Les llistes obertes no ho resolen tot
A Itàlia s'han succeït les reformes de la llei electoral sense que cap hagi funcionat
BarcelonaCorrupció? Llistes obertes. Polítics poc preparats? Llistes obertes. Desafecció política? Llistes obertes. Partits poc transparents? Llistes obertes. Inversions irracionals? Llistes obertes. Quan una mateixa recepta és presentada, des de sectors ideològics distants, com a solució màgica per a problemes tan diversos, la prudència més elemental aconsella desconfiar-ne. En el nostre debat públic, sembla haver-hi una gran confiança en la capacitat del sistema electoral per transformar la realitat i millorar el nostre sistema democràtic.
El sistema electoral determina, fonamentalment, com es tradueixen vots en escons. Però té més conseqüències, ja que pot influir sobre la relació entre representants i representats, sobre el funcionament intern dels partits, sobre l'estabilitat o inestabilitat del sistema polític o sobre el tipus de governs que es poden conformar, entre d'altres.
Ara bé, tot i això, l'experiència demostra com els sistemes electorals tenen uns efectes limitats i, sovint, contradictoris. Potser l'exemple més evident el trobem a Itàlia on, des de 1993, s'hi han succeït les reformes del sistema electoral sense que cap dels diversos sistemes que han provat hagi acabat de funcionar, fins al punt que es troba en una situació d'ingovernabilitat de difícil solució.
Dècades de recerca sobre les conseqüències dels sistemes electorals ens mostren com, d'una banda, qualsevol reforma genera guanyadors i perdedors i, per tant, la promesa d'un nou sistema que sigui millor per a tothom molt rarament és creïble. D'altra banda, també sabem que qualsevol decisió sobre el sistema electoral pot tenir conseqüències positives en un sentit i negatives en un altre. Es tracta, doncs, d'un problema complex, que requereix mesurar bé avantatges i inconvenients de cada decisió.
Repartiment d'escons
Proporcionalitat o estabilitat?
El principal dilema que cal afrontar quan parlem de la reforma electoral és el de la proporcionalitat i l'estabilitat. Els sistemes purament proporcionals (que traslladen el percentatge de vot en escons sense distorsions) generen Parlaments molt fragmentats que requereixen coalicions i acords per formar govern que no sempre són fàcils d'aconseguir. Per contra, els sistemes majoritaris distorsionen molt les preferències ciutadanes i simplifiquen artificialment una realitat social que sempre és més complexa. La premissa una persona, un vot rarament es compleix al peu de la lletra, però en tot cas sembla evident que allunyar-se'n en excés, en nom de l'estabilitat, pot tenir conseqüències perverses per a la democràcia.
En un cas com el català, en què coexisteixen dos eixos de competició política -el nacional i l'esquerra-dreta-, un sistema majoritari orientat al bipartidisme provocaria una distància molt gran entre la composició política de la societat i la del Parlament: una cambra composta només per diputats de CiU i el PSC estaria, ara com ara, molt lluny de representar la societat.
Forma de la candidatura
Les llistes obertes
Són l'estrella del debat. Estrictament, les llistes obertes són aquelles en què els votants poden triar candidats de diversos partits, com passa al Senat espanyol. Hi ha altres variants, com les llistes desbloquejades, on els electors només poden votar un partit però poden alterar l'ordre dels candidats. En tot cas, se sol argumentar que les llistes obertes redueixen el control dels aparells dels partits sobre el procés polític, aproximen els representants als electors i incentiven una millor selecció de candidats.
Tots tres són arguments sòlids, però la introducció de llistes obertes no està exempta de problemes i riscos. En primer lloc, per tenir algun efecte haurien d'anar acompanyades d'una reforma de les circumscripcions, per fer-les més petites. Però això perjudica la proporcionalitat. D'altra banda, si els candidats individuals han de finançar-se la campanya en contra dels seus companys de partit, és fàcil que apareguin casos de corrupció i de clientelisme. I, finalment, un sistema així seria, necessàriament, més complex i podria allunyar els ciutadans amb menys nivell educatiu de les urnes, la qual cosa perjudicaria greument la representativitat de les nostres institucions.