Jordi Principal, director del Museu d’Història de Catalunya: “Com a societat no ens podem permetre el luxe d’oblidar quin és el nostre passat”

El Museu d’Història de Catalunya permet que el visitant s’endinsi en la història i la cultura catalanes, des de la prehistòria fins al segle XXI. D’ençà que va obrir les portes als antics Magatzems Generals de Comerç el 1996, el museu alberga una exposició permanent sobre la història de Catalunya, però també exposicions temporals. L’oferta expositiva es complementa amb tot un seguit d’activitats educatives, lúdiques i acadèmiques.

Com entoma el repte d’estar al capdavant del Museu d’Història de Catalunya?

Amb il·lusió i ganes, i també amb respecte pel que significa i el pes que té la institució.

Quina creu que serà la seva aportació en la direcció del museu?

M’agradaria transmetre la necessitat de tenir present la història, el coneixement històric, així com arribar cada cop més a un grup més ampli de persones, projectant el museu, fent-lo més proper i, sobretot, alineant-lo amb la idea de comunitat del que avui dia és Catalunya.

¿Ha pensat en donar-li un nou enfocament?

El museu ha de caminar cap a un plantejament més social. La societat ha canviat força des dels anys 90 i hem de fer que emergeixin altres realitats, sensibilitats i col·lectius. Renovar les maneres d’explicar la història, potser prendre més partit per les persones i les seves vivències. La història hem de poder experimentar-la i sentir-la, connectar-hi a través dels testimonis i dels objectes. La gent ha de poder veure que en molts aspectes no estem tan allunyats d’allò que preocupava o sentia la gent que vivia antigament a Catalunya.

A quins reptes s’enfronta el Museu d’Història de Catalunya?

Pot semblar redundant, però el gran repte del museu és precisament explicar la història del país, sobretot sense desvincular-nos de la realitat del present. I això, més que un repte, és una responsabilitat: com a societat no ens podem permetre el luxe d’oblidar quin és el nostre passat. Tot és història! El que ens envolta no ha sorgit del no-res. És el resultat de moltes accions de persones que han anat configurant la realitat que ara vivim. I tot això és coneixement històric. Si oblidem, si renunciem a recordar d’on venim, estem renunciant a entendre què som i correm el risc de caure en una mena d’Alzheimer social.

I pel que fa a la recerca del museu, com la vol enfocar?

És una línia de treball que hem de potenciar. Al museu, de recerca, sempre se n’ha fet, potser de portes endins. S’ha treballat per a la col·lecció, en el discurs i la materialitat de les exposicions, s’han tirat endavant iniciatives puntuals i hem de seguir en aquesta línia. Però també és cert que mai hi ha hagut un plantejament estratègic en aquest sentit. Ara estem ultimant el nostre pla de recerca, que ens marcarà les àrees d’interès que volem abordar des del museu, com ara les xarxes d’identitats, les històries de comunitats concretes o la naturalesa dels conflictes, entre d’altres.

Com pretén que el museu assoleixi més presència internacional?

Cal buscar complicitats, fer xarxa amb institucions d’altres països que tinguin situacions similars a la nostra (socialment, políticament i culturalment) amb què puguem compartir objectius, oferir-nos com un espai que serveixi per explicar què és Catalunya i assumir potser el repte de ser ambaixadors, però alhora sortir també nosaltres individualment per explicar què fem al museu, els nostres projectes, activitats i iniciatives de divulgació i formatives, tenir presència en fòrums internacionals, congressos, simposis, fires...

¿Hi ha la intenció de fer créixer la col·lecció del museu?

Tot i no disposar de col·leccions inicialment, el mateix esperit i mandat fundacional del museu apuntava vers la formació d’una col·lecció. Al llarg d’aquests gairebé 30 anys, la col·lecció ha anat creixent de manera una mica heterogènia. De fet, la gent pot pensar que al museu hi té cabuda qualsevol cosa, però el que ens hem de preguntar és si realment ens interessa tenir qualsevol cosa: la nostra col·lecció ha de ser coherent amb allò que volem ser i explicar, i aquesta idea és la que ha de marcar la nostra política d’adquisició.

Què podria destacar de la reforma de l’exposició permanent?

Alguns espais del museu continuen ancorats encara en el mateix discurs de la segona meitat dels anys 90, que, a poc a poc, ha anat quedant obsolet: ara pensem diferent, veiem les coses d’una altra manera i som més gent, més diversa, que volem opinar i ens volem fer sentir. De fet, en els darrers anys ja s’ha començat un procés de reforma d’alguns dels espais, com ara el dedicat als segles XVIII i XIX, on s’ha prioritzat una narrativa més contextual i social. Aviat abordarem la reforma de l’espai del segle XX.

Quin pla d’exposicions temporals vol impulsar?

Des del museu s’ha dut a terme una molt bona política expositiva, amb una freqüència molt regular en relació als projectes i amb una clara voluntat d’il·lustrar temàtiques contemporànies. Seguirem aquest camí, sens dubte, però també introduirem projectes de més envergadura, amb una perspectiva més històrica i de visibilització, i que també ens permetin treballar més intensament i amb una durada més llarga projectes al voltant de les temàtiques que plantegem.

www.mhcat.cat