, sempre pot trobar-se una solució que eviti haver de triar. 

“El primer dia del grau, de 50 persones que érem a la classe només 4 érem noies”

Marta Miranda, estudiant del màster en Enginyeria Industrial a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB).

Sempre vas tenir clar que volies estudiar una enginyeria?

— Sempre havia volgut dedicar-me a la ciència, i així com a primer de batxillerat m’agradaven més assignatures com biotecnologia i biologia, a segon vaig quedar fascinada per les matemàtiques. I el professor em va suggerir que tirés cap a enginyeria.

Com va ser el teu pas pels estudis de grau i de màster?

— Primer vaig fer el grau en Energia, una carrera molt nova. Em va engrescar molt, però vaig trobar a faltar conceptes més tècnics. El meu Treball de Fi de Grau (TFG) vaig fer-lo sobre programació, un dels àmbits que més m’havia agradat durant el grau, i em vaig introduir en el camp dels cotxes autònoms. El meu professor del TFG em va suggerir que fes el màster d’Enginyeria Industrial a l’Escola Industrial de la UPC a Barcelona, combinable amb el projecte Formula Student [una mena de F1 d'equips universitaris], on estaven desenvolupant un cotxe autònom.

En algun moment del trajecte t’has sentit diferent pel sol fet de ser dona?

— El primer dia del grau, de 50 persones a classe només 4 érem noies. Això feia que els professors sempre es recordessin del teu nom i la teva cara, la qual cosa de vegades era bona i de vegades no tant. També passava que quan a classe es feia una pregunta, el professor de vegades deia “ara responeu les noies”. No ens feia sentir còmodes.

De què et sents més orgullosa?

— Del meu pas pel Formula Student. Quan vaig entrar a l’equip, vaig fer-ho a la secció de desenvolupament de software. El cotxe que havíem de construir de zero havia de poder ser conduït per un pilot, però també de forma autònoma. Jo estava a la part de software autònom. Ara, a segon, soc team leader, juntament amb dos companys més. Estic molt orgullosa d’haver entrat al màster i a l’equip. Et canvia la vida. No m'imagino cap altra manera que algú em donés un cotxe i em digués: “Té, l’has de fer moure tu”. Ni de provar els cotxes que dissenyem cada cap de setmana en un circuit diferent.

El motor també està masculinitzat. Què hi aportes com a dona?

— Jo crec que trets que tradicionalment se’ns han atorgat a les dones, com l’organització i la constància a la feina, que al final són molt bons. Fins i tot en les accions més físiques, com és la construcció del monocasc del cotxe, ser tan detallista és molt positiu. Sense anar més lluny, el monocasc que més ha resistit al llarg de tota la història de l’equip ha estat un liderat per una noia.

Els experts vaticinen que el 2025 a Europa s’hauran de cobrir 7 milions de perfils STEM. Per què les dones no han de deixar passar aquest tren?

— Primer caldria analitzar per què no hi ha més noies a les carreres d’enginyeria. Un dels motius principals és la manca de referents femenins. Després, en aquestes carreres és fonamental tenir seguretat en una mateixa i això, quan socialment sempre se’ns ha mostrat com a insegures, també ens frena. Per això, quan tinc l’oportunitat de recomanar a les noies que estudiïn una enginyeria, insisteixo que es desempalleguin d’estereotips i creguin més en elles mateixes.