Al capvespre, al Miracle, quan el sol se’n va a dormir, els rajos gairebé horitzontals entren de ple per l’òcul frontal del temple i il·luminen espectacularment el retaule de l’església, que s’omple d’una llum natural molt càlida, molt especial.
Val la pena visitar el retaule en aquests moments màgics, quan el seu bany d’or fa més l’efecte de “formigueig lumínic” (en paraules de Josep Pla a El quadern gris, on ell es referia al retaule major de l’església de Palafrugell).
Quan es parla dels retaules barrocs es posa atenció sobretot als elements escultòrics, més que no pas als seus daurats i policromats, que en són una part essencial, i fer-los era una feinada! Hi ha un ofici, desaparegut de fa temps, que era clau en els processos de dauradura: el del batifuller, que era el qui feia les làmines d’or, d’argent o d’altres metalls a cops de martell.
“El solsoní Antoni Bordons va esmerçar 14 anys a revestir completament i pacientment el retaule major de l’església del santuari del Miracle amb pa d’or fi i una capa de rica policromia al tremp que, després, va gratar amb una pinta o un punxó, de manera que el daurat subjacent resplendís en la penombra del temple il·luminat pels ciris i les llànties”, explica Joan Bosch, historiador de l’art, professor de la Universitat de Girona i director tècnic de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, que es passa mitja vida professional entre retaules i l’altra mitja escrivint-ne.
Vinguis d’on vinguis, per arribar al Miracle has de passar per boscos de pins i rouredes, trencats per alguns camps de conreu i nombroses masies. El Solsonès és una comarca amb la població molt disseminada. Les masies hi són especialment protagonistes. Moltes es van engrandir, amb galeries i porxades, al segle XVIII, quan Catalunya va viure una important puixança econòmica. És en aquest context d’eufòria que es reformen i s’amplien nombroses esglésies del país i al santuari del Miracle s’hi fa un impressionant retaule.
Molt retaule per poca església, penso així que el veig. I no és que l’església sigui petita... és que el retaule és enorme! Aquest retaule demana més profunditat. “L’església, del segle XVIII, havia de ser molt més gran, però va quedar inacabada”, em diu Xavier Poch, el meu amfitrió. Xavier Poch és monjo del santuari del Miracle -que pertany a la diòcesi de Solsona-, del qual tenen cura des de l’any 1901 els monjos benedictins de Montserrat.
Després anirem a l’exterior i veurem un seguit de murs i els fonaments del que havia de ser una façana imponent, que ha quedat per fer... des de fa segles. “En aquestes terres, quan un projecte no s’ha acabat es diu que és com el Miracle”, m’explica el Xavier. I de seguida se m’acudeixen uns quants projectes que no s’han acabat, en aquest país i en el terreny personal.
Un rètol ens indica l’accés al cambril (la porta, que forma part del retaule, queda força dissimulada). Per una escala interior accedim fins allà on hi ha la imatge de la Mare de Déu. Tracto d’imaginar-me l’emoció que devien sentir els fidels en entrar al cor del retaule, en una època en què la religió era un element molt important, que ho impregnava tot, quan la preocupació pel destí de l’ésser humà en el més-enllà i pel pecat eren pensaments molt arrelats.
Dins del retaule, el Xavier em va explicant detalls de la seva realització. “Va ser fet per Carles Morató, que és també l’autor del retaule de la capella de la Mercè de la catedral de Solsona. Carles Morató va estar uns dotze anys fent-lo, del 1747 al 1759”.
Em sorprèn trobar-lo tan ben conservat. “No van malmetre’l, durant la Guerra Civil?”, li pregunto. “Per sort, no. Es diu que el van tapar amb un mur”, em respon mentre anem a la petita capella lateral, on hi ha un exquisit retaule renaixentista. És la capella del Santíssim, on se celebra quotidianament l’ofici litúrgic. Quin contrast amb el retaule major! Aquest, el germà petit, de ben segur que és més fàcil de digerir per a molts.
El retaule barroc del Miracle és un clar exemple de l’explosió final del Barroc català. “Són característiques de la nova orientació la substitució de la columna salomònica per la bulbàcia -el fust sembla que broti d’una poncella- i la introducció d’ornaments afrancesats del repertori rococó, i, sobretot, l’agosarat disseny que el va concebre com un tabernacle gegant dins del qual les grans escultures dels sants interpel·laven la congregació amb una gestualitat apassionada i semblava que proclamessin perpètuament el miracle tardomedieval de l’aparició de la Mare de Déu als pastorets del mas de la Cirosa”, diu Joan Bosch. “Aviat aquest gust de l’Alt Barroc, propi dels projectes parroquials, començarà a rebre furibundes crítiques dels crítics cortesans favorables al nou llenguatge arquitectònic que promovia la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, que acabaran inspirant diverses cartes reials que prohibien la fabricació de retaules de fusta policromada”, afegeix Bosch.
De camí cap a Solsona, la impressionant imatge del retaule em va recordant fins a quin punt era intensa i viscuda la religiositat a la Catalunya profunda uns pocs segles enrere.
“Anem al lloc del miracle”
Una senzilla creu de terme, que ha reemplaçat la primitiva, desapareguda durant la Guerra Civil, assenyala l’indret on, segons la tradició, va esdevenir-se l’aparició de la Mare de Déu. El nom tradicional del lloc on va tenir lloc aquest fet extraordinari era pla de la Bassadòria. Els qui hi acudien per devoció a la Mare de Déu deien sovint: “Anem al lloc del miracle!” I així va quedar batejat com el Miracle.
“És dels pocs santuaris dedicats a una Mare de Déu apareguda i no pas a una de trobada. El frare dominic Narcís Camós, al seu Jardín de María, sobre els santuaris catalans a finals del XVII, comptabilitza 111 marededéus que serien imatges trobades, davant de només 14 que serien conseqüència d’una aparició”, subratlla Maria Garganté, autora, juntament amb Xavier Solà, del llibre Santuaris, ermites i capelles a l’època del barroc.
http://www.ara.cat/especials/joiespatrimoni/Coneix aquí tots els tresors del nostre patrimoni
