La primera emboscada representada en pintura

El Priorat és una de les comarques menys poblades de Catalunya. Actualment té prop de 10.000 habitants, però a finals del segle XIX, quan quasi tot era vinya, va arribar a tenir-ne més de 30.000. I en temps prehistòrics... resulta que també hi havia força gent!

“Gràcies a la troballa de les pintures de Capçanes sabem que aquestes terres van estar força ocupades i transitades en època prehistòrica”, diu Josep Castells, cap d’informació i estudis del Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat, que qualifica d’“excepcionals” aquestes pintures per “la diversitat de temes -un toro, uns cérvols, un munt de figures humanes...-, per la gràcia estilística amb què estan realitzades i pel fet que n’hi ha moltes en poc espai. A Capçanes hi ha la concentració més gran de pintures rupestres -en un radi de dos quilòmetres- de tot el país, en un indret magnífic, format per tres barrancs que integren la mateixa conca hidrogràfica, de la serra de Llaberia”.

Una quinzena de persones fem avui la visita guiada a aquestes pintures. Tots -menys jo- són de la zona. Els que venen de més lluny són de Reus. Hi ha una parella amb dos fills quasi adolescents. No sé si els queden gaires anys perquè els fills els acompanyin en visites culturals.

La visita és una iniciativa de l’Ajuntament de Capçanes que du a terme Còdol Educació. En la realització d’aquesta sèrie he tingut el privilegi de conèixer uns quants professionals que impulsen empreses que tenen l’objectiu de divulgar el patrimoni no només difonent coneixements, sinó també despertant curiositats, generant debat i provocant emocions. La major part d’aquestes empreses tenen un equip multidisciplinari, i treballen molt i molt bé. Còdol Educació n’és una. Bé, queda dit.

“Van ser uns escaladors els que van fer la primera troballa de pintures en aquest indret, l’any 2006”, ens diu l’Albert Morelló, el nostre guia, que, conjuntament amb la Maria Adzerias, és coordinador de Còdol Educació. “Després, el 2014, se n’han trobat moltes més. Actualment hi ha una vintena de jaciments”, diu l’Albert. Se’n trobaran més!, penso.

Després d’una caminada d’una mitja hora trobem, en una paret de pedra força alta, les primeres pintures. D’entrada, haig de reconèixer que cada vegada que veig una pintura rupestre in situ acostumo a tenir una petita decepció, sobretot si abans l’he vist per internet, ja que a la realitat acostuma a estar bastant borrosa. És el que m’ha passat amb les pintures de Capçanes. “En aquestes pintures s’ha fet una notable feina de restauració, que consisteix a extreure les capes d’àcids oxàlics que s’hi han anat acumulant i altres elements naturals, perquè es puguin veure”, detalla l’Albert.

Una de les figures que es veu més bé és un toro, de dimensions força grans i que, curiosament, no té cap. “És la figura d’art rupestre animal més gran documentada a Catalunya; mesura més de 50 centímetres d’amplada”, ens diu l’Albert. Uns metres més enllà hi ha pintada La matança : una vintena de figures recreen una emboscada. “Hi ha unes quantes pintures rupestres que representen un grup que lluita contra un altre, però que jo sàpiga aquesta escena de l’emboscada, d’un atac per sorpresa, és única per la seva temàtica”, diu l’Albert. “A alguns els recorda La dansa, de Matisse (un grup de persones nues, dansant, fent una rotllana). A Matisse el fascinava l’art primitiu, que de fet ha sigut font d’inspiració d’un munt d’artistes”.

Davant d’unes pintures de caçadors, l’Albert ens comenta què caçaven i què menjaven els prehistòrics. “La dieta del paleolític era molt variada: eren caçadors i recol·lectors. Menjaven una gran varietat de vegetals, fruits, tubercles, insectes, musclos... en fi, tot el que era menjable, potser fins i tot cucs!, i, en menys quantitat, menjaven la carn dels animals que caçaven. Al neolític, paradoxalment, la dieta es va empobrir. Es va centrar en el que obtenien d’uns conreus molt específics i dels animals domesticats. Van anar abandonant en bona part les pràctiques de cacera i recol·lecció antigues. Hi havia aliment per a moltes més persones, sí, però en general amb una dieta empobrida respecte a èpoques passades”.

Quan es van fer aquestes pintures?, pregunto a l’Albert. “Van ser fetes fa uns 10.000 anys, algunes abans i algunes després. Fa unes 340 generacions”, em respon. Dit així, amb generacions, em sembla poc!

Som ara davant d’una balma, al sostre de la qual hi ha uns cérvols molt ben fets. Quin és el motiu principal pel qual diuen els experts que es feien aquestes pintures?, pregunto a l’Albert. “N’hi ha diversos. Devien fer-les perquè pensaven que afavoria la caça, o per comunicar-se amb el més enllà, per demanar favors (per exemple, que plogués); també per transcendir, per transmetre els seus coneixements”, em respon mentre assenyala un dels arquers, amb un llumet vermell, ja que no s’aprecia gaire. Tot seguit ens mostra els estris que molt probablement empraven per fer les pintures, que du en una maleta: minerals per pintar (òxids de ferro, limonita, carbonet...), una pedra de sílex per extreure’n el pigment i diverses eines per a l’aplicació: pinzells, plomes i “munyeques” (uns palets amb cuir envoltant un dels extrems; servien per escampar la pintura en superfícies grans).

Al moment d’acomiadar-nos, tot prenent una cervesa artesana -hi ha qui diu que els cereals van conrear-se abans amb la finalitat de fer cervesa que no pas el pa- es genera un petit debat entre el grup. Un dels dos adolescents ha deixat anar... “I... els prehistòrics podien haver prescindit de l’art?” Abans que ningú respongui, el seu germà ha introduït una nova pregunta: “I nosaltres, al segle XXI, en podríem prescindir?” En Miquel, un noi del grup -les tres hores de visita ens han permès saber els noms de tots-, sentencia: “Sense art hi hauria la barbàrie. L’art ens humanitza”.