Mataró és una visita imprescindible per als que volen conèixer el millor exponent del Barroc català: la capella dels Dolors. Per anar-hi val la pena recórrer el nucli antic d’aquesta ciutat que va ser fundada pels romans -Iluro, van batejar-la -, on abunden també els edificis modernistes, entre els quals cal destacar el mercat del Rengle, la botiga La Confianza i la que sembla que va ser la primera obra d’Antoni Gaudí, la cooperativa La Obrera Mataronense, coneguda com la Nau Gaudí. També és molt recomanable arribar fins a la Casa Coll i Regàs, de Puig i Cadafalch -“la casa de la por”, en deien els nens mataronins durant la postguerra, quan corrien pel seu interior abandonat -, que alguns experts diuen que va ser un assaig - no gens menor - de la barcelonina Casa Amatller del passeig de Gràcia. Certament, són nombrosos els trets comuns, com ara el coronament esglaonat. Per conèixer el “primer Modernisme” cal anar, doncs, a Mataró.
Viladomat: Un pintor que sembla arquitecte i escenògraf
El pintor de referència de la Catalunya de la Nova Planta, a principis del segle XVIII, va crear a Mataró una autèntica meravella
La Guerra de Successió va capgirar profundament la dinàmica artística del Principat. La mort d’alguns dels artistes més prestigiosos i les dificultats econòmiques que van patir els obradors els anys immediats a la fi de la guerra van alterar un sistema de treball que havia estat vigent, amb pocs canvis, des de la Baixa Edat Mitjana. Els tallers locals, a més, van haver de competir contra els artistes estrangers que havien arribat a Barcelona integrats en el seguici de la cort de Carles III, l’arxiduc, com ara l’escenògraf Ferdinando Galli Bibiena i l’escultor Conrad Rudolph. Tot això ens ho explica Francesc Miralpeix, professor d’història de l’art modern de la Universitat de Girona.
En aquella cruïlla històrica va emergir la figura d’Antoni Viladomat (1678-1755), que en pocs anys es va convertir en el pintor de referència de la Catalunya de la Nova Planta. “S’havia guanyat un enorme prestigi com a pintor de temàtiques religioses i comptava amb un taller amb capacitat per assumir grans encàrrecs. És probable que pels volts del 1727 es desplacés a Mataró per completar-hi les pintures murals de la capella dels Dolors”, detalla Miralpeix.
Arribo a Mataró en plena festa major, les Santes, que fan créixer els atractius i els visitants de la capital del Maresme. És migdia, quan la calor assoleix el clímax. Allunyo de mi la temptació d’un gelat o d’una orxata perquè m’espera el Nicolau Guanyabens al Museu Arxiu de Santa Maria. N’és el director. El primer que veig és un grup de persones consultant i arxivant documents. Es veu que també preparen exposicions, fan conferències i editen una revista local que es publica des del 1978. La seva “primera matèria” és la documentació procedent de la mateixa parròquia, de particulars, nissagues, botigues, empreses, entitats... Fan una feina discreta, entretinguda, de formigueta. Quan em jubili... m’hi apunto! (Això sí, després d’haver arxivat els papers de casa.)
Entrem a la basílica de Santa Maria de Mataró. Hi ha una excel·lent banda sonora: algú està assajant amb l’orgue, un dels altres tresors d’aquesta basílica. Fa uns dies va ser protagonista d’un festival d’orgue, una mostra internacional força popular que fins i tot programa concerts amb l’instrument fora del seu “hàbitat” habitual, a l’aire lliure.
Abans d’observar, una per una, les escenes del viacrucis, que són l’element principal de la capella dels Dolors, em captiva com la pintura no només aconsegueix crear una gran calidesa a tot l’espai, sinó que a més el construeix. Tardo una bona estona a saber si un dels arcs del sostre sobresurt o es tracta només d’un arc pintat. Viladomat fa d’arquitecte amb la pintura, penso. De seguida veuré que també fa d’escenògraf.
Una porta que no és una porta
Una porta que no és una porta Ens acostem a l’altar, on hi ha un frontal mòbil pintat. Darrere seu s’hi amaguen uns quants frontals brodats. L’un rere l’altre, com decorats d’obres de teatre. Hi ha fins a cinc frontals d’altar que substituïen el plafó principal, segons la litúrgia de cada moment. “Anem a la sala de juntes. És per aquesta porta”, m’indica en Nicolau. I la de l’esquerra? On va a parar? “Enlloc. És una porta falsa. Es va fer només per guardar la simetria”. Són pràcticament idèntiques. Passem per la sagristia, on hi ha una gran calaixera que guarda els ornaments litúrgics. El Nicolau m’ensenya un sistema de corrioles que permet apujar i abaixar un gran teló per tapar el cambril. “Fa temps que no funciona”. Aviat es restaurarà, diu. Esperem-ho.
Des de la sagristia ens enfilem per una escala estreta que ens du a la sala de juntes, una estança rectangular, amb els angles en xamfrà. Aquest estiu s’ha reobert després d’una complexa intervenció en el sistema d’il·luminació. És on es reunia la junta de la Congregació dels Dolors per tractar dels seus afers relacionats amb la devoció religiosa i el que avui en diríem aspectes de caràcter mutualista. “Aquí hi ha l’autèntic Viladomat”, diu el Nicolau. “Aquí s’hi va lluir!” I, certament, hi ha una pila de detalls extraordinaris, com els plecs de la vestimenta dels apòstols, la seva expressió... “Segur que per pintar-los la cara es va inspirar en els mataronins d’aleshores: pescadors, menestrals, pagesos...”
Contigua a la sala de juntes hi ha la capella dels vidus. Quan es casaven en segones núpcies feien casaments més senzills, en petit comitè, fins i tot a les set del matí, en un tres i no res. Al costat d’aquesta minicapella hi ha una gelosia per veure la gran capella sense ser vist. Té un nom inequívoc: una xafardera.
Sembla que no hagi passat el temps al conjunt dels Dolors. Està tot igual com quan es va crear, fa 300 anys: les teles, els frescos de les parets i el sostre, l’arrambador de fusta que simula el marbre, el frontal, la gelosia del cor... Tot tret de les cortines que tapen la llum que ve de l’exterior (s’han instal·lat perquè no es facin malbé les pintures). “I els bancs, són els mateixos?”, pregunto al Nicolau. “No, els bancs tampoc hi eren. Abans hi havia cadires”. I diu que es pagava per fer-les servir. No sé si es llogaven per hores o per dies, per missa o per pregària.
