El Museu Diocesà de la Seu d’Urgell acull una gran diversitat de peces d’àmbits molt diversos: pintura mural, sobre taula, sobre tela, escultura, orfebreria, documents, còdexs... D’entre les peces més valuoses -i més visitades -, a més del Beatus medieval, cal destacar la casulla de sant Ermengol (datada entre els segles VIII i X), coneguda com la capa de sant Ermengol. Bisbe d’Urgell en un període de pau, impulsor de camins i ponts, sant Ermengol era molt estimat pels habitants de la seva diòcesi. Se li tenia tanta devoció que se li atribuïen miracles. Sant Ermengol continua sent protagonista a la Seu: cada any, a l’estiu (des del 1957!), es representa al claustre del monestir l’espectacle Retaule de sant Ermengol, i cada tardor té lloc a la Seu la Fira de Sant Ermengol, amb productes artesans, embotits, melmelades, pa, coques, mel...
Un missatge d’esperança fet amb dibuixets de coloraines
El ‘Beatus’ de la Seu d’Urgell és un llibre de gran valor artístic, símbol de l’Església de l’Edat Mitjana
No és pas un lloc de pas. Per més que la major part dels cotxes que hi circulen es dirigeixen veloçment cap a Andorra, uns quants opten per aturar-se per gaudir dels seus atractius, alguns relativament nous -com el Parc del Segre, renovat fa 25 anys, amb motiu dels Jocs Olímpics- i uns altres antics com el nucli medieval, on hi ha la catedral de Santa Maria d’Urgell -“l’única catedral íntegrament romànica de tot Catalunya”, proclamen, orgullosos, els seus habitants-. Parlo, esclar, de la Seu d’Urgell.
Sec en un dels bancs del passeig de la ciutat, mentre l’aigua em passa canalitzada per sota (per més calor que faci, encara que no toqui l’aigua, només de veure-la i “sentir com es belluga” ja em refresca). Hi estic acabant de llegir el llibre Objetivo Beato, de J.D. Pastor. El títol del llibre podria ser el d’aquest reportatge, perquè avui el meu objectiu és veure el magnífic Beatus de la Seu d’Urgell, una peça de gran valor artístic, símbol de l’Església de l’Edat Mitjana, que es troba al Museu Diocesà d’aquest municipi. Però el subtítol del llibre en deixa ben clar el contingut: Recuperación del Beato de La Seu d’Urgell y detención de sus ladrones. Aquest llibre relata com el Beatus de la Seu d’Urgell va ser robat el setembre del 1996 i va ser recuperat pocs mesos més tard, el gener del 1997, en una operació de la Guàrdia Civil que va culminar amb èxit a València.
“Era al matí. Jo estava preparant l’homilia. Sona el telèfon i una de les dues noies que aquell dia havien obert el museu em crida: «Vingui de pressa! Acaben de robar al museu! Un lladre ha sortit corrents amb una maleta»”, m’explica qui aleshores era el director del Museu Diocesà, mossèn Antoni Cagigós. “Vaig anar corrents cap al museu. L’armari de ferro encastat on hi havia el Beatus estava destrossat, i el Beatus no hi era. L’armari de ferro estava protegit amb dues alarmes, una al vidre de seguretat i l’altra al marc del ferro. Tot havia anat tan de pressa! Els lladres havien tirat la noia a terra, l’havien ruixat amb un esprai bloquejador i l’havien deixat immòbil, semiinconscient, i incapacitada per prémer el botó de l’alarma diürna”, m’explica Antoni Cagigós. Mentre el Beatus va estar desaparegut, la Guàrdia Civil va tenir punxat el telèfon de Cagigós (per si rebia alguna trucada sospitosa en la qual, per exemple, se li demanés un rescat).
Quan es va recuperar, el llibre estava en bon estat de conservació i només hi faltava una pàgina, que se suposa que es devia fer servir per cercar comprador al mercat negre d’obres d’art.
“El Beatus és un còdex que conté el text d’uns comentaris de l’últim llibre de la Bíblia, l’ Apocalipsi, i del Llibre de Daniel. Va ser escrit al segle VIII, en llatí, per un monjo vinculat al monestir de San Martín de Liébana (Cantàbria). Beatus es deia el monjo. El llibre va agafar, doncs, el nom de l’autor.
D’aquesta obra se’n van fer còpies amb nombroses miniatures, que van ser difoses per monestirs i catedrals durant l’Edat Mitjana. No totes són il·lustrades. Actualment només hi ha 24 còpies del Beatus al món. S’acostumen a conèixer pel nom on es conserven (a Catalunya, i també a tot l’Estat, només hi ha un altre Beatus, el de Girona). D’entre els conservats, un dels exemplars més bells i complets és el de la Seu d’Urgell, fet entre els segles X i XII.
El Beatus és molt valorat -i cotitzat- internacionalment. Quan el de la Seu d’Urgell es va exposar el dia de Sant Jordi del 1997 al Palau de la Generalitat va ser valorat per a l’assegurança en 3.000 milions de pessetes.
Quan arribo al Museu Diocesà ja hi ha mossèn Josep Maria Mauri, l’actual director, esperant-me a la porta. Amb ell passejo per les sales, i ens aturem en algunes de les altres obres d’art estrella, com el Retaule de la Pietat.
Aquí el tenim! De tot el ric contingut del Beatus, han decidit mostrar l’ Arbre de la vida -del Llibre de Daniel -, concretament l’episodi en què Daniel parla al rei Nabucodonosor. És un arbre esquemàtic, en el qual hi ha petits ocells. Els colors són d’allò més vius. Sembla acabat de pintar! “Devia ser difícil fer aquests petits dibuixos sobre pell de vaca, amb pigments naturals. Era una feina d’artesania ben entretinguda. És extraordinari que totes les pàgines s’hagin conservat tan bé fins ara”, em diu Josep Maria Mauri.
“Com va arribar el Beatus a la Seu d’Urgell?”, li pregunto. “No ho sabem, no tenim cap document que ens ho digui, tot i que és probable que ens arribés gràcies a la intensa relació que tenien els bisbes d’Urgell amb el Concili de Toledo. A més, el capítol de la catedral tenia una vasta biblioteca pròpia, que s’anava nodrint de les novetats, d’àmbits molt diversos, inclosos els que tenien comentaris per ajudar la pastoral i la catequètica, com és el cas del Beatus ”, em respon. “Són textos fets en temps de por i incertesa”, diu mossèn Mauri. “Hi ha estudiosos que diuen que Beatus, amb aquest llibre, volia transmetre un missatge d’esperança: que el bé triomfaria sobre el mal, i la justícia sobre la injustícia perquè -s’acostava l’any 1000- estava convençut que el món arribava a la fi”. D’això fa més de 1.000 anys. I continuem amb pors, incerteses... i esperança.
