L'ARA ofereix l'antologia imprescindible de J.V. Foix

BARCELONA"És quan dormo que hi veig clar / foll d'una dolça metzina, / amb perles a cada mà / visc al cor d'una petxina". Aquests són els quatre versos més recordats de Josep Vicenç Foix, poeta nascut al poble de Sarrià l'any 1893 i responsable d'una obra poètica que "no té palla i tampoc peca per breu", en paraules de Pere Gimferrer, responsable de l'antologia que diumenge que ve l'ARA oferirà als lectors a un preu de 9,95 euros. Preparada per la prestigiosa col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana , l'antologia poètica de Foix va aparèixer l'any 1980 a Edicions 62, poc abans que veiessin la llum les proses de Diari 1918 , i encara amb un últim llibre al cap, Cròniques de l'ultrason. L'estació (Quaderns Crema, 1985), recull de textos en què el poeta recorre el món dels somnis amb la mateixa precisió lèxica que l'acompanyaria durant els gairebé sis anys de trajectòria artística.

Clàssic i modern

J.V. Foix no va publicar cap llibre fins ben entrada la trentena. L'any 1927 va donar a conèixer Gertrudis , i cinc anys després, KRTU , llibres de prosa poètica en què mostrava els seus vincles amb les avantguardes (i especialment amb el surrealisme). Amic de Miró i de Dalí, la prosa meticulosa i eufònica de Foix és la clau d'entrada a un món poblat per éssers enigmàtics i situacions fantàstiques, sempre exposades amb una correcció ressenyable. "Melancòlicament, però, constato que el vocabulari i la gramàtica i, fins i tot, la prosòdia de Foix estan pensats per a un lector que hagués viscut en un país lliure, on la parla catalana no hagués estat proscrita", escriu Pere Gimferrer al pròleg de l'antologia, fent esment al recargolament formal del primer llibre de poemes de l'autor, Sol, i de dol , volum publicat l'any 1947, que conté una de les divises essencials de tota la seva obra: "M'exalta el nou i m'enamora el vell". Més endavant arribarien llibres essencials com Les irreals omegues (1949), On he deixat les claus... (1953), Onze Nadals i un Cap d'Any (1960) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1972). Tots són presents a l'antologia poètica de l'ARA.

Gimferrer es va plantejar una tria que pogués donar "una idea essencial de les diverses modalitats de poemes" que componen la seva obra i es va centrar a escollir "els poemes més reeixits dintre de cada modalitat".

Hi ha una àmplia representació de Sol, i de dol , "sonets de reflexió i doctrina moral", "sonets de pensament sobre tema amorós", "sonets lúdics que barregen el joc verbal amb l'exaltació frenètica de l'embranzida jovenívola" i "sonets de religiositat abstracta". Hi ha poemes en vers lliure, presents a Les irreals omegues i On he deixat les claus... , en què abunda "la narració en forma hipertrofiada (...), transfigurada i exalçada cap al pla d'una realitat superior formulable només en el poema mateix". Un grup més reduït de poemes s'acosten a l'escriptura automàtica sense perdre de vista "la reelaboració de l'experiència personal". Per acabar, hi ha una part important de poemes d'inspiració popular, procedents d' Onze Nadals i un Cap d'Any i Desa aquests llibres al calaix de baix , en què la poesia tradicional d'inspiració anònima és actualitzada amb rigor i encant. Tot n'és ple encara emociona: "Quantes roselles / al prat de la vila / Tot n'és ple / ...i quants ocells que fan ombra a l'ermita / Tot n'és ple / Quantes estrelles quan l'agost s'apaga / Tot n'és ple".