Un editorial de l’ Abc publicat el 1977 afirmava: “ Los catalanes hasta cuando sudan, sudan socialismo ”. A Espanya les eleccions del 15 de juny del 1977 van donar la victòria a la UCD. A Catalunya van guanyar les esquerres. “A Catalunya, a diferència d’Espanya, sí que hi ha una ruptura amb el passat franquista. Catalunya va a l’avantguarda en la lluita antifranquista”, defensa Marc Andreu. El 1980, però, les eleccions autonòmiques les va guanyar Pujol, que va pactar amb Esquerra Republicana i la UCD. “Va ser un error brutal dels socialistes no participar en la construcció de la Generalitat”, afirma Andreu Mayayo. El 1984 Pujol obtindria majoria absoluta.
“Pujol va tenir l’habilitat de presentar-se com un candidat amb múltiples significats. Era el candidat nacional i als altres els presentava com a sucursalistes. El seu altre missatge era: si no voleu una Generalitat roja, voteu-me a mi”, diu Borja de Riquer. “En una entrevista a la revista de barri Quatre Cantons del gener del 1976 Pujol s’esplaia explicant que el problema més gran de Catalunya és el de la immigració. Pujol havia mantingut contactes amb Manuel Fraga i Rodolfo Martín Villa destinats a contenir l’hegemonia comunista. Quan li van preguntar pel futur democràtic de Catalunya, va respondre: «Crec que hi haurà un cert procés més o menys llarg, més o menys ràpid, més o menys complet, probablement incomplet per al que nosaltres volem, de democratització. A mi em fa més por que quedarem endarrerits en la qüestió diguem-ne catalana que no pas en la de seguir les obertures democràtiques»”, detalla Marc Andreu.
Els polítics catalans en aquell moment no van lluitar pel concert econòmic, un dèficit que s’ha pagat molt car: “Se’l considerava una relíquia del passat, decimonònica. El motiu és que es preveu un desenvolupament democràtic diferent i es valora la solidaritat ben entesa”, afirma Risques.