El jaciment ibèric de Tivissa forma part de la Ruta dels Ibers, una iniciativa del Museu d’Arqueologia de Catalunya de l’Agència Catalana del Patrimoni que té el propòsit de donar a conèixer els jaciments d’aquesta civilització que ha donat nom a la península on vivim. El Castellet de Banyoles és una de les peces clau de l’itinerari dels ilercavons, en el qual també hi ha Sant Miquel de Vinebre (Vinebre, Ribera d’Ebre), Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta) i la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià). Els altres itineraris corresponen als indigets (comarques de Girona), els cessetans (camp de Tarragona i comarques del Penedès), els ceretans (Cerdanya), els ilergets (comarques de Lleida), els laietans (zona dels rius Llobregat i Tordera, a la costa de Barcelona), els ausetans (Osona) i els lacetans (Bages).
Sentinella de l’Ebre des dels ibers
El Castellet de Banyoles de Tivissa acull un poblat ibèric de grans dimensions, el més gran de tot l’eix de l’Ebre
Visito el Castellet de Banyoles, situat al municipi de Tivissa (Ribera d’Ebre), en un indret encimbellat damunt del riu Ebre, quan ja vespreja. La temperatura minva i les ombres s’allargassen fins a desdibuixar-se. No hi ha ningú més. És l’hora dels conills. En veig algun saltironant còmodament entre les ruïnes. Fa un dia ben net, que em proporciona una panoràmica esplèndida. No em cal afinar gaire la vista per divisar el castell de Miravet, situat també a la vora del riu, però a l’altra banda, una mica més avall. El castell de Miravet és un dels millors exemples de l’arquitectura militar catalana dels segles XII i XIII, una fortalesa imponent envoltada per una muralla de més de 25 metres d’alçada, amb un gruix de fins a 5 metres en alguns punts. La seva posició estratègica ha fet que s’hi succeïssin assentaments des de la prehistòria i li ha suposat tenir un paper important en una pila de conflictes. A Miravet hi ha també un assentament ibèric. Com al Castellet de Banyoles.
La situació privilegiada del Castellet de Banyoles també va motivar que, després dels ibers, fos ocupat en altres períodes, alguns de pau, d’altres no. Va ser destruït per un incendi, qui sap si provocat per romans, o per cartaginesos i fins i tot per altres tribus iberes. No se sap qui ni el motiu. De moment, el que sí que se sap és que l’exèrcit romà va acampar a uns 300 metres de l’entrada, i no se sap si com a aliat o enemic.
En època medieval va tornar a ser ocupat (només resta una paret del petit castell que hi havia) i també durant la Guerra Civil Espanyola, com a lloc de defensa (queden restes de les trinxeres a la base del castell).
El Castellet de Banyoles és un poblat ibèric de grans dimensions (ocupa unes 4,5 hectàrees). “L’estructura que s’està descobrint fa pensar en una autèntica ciutat ibèrica. És el conjunt iber més gran de l’eix de l’Ebre”, em diu Joaquim Roset, regidor de Patrimoni i Història de Tivissa, el meu amfitrió d’avui. Som davant d’una torre pentagonal (n’hi ha dues). “A l’època ibèrica les torres eren rodones o quadrades, no pentagonals. La forma pentagonal és típica del Mediterrani central o oriental (Grècia). Aquestes torres de cinc angles són una construcció única a Catalunya. La seva forma les fa poc efectives per a la defensa, per això es pensa que no tenien una funció defensiva sinó de prestigi, de “monumentalitzar l’accés”, em diu el Joaquim.
Passegem per la vasta extensió del jaciment. Els murs que hi ha em permeten intuir cases de petites dimensions però també algunes de grans. “Aquestes cases més grans tenien pati i foc. A dins s’hi han trobat restes de forns metal·lúrgics, forns de pa...”, m’explica Joaquim Roset.
El treball de la metal·lúrgia és probablement el que va proporcionar puixança a aquest indret a l’època ibèrica. “Aquí s’hi feien safates, vasos, arracades, collarets, braçalets, monedes...”, em diu el Joaquim. Fa prop d’un segle se’n van trobar un munt. Les peces principals de les troballes del Castellet de Banyoles estan exposades al Museu Arqueològic de Barcelona i al de Tarragona. Altres peces estan exposades al Museu Vilaseca de Reus.
“La plata i el plom provenien de les mines de Bellmunt, al Priorat, possiblement es baixava per Siurana”. “Pel riu?”, li pregunto. “No està demostrat que ho baixessin pel riu Siurana (que desemboca al riu Ebre a l’altura de la població de Garcia), possiblement ho baixaven a peu, en carro... Però sí que hi havia un port fluvial, un moll de càrrega i descàrrega”.
“Al segle XV, el moll del Castellet de Banyoles va estar ben actiu pel transport de blat a Barcelona, procedent de Castella, Navarra i l’Aragó”, m’explica Agustí Jardí, arquitecte, un barceloní que s’ha instal·lat a viure a Tivissa i que sempre que té visites els du al Castellet de Banyoles. “El blat es descarregava de les barques que baixaven del riu i s’emmagatzemava al peu del Castellet de Banyoles, es transportava amb carros per camins pedregosos i costeruts (calia passar pel coll de Fatxes, de poc més de 500 metres d’altitud) fins a un lloc de la platja del municipi de Mont-roig, anomenat Miramar (a la part nord de Miami Platja), on encara queden unes restes dels magatzems, i s’embarcava de nou cap a Barcelona”, em diu Jardí. “Tot això per estalviar-se el peatge que calia pagar a Tortosa, entre altres llocs”, remarca. Deunidó l’esforç que feien per saltar-se els peatges! Jo en sé més d’un que, avui, es desvien per carreteres secundàries per saltar-se peatges... i no els preguntis si el petit estalvi econòmic els compensa!
Veig baixar una piragua tranquil·lament per l’Ebre i per uns moments m’imagino el riu d’allò més transitat, amb embarcacions que duen minerals, blat, fusta, carbó, llana, oli... i també persones, una imatge que ja mai més es repetirà perquè els pantans van fer-se per quedar-s’hi. La navegabilitat de l’Ebre, el motiu principal pel qual el Castellet de Banyoles va viure una època especialment dolça, ja és cosa de la història, i de la literatura ( Camí de sirga, de Jesús Montcada, ho explica amb gran detall). Sembla que l’Ebre ha tornat a l’estadi de fa un munt de segles: només hi baixen i pugen petites embarcacions.
