Granit, pedra tosca, fusta, pissarra... són alguns dels materials locals emprats per fer les esglésies romàniques de la Vall de Boí. Aquestes esglésies, que formen el conjunt romànic de la Vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat des de l’any 2000, van ser fetes construir pels senyors d’Erill, feudals que a principis del segle XII van participar en campanyes de repoblament i de reconquesta i van utilitzar els recursos dels botins de guerra per fer les esglésies. Tot i la unitat d’estil arquitectònic, cada església presenta singularitats. La de Santa Eulàlia d’Erill la Vall destaca pel campanar, una esvelta torre de planta quadrada i sis pisos amb la decoració pròpia del romànic llombard: els arquets cecs i els frisos de dent de serra. El campanar de Santa Eulàlia d’Erill la Vall, el de Sant Joan de Boí i el de Sant Climent de Taüll formen una línia recta. D’un campanar a l’altre es feien senyals quan hi havia perill.
Set personatges de fusta per a una obra mestra
L’església de Santa Eulàlia acull el magnífic conjunt escultòric romànic de fusta del Davallament de la Creu
Trobo encertat que el Centre del Romànic de la Vall de Boí no estigui situat a la carretera principal de la vall, on hi ha Barruera, ni a l’església més visitada, Sant Climent de Taüll, sinó a Erill la Vall, un poblet enlairat, a ponent de la carretera. L’altíssim campanar d’aquest llogarret d’un centenar d’habitants li dona protagonisme. A mi m’agraden, però, també, elements més discrets, com les cases de pedra, molt cuidades (que bonica és la teulada de pissarra que baixa fins a pràcticament llepar el paviment del carrer!), i el cementiri, que no està pas amagat ni atapeït de tombes, com estem habituats a veure. Situat al centre del poble, on hi ha l’església, esclar, el cementiri està ben pintat, quasi sempre de verd -de les d’herbes-, sovint de coloraines -de les flors- i ocasionalment de blanc -de la neu que el colga uns quants dies a l’any (Erill la Vall és a més de 1.200 metres d’altitud).
En un lateral de l’església, cobert per un bonic porxo, al costat del cementiri, hi ha l’entrada al petit temple romànic de Santa Eulàlia d’Erill la Vall. Així que hi entro em sorprèn veure que el terra de l’església puja considerablement cap al presbiteri: el temple es va construir sobre la roca -que naturalment no era pas plana-, sense fonaments: s’hi veuen unes quantes parts de roca viva.
És precisament a la boca de l’absis on hi ha el grup escultòric de fusta que forma el Davallament de la Creu, que representa el moment en què Josep d’Arimatea i Nicodem baixen Jesucrist de la Creu, després de la seva mort. Aquest Davallament d’Erill (segle XII) em transporta al de Sant Joan de les Abadesses, també amb set personatges, però més tardà (inici del Gòtic, datat pels experts al 1251).
“Se’ls posava alguna mena de vestits addicionals o de teles, a aquestes figures?”, pregunto a Anna Monsó, tècnica del Centre del Romànic de la Vall de Boí, que em fa de guia. “No ho sabem. Estaven totes pintades. A les originals encara s’hi veu alguna petita part pintada”, em respon. “Aquestes, doncs, no són pas les originals?” “No. Les originals d’aquest Davallament es troben repartides entre dos museus: el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu Episcopal de Vic”, diu l’Anna. Les figures de la Mare de Déu i de Sant Joan són al MNAC i les altres peces al Museu Episcopal de Vic. S’han pogut reunir totes en unes poques ocasions, en importants exposicions”, m’explica l’Anna mentre em vaig fixant en detalls d’aquestes extraordinàries peces de fusta clara que evidencien un entretingudíssim treball d’artesania: el costellam de Crist i dels dos lladres, el trenat dels llargs cabells de Crist, els plecs de les vestimentes... “El lladre dolent és el que treu la llengua, oi?”, pregunto a l’Anna. “Sí, esclar”, em respon.
“Se sap si originalment eren aquí, al presbiteri, on són ara, aquestes figures?” “No, no ho sabem. De fet, sembla que no estaven exposades sempre. Només es mostraven en ocasions especials, suposem que per Setmana Santa”, em diu l’Anna.
Ho ratifica Jordi Camps, Conservador en cap de l’àrea de medieval del Museu Nacional d’Art de Catalunya: “Els monumentals Davallaments de Crist de la Creu estan relacionats amb el cicle de la Passió i amb la seva litúrgia. Tenint en compte les seves dimensions i l’espai que ocupaven, és probable que només fossin visibles i exposats durant les celebracions litúrgiques entorn de la mort de Crist”, diu Jordi Camps. “La presència d’aquests grups en alguns punts del Pirineu també ha sigut explicada des de l’òptica de la lluita propagandística de l’Església contra l’heretgia càtara: l’Església hauria volgut difondre el missatge del sofriment de Crist en la seva mort a la Creu, una idea combatuda pels càtars”, afegeix Camps.
“El Davallament d’Erill la Vall va ser descobert durant l’expedició científica que va organitzar l’Institut d’Estudis Catalans a finals de l’estiu del 1907. L’expedició -Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó - tenia l’objectiu d’estudiar diversos aspectes culturals i artístics de la zona compresa entre la Vall d’Aran i el Baix Cinca. Va suposar l’entrada de l’arquitectura i art romànics de la Vall de Boí a la comunitat científica”, explica Jordi Camps.
Dels tresors descoberts en aquesta sèrie de l’ARA, que ja encara la recta final, hi ha pocs testimonis escrits del moment de la troballa. Un dels pocs testimonis ens l’ha llegat Josep Gudiol, conservador del Museu Episcopal de Vic, que formava part de l’esmentada expedició fa exactament 110 anys: “Sempre recordaré amb fruïció el moment d’entreveure aquestes escultures dintre el clos profund, on sens dubte havien estat deixades perquè s’anessin consumint en ésser tretes del culte públic; sempre tindré presents les sensacions que vaig experimentar a mesura que anaven sortint del llòbrec amagatall aquestes figures que per ses dimensions i formes feien l’efecte de cossos humans momificats i assecats en estranyes posicions. Cada escultura que ens anava venint a les mans era posada dreta i relacionada amb les altres, amb la qual cosa vàrem trobar, mutilat, sí, però amb tota sa intensitat emotiva, un nou exemplar del tipus iconogràfic que ens donen les set imatges que componen el grup del Davallament de la Creu”.
http://www.ara.cat/especials/joiespatrimoni/Coneix aquí tots els tresors del nostre patrimoni