Una marató cap a l’edat adulta

Un de cada quatre joves catalans (de 16 a 29 anys) viu per sota del llindar de la pobresa (amb ingressos per sota dels 950 euros nets mensuals). Aquesta és la dramàtica realitat del nostre país, que ha registrat l’augment més alt de pobresa juvenil de tot Europa en els darrers quinze anys. Ho confirma l’Observatori Català de la Joventut en un informe del 2019.

Per això, l’índex d’emancipació al nostre país davalla imparablement. Segons l’Eurostat, la mitjana d’edat en què la joventut europea deixa la llar és de 26,4 anys. Suècia se situa al capdavant (17,5 anys), mentre que Espanya es troba a la cua (29,8).

Un recent treball d’investigació (vegeu desglossament) analitza les causes i els efectes d’aquesta situació a partir de quatre elements importants de l’emancipació juvenil: educació, feina, casa i família. Aquests quatre aspectes tenien abans un seguiment lineal. Ara, l’itinerari s’ha diversificat en molts sentits. Estudiants emancipats, mares solteres, convivències grupals, retorns a casa després dels estudis i l’augment de separacions i divorcis són algunes de les noves realitats que han canviat el model d’emancipació juvenil.

Estudien i treballen

Segons l’Observatori Català, els joves que compaginen estudis amb feina han augmentat del 13,6% l’any 2000 al 28,7% el 2020. L’explicació rau en la necessitat de cobrir els costos educatius. Molts dels que volen continuar amb estudis superiors topen amb els límits dels seus recursos i es veuen obligats a entrar al món laboral.

Però aquesta realitat va en paral·lel amb una altra aparentment oposada. Ha crescut el nombre de ninis (població que no estudia ni treballa), cosa que ha convertit Espanya en el segon país europeu amb el seu índex més alt (22% de joves d’entre 18 i 24 anys).

Pobresa laboral

Tant la guerra a Ucraïna com la inflació no han fet més que empitjorar la dinàmica del mercat laboral dels joves. Formen part d’una massa treballadora pobra que no els deixa emancipar-se. Treballen en llocs per sota de la seva capacitat, amb rígides condicions de temporalitat, amb un accés deficient a la protecció social i sofrint llargues temporades a l’atur (la seva taxa és ara del 21,6%).

La pobresa laboral s’acarnissa entre els joves de nivells d’estudis més baixos, els estrangers o els que tenen discapacitats. “No he estat mai enlloc treballant un any i soc d’aquí. ¿Com agafaran un pobre i de fora tot un any?”, lamenta un jove de Tarragona.

L’impacte és brutal entre les dones, que a més s’enfronten a la violència de gènere. “Em costa molt trobar feina, estic vivint de l’atur i llogo una de les habitacions del pis”, diu una jove colombiana, mare de tres filles a Lleida ciutat.

Els joves treballen majoritàriament a l’àmbit dels serveis (comerç i hostaleria), on les condicions laborals són precàries. Molts altres són falsos autònoms o estan sotmesos a règims impagats de becaris. A tot això s’hi afegeix la discriminació. Una de cada tres persones joves ha estat insultada per qüestions de gènere, ètnia, orientació sexual o discapacitat. “A l’hora de signar contracte, no acostumo a dir que tinc discapacitat”, admet un testimoni.

La jungla immobiliària

Els alts preus de l’habitatge estan fent difícil l’emancipació residencial. Hi ha mesures públiques d’ajuda, però el col·lectiu les troba insuficients. I el problema és molt greu a Barcelona, on el lloguer és 381 euros més car que a la resta de Catalunya. Els joves recorren més al lloguer que a la compra per raons evidents d’accessibilitat i flexibilitat. La propietat és avui un privilegi. L’ajuda familiar esdevé fonamental, tot i que darrerament estan sorgint alternatives com les cooperatives d’habitatges o la parceria.

L’emancipació en parella encara és la predominant (set de cada deu joves), però han augmentat els grups no familiars que comparteixen pis i, en molts altres casos, s’opta per prolongar l’estada a la casa dels pares. Una jove de Tarragona va admetre que, després d’un temps emancipada, va tornar per estalviar. “I, a partir d’aquí, començo a remuntar”, diu.

La discriminació residencial és també una realitat. Un jove de Girona adverteix: “Soc jove, però no ximple”. Recorda haver entrat per primer cop a un pis de lloguer molt brut. “Això, a una parella amb fills, no l'hi fan”, lamenta.

Emancipació i salut mental

Les dificultats econòmiques i materials afecten la salut mental dels joves. És cert que entre els catalans ha baixat l’índex de tabaquisme, ha augmentat l’activitat física i s’han reduït les morts per accidents de trànsit. Tot i que el suïcidi també ha caigut de 6 a 2,4 casos per cada 100.000 joves, des de 2019 ha esdevingut la primera causa de mort no natural entre la gent jove.

Les causes del suïcidi són múltiples i inclouen tenir trastorns de personalitat, arrossegar càrregues emocionals o patir assetjament escolar. L’emancipació s’ha convertit en una etapa que genera estrès laboral i vital, i, en moltes ocasions, baixes expectatives vitals. Pot comportar ansietat o depressió, condició estretament lligada a les autolesions i als intents de suïcidi. “Quan dormo, no penso en l’endemà per anar a classe, sinó en com aconseguir diners”, assegura un testimoni de Lleida. “I, emocionalment, si no estàs concentrat, no pots tirar endavant, el que fas és retrocedir”, afegeix.

L’objectiu històric de casar-se i tenir fills ha canviat radicalment i s’ha ajornat. Pocs ho fan abans de la trentena. L’emancipació tardana, l’atur juvenil o la temporalitat en els contractes mostren una correlació amb la taxa de fecunditat. I, a més, s’ha perdut el model tradicional de família. El 2020, més de la meitat de naixements amb mares de 15 a 29 anys eren de dones no casades.

Malgrat la precarietat laboral i residencial viscuda pel col·lectiu jove, aquests es preocupen per crear una societat més participativa. Des de 2018, més de la meitat de joves formen part d’alguna entitat cultural i la seva participació política està especialment centrada en l’associacionisme i els actes de protesta.

El nou proletariat

Davant les desigualtats intergeneracionals, molts investigadors qualifiquen el jovent del sud i l’est d’Europa com el nou proletariat del segle XXI.

Les dues desigualtats que més afecten una emancipació insegura són el lloc de naixement i l’origen social. La tercera és la condició de gènere: les dones joves (a les quals se sumen les persones amb diversitat funcional o LGTBIQ+) estan en condició desigual. Les joves emancipades que estan aturades o inactives són les més pobres.

Encara que l’ocupació i l’habitatge són factors clau en les trajectòries d’emancipació, els factors –i, per tant, les solucions– que afecten la desigualtat juvenil i la capacitat d’emancipar-se són més amplis. És important promoure polítiques públiques que no solament ajudin la joventut, sinó també les generacions futures. En països referents en el desplegament d’ajudes a Europa combinen les polítiques de promoció de l’emancipació juvenil amb altres mesures de corresponsabilitat i igualtat de gènere.

Cal lluitar contra els adultocentrismes que identifiquen la joventut negativament. Les persones joves demostren ser actives i compromeses, malgrat el context socioeconòmic actual, i el mínim que es pot fer quan ens hi referim és ser fidels a la realitat de les dades i dels drets que tenen.

[Històries de vida]

“No sé si la feina em durarà un mes, dos o sis”

Ariadna

LLEIDA

Quant al futur, em preocupa l’estabilitat. És a dir, com a professora sé que els primers anys no tindré aquesta estabilitat que busco. Sé que hauran de passar uns anys, que hauré d’aprovar unes oposicions i que, després d’aprovar aquestes oposicions, encara hauran de passar més anys per poder aconseguir una plaça fixa en un lloc.

Realment el futur és una mica incert. Jo, ara mateix, quan treballo intento estalviar, perquè no sé si aquesta feina em durarà un mes, dos mesos, sis mesos o em durarà dues setmanes.

Si no hagués tingut aquesta beca, probablement m’hauria quedat alguna assignatura o m’hauria costat més poder estudiar o poder dedicar el temps que realment necessita una carrera.

“Al carrer observo l’ensurt i el fàstic a la cara de la gent”

Albi

BARCELONA

Per a mi, la discriminació és una cosa diària. Em llevo al matí, surto al carrer, em creuo algun veí i li observo la cara, la congestió de veure el teu cos o el teu rostre. Sempre veus en ells la congestió, l’ensurt, el fàstic, és igual. No passa només quan vas a buscar feina, és tota l’estona.

Perquè una persona s’emancipi sense problemes, la primera cosa que necessita és suport i preparació. Jo no vaig rebre una educació afectivoemocional sana a casa meva. No vaig desenvolupar la meva autoestima a casa.

En el moment en què tu comences a sobreviure al carrer, el teu cos i la teva ment s’han d’adaptar a la supervivència, al fred, a la calor, a la por, a la incomoditat. Això et transforma.