L’obra insígnia de l’escultura renaixentista catalana

Aparco el cotxe en un pàrquing immens així que arribo a Poblet. Els cotxes hi estan col·locats de manera especialment ordenada, fins i tot diria que harmònicament. Tot és harmonia i grans proporcions, a Poblet. Actualment és el monestir habitat més gran d’Europa (hi havia hagut 150 monjos; ara n’hi ha 29). Acull el panteó reial de la Corona d’Aragó, amb vuit reis i sis reines, entre els quals hi ha Jaume I i Pere el Cerimoniós. La sagristia nova és enorme, i el seu sostre, altíssim (crec que hi cabrien tres o quatre pisos). És un espai auster, com tot el monestir, amb pocs elements decoratius, un dels quals és una pintura de Francesc Ribalta, d’un crist crucificat amb quatre claus (cosa inhabitual, normalment les crucificcions tenen tres claus, ja que els dos peus estan clavats junts; en aquest cas estan separats).

Acompanyat de Damià Amorós, historiador de l’art, col·laborador del Museu de Poblet, passejo per tots els racons d’aquest cenobi, per espais on hi ha exposades vaixelles senceres de ceràmica -cada abat tenia la seva vaixella-, per l’antic dormitori dels monjos -que serà una de les sales estrella del nou museu-, l’estructura del qual m’evoca de seguida les catedrals del vi, pels seus arcs apuntats o de diafragma. “Gaudí, Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner van treballar a Poblet. És probable que s’inspiressin en aquesta sala en les seves obres”, subratlla en Damià.

“És la primera gran obra renaixentista construïda a Catalunya, entre els anys 1527 i 1529”, em diu en Damià així que ens plantem davant l’extraordinari retaule major de l’església. “És fet per Damià Forment, un reconegut escultor renaixentista, autor del retaule major de la basílica del Pilar de Saragossa i del de la catedral d’Osca”. Un altre Damià! No és pas l’única coincidència que hi ha entre el meu guia d’avui i el retaule. Damià Amorós és del municipi de Sarral, precisament d’on es va extreure bona part de l’alabastre per fer-lo.

“Aquest retaule s’ha restaurat uns quants cops. Unes quantes escultures que tenia han desaparegut al llarg de la història. A partir de l’exclaustració del 1835, s’inicia la destrucció i l’espoliació del monestir, i hi ha molts actes de vandalisme, que també afecten el retaule”, em diu en Damià, que m’assenyala les parts o peces noves... que a mi em costen de trobar. També em va identificant les diferents escenes del retaule: dalt de tot hi ha el Crist crucificat -amb tres claus-, una mica més avall, Santa Maria, patrona del Monestir. A dreta i esquerra no dubto que són els apòstols: són dotze. També hi ha escenes de la passió de Crist, sants i santes de l’orde del Cister i motius grotescos.

Amb la realització d’aquesta sèrie, ja vaig coneixent els mots específics de les parts d’un retaule. Hi ha paraules “exclusives” dels retaules, com la predel·la (de l’italià predella ), que és la part inferior, que li fa de sòcol o basament, i d’altres que han traspassat a altres àmbits i utilitzem sovint, com l’àtic (el compartiment més alt, situat al capdamunt del “carrer” central).

“No s’ha acabat de pagar”, em sorprèn en Damià. Em puc imaginar que grans obres públiques no es paguin del tot, perquè els costos pugen i sorgeixen desavinences, però un encàrrec d’un monestir... “Forment va rebre l’encàrrec de l’abat Pere Caixal, que va caure en desgràcia: és l’únic abat que ha sigut desposseït en tota la història de Poblet”, m’explica Damià Amorós. L’encàrrec especificava que Damià Forment, “del regne de València”, “habitant de la ciutat de Çaragoça” [sic], rebria un total de 4.060 ducats (i una mula) per fer un retaule d’“alabastre bo e blanc e rebedor” i d’estil “romano” (al segle XVI s’entenia com a “romano” el llenguatge artístic que es feia a Roma i voltants, és a dir, Itàlia). No se li va pas pagar tot”, diu en Damià. I la mula, l’hi van donar? “No, sembla que no”.

“Cal tenir en compte que el retaule és fet molt posteriorment al monestir, i la majoria de la comunitat no ho veia amb bons ulls. No estava avesada a aquest tipus d’art, ja que el romànic i el gòtic del monestir és molt més auster”, em diu en Damià. “Al plet que es va fer, uns quants van argumentar que hi havia hagut moltes despeses considerades inútils, que el retaule no l’havia fet policromat, com s’havia acordat, i que el mestre havia estat absent del seu taller -havia llogat una casa amb hort a Montblanc que li va servir de taller-, ja que al mateix temps que es feia el retaule de Poblet havia estat treballant a Saragossa i a Osca. Segons un monjo pobletà que va testificar al plet, Forment només va feinejar al monestir durant tres mesos, els indispensables per acabar l’obra: oficials, deixebles i col·laboradors del taller van fer el gruix de l’obra. A més, es va arribar a dir que algunes escultures estaven mal fetes, que hi havia peces de mala qualitat. I que les mides s’havien pres malament, la qual cosa és certa: quan va arribar a l’església, l’obra era massa gran... no cabia al presbiteri!”, m’explica en Damià. A més, el 1575 es crema l’església, fet que va complicar les coses.

Qui gaudia més d’aquest magnífic retaule era l’abat, que deia missa mirant-lo. Això ja és història. L’Església s’ha “renovat”, però a Poblet encara hi ha alguns elements anacrònics: una reixa que separa la comunitat de monjos del “poble”. Malgrat aquest detall, el monestir de Poblet és un exemple d’obertura a la societat. No crec que aquesta reixa duri gaires anys més. Quan no hi sigui, el retaule es veurà des de bona part de l’església i tindrà encara més protagonisme.