Se me’n van els ulls als lloms dels llibres el primer cop que visito la casa d’uns amics, fins a un punt que s’acosta a la indiscreció. Digue’m quins llibres tens i et diré qui ets. Repasso els títols i em vaig preguntant, a manera de divertimento : aquest el deu haver llegit, aquest no, aquest sí...
És el que avui faig al despatx de Santiago Alcolea, director de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, situat a la barcelonina Casa Amatller. Està completament forrat de llibres, d’una extraordinària col·lecció de publicacions d’art que posa de manifest les diverses maneres de classificar: per èpoques, per estils, per àmbits geogràfics, per temàtica (arquitectura, pintura, orfebreria, ceràmica...). A més, hi té, ben a la vista, una fotografia en blanc i negre de Teresa Amatller, tota seriosa, creadora de l’institut. Fins no fa pas gaire, tota la primera planta de la Casa Amatller estava atapeïda de llibres d’art hispànic. N’hi havia per tot arreu, col·locats en prestatges, a les diverses sales, a banda i banda dels passadissos...
“La primera percepció sensorial que vaig tenir de l’escalfapanxes de l’antic menjador de la Casa Amatller va ser una nit, cap a les tres de la matinada, quan va vibrar, suposo que a causa del tren que passa ben a prop, per sota del carrer d’Aragó”, m’explica Santiago Alcolea, molt vinculat des de petit a la Casa Amatller: els seus pares, que s’havien conegut aquí, van treballar-hi. “M’havien dit que hi era, l’escalfapanxes. De fet, me n’havien ensenyat fotos, però no l’havia vist mai”. La llar de foc també estava completament tapada de llibres fins fa quatre dies, fins al 2011. Ara, ben restaurada, és la gran protagonista del que va ser l’antic menjador de la primera planta. És espaiós i dona al típic interior d’illa de l’Eixample que es va anar omplint de petites construccions fins a desaparèixer.
Hi ha altres protagonistes, però, en aquest menjador, com unes quantes bèsties esculpides: una aranya, un mico, un guacamai, un gall, una gallina i una llagosta enorme. No he tingut mai al plat una llagosta tan gran! (Ah! I al mateix escalfapanxes hi ha dos caps de drac de ferro; de fet, hi ha un munt de dracs per la casa. No sé si s’ha organitzat alguna activitat per buscar-los, seria un bon pretext per a una visita tipus gimcana.) Al mateix menjador, davant la llar de foc, una altra aranya: un gran llum aranya, mixt, de gas i electricitat. “Quan fallava l’electricitat, que era ben sovint, calia fer servir el gas. Hem de pensar que l’any 1900 la llum elèctrica era d’allò més escassa. Poques cases en tenien”, explica el Santiago.
La Casa Amatller va ser reformada de cap a peus per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Hi van col·laborar els millors artistes, artesans i industrials del moment. Molts d’ells van treballar per a la llar de foc: els germans Juyol, picapedrers; Pablo Carbonell, escultor; Ma-nuel Ballarín, que va treballar el ferro; els germans Salat, que van fer els bancs de fusta... Tots van contribuir a fer una llar de foc extraordinària i de dimensions considerables.
“¿Vols conèixer la resta de la casa?”, em proposa el Santi. I tant! Anem primer a la contigua sala de música, on hi ha dos frisos amb sengles lletres de cançons: la Cançó del mariner i la primera estrofa de la versió original d’ Els segadors : “Catalunya comtat gran / qui t’ha vist tan rica i plena / ara el rei nostre senyor / declarada ens té la guerra”. Aquesta lletra d’ Els segadors la van tapar el 1939, per motius obvis, i des de fa poc, quan van treure’n els llibres, torna a ser ben visible.
No tot és Modernisme
Veig que no tot és Modernisme, a la Casa Amatller. Hi ha també unes interessants col·leccions de vidre -amb elements d’allò més curiosos, com una ampolleta egípcia, del segle XIV o XIII abans de Crist, i una balsamera que fa quasi dos pams d’alçària-. És ben peculiar la sala vestidor de Teresa Amatller, farcida d’armaris, resultat d’una reforma integral de l’any 1934, estil “ art déco tardà”. A la Segona República devia semblar moderníssima.
Avui no hi ha ningú a la Casa Amatller. M’estranya, sent un edifici magnífic, i situat al costat de la Casa Batlló, sempre a vessar de visitants. No puc estar-me de preguntar-l’hi al meu amfitrió. “Només fem visites guiades”, respon. “A diferència de la Casa Batlló, aquí hi ha mobiliari i altres elements (les teles de les parets), i per això ens convé fer visites guiades”.
M’acomiado del Santi a la porta principal i em fixo encara en un detall. És una carlina que camufla l’espiell de la porta: evoca les que posaven a pagès per espantar les bruixes. Una de les inquietuds de Puig i Cadafalch era portar elements i símbols del món rural a la ciutat. Per això va fer-hi una llar de foc “autèntica”, perquè es pogués fer servir amb llenya i escalfés (a diferència de les que hi ha en alguns pisos, que són merament decoratives, opció que trobo com a mínim de mal gust; aquestes sí que les taparia amb llibres!). De fet, la llar de foc de la Casa Amatller, de dimensions força grans, té dos escons de fusta -de roure francès- a banda i banda, per seure-hi, com la d’una casa de pagès.
La façana d’un burgès culte
Un munt de façanes de Barcelona contenen elements que evidencien el moment històric en què es van construir. Les modernistes, de manera especial, amb portals, balcons, tribunes, baranes, coronaments, poms de porta... La de la Casa Amatller (passeig de Gràcia, 41) és una excel·lent mostra de les grans possibilitats dels treballs en ferro, pedra i ceràmica. Hi destaquen les finestres amb ornamentació floral, inspirades en les masies gòtiques.
“Puig i Cadafalch va aconseguir fer una façana dinàmica i amb volum”, remarca Santiago Alcolea, que destaca el fet que a les tres portes del balcó hi ha imatges al·legòriques referides a les tres activitats del propietari, Antoni Amatller: la indústria (era xocolater), la fotografia (n’era aficionat) i el col·leccionisme de vidre (una altra de les seves passions). Aquestes imatges posen de manifest que el propietari de la casa era un burgès que, a més de fer diners, tenia unes arrelades inquietuds culturals.
