L’enigmàtic mandala oriental cristianitzat

Conec de fa temps un gran tresor natural al Solsonès. No n’hauria de parlar gaire, no fos cas que s’omplís massa. És la Ribera Salada, concretament la ruta riu amunt des del pont del Clop, entre parets altíssimes, fins a una gran balma. Cal nedar-hi alguns moments, però sobretot caminar per damunt de l’aigua, sempre cristal·lina i freda, sempre molt freda (això fa que unes quantes persones es facin enrere). Avui he descobert un altre gran tresor a la comarca. Un tresor patrimonial: l’Orant de Pedret (que potser, ja ho veureu, li haurien de canviar el nom). N’hauria de parlar molt, perquè voldria que fos més conegut i visitat.

Visito el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona per veure aquesta pintura preromànica (segle X), que procedeix de l’absis central de l’església de Sant Quirze de Pedret. Es va arrencar de la petita església de Cercs (Berguedà) durant la Guerra Civil, aprofitant un període de disbauxa en què els “rojos separatistes” van treure’n el retaule barroc. Aquesta pintura preromànica era a banda i banda de la finestra de l’absis central sota d’una altra de romànica.

Em rep Jaume Bernades, que ha sigut director tècnic del museu fins aquesta setmana (just s’acaba de jubilar). Passem més ràpidament del que caldria per unes quantes sales del museu, des d’on veiem el claustre de la catedral, la imatge del qual és fruit d’una reforma -per dir-ho amb una paraula suau- feta al segle XVIII que va acabar amb el claustre romànic. “A mitjans del segle XVIII els canonges trobaven el claustre «lleig» i «vell» -i havien de pujar escales! El terra era més alt que el de l’església- i sense pensar-s’ho gaire el van enderrocar”, em diu el Jaume, just quan em mostra un dels vestigis més significatius que n’han quedat: una extraordinària columna historiada, que forma part de la secció del Romànic del museu.

“No és un orant”, em diu el Jaume quan som davant del tresor que avui cerco. “Els orants acostumen a estar amb els braços amunt o bé endavant, però no en forma de creu -argumenta-. Podria ser un mandala oriental cristianitzat, que ens devia arribar a l’Alta Edat Mitjana”. No és pas l’únic element oriental de les pintures de Sant Quirze de Pedret. Al costat de les pintures preromàniques procedents d’aquesta església també hi ha exposades les romàniques (les de l’absis són originals, i les de les absidioles, còpies), en les quals hi ha, entre altres motius, els signes del zodíac.

El Jaume gaudeix d’allò més interpretant aquesta icona que té un cercle perfecte -sembla fet amb un compàs!- farcit de formes geomètriques zigzaguejants. És una pintura molt apreciada internacionalment (va formar part d’una exposició als Estats Units, on un dels vigilants va preguntar: “A quina època de Miró correspon aquesta pintura?”). “Crec que hi ha representats l’espai i el temps, que són els dos únics grans misteris d’aquest món, sense els quals no podem parlar... ni pensar. L’espai és representat pels quatre punts cardinals que marca la figura, i el temps, el cercle, la roda. Al món superior hi ha l’ocell. És un ocell lliure, ja que té les ales obertes”.

“Sembla que aquesta figura tingui barba”, diu l’Elisabet, la meva dona, que avui m’acompanya. Des de fa poc s’ha aficionat a pintar i hi dedica les poques estones lliures que té. “Jo crec que això que sembla barba de fet és un símbol que indica que està parlant”, explica el Jaume.

Continua havent-hi molts dubtes en relació a la interpretació d’aquest dibuix enigmàtic. No se sap si la figura humana que du una mena de túnica és un adult o un nen, si és mascle o femella... I realment, quin és el missatge d’aquesta pintura? El fet que hi hagi poques obres d’aquest període no facilita suggerir-ho. La salvació? La resurrecció?

L’Elisabet se sorprèn per la gran diversitat de bèsties que hi ha en aquestes pintures, les preromàniques i les romàniques. Algunes bèsties són difícils d’identificar. “Mira aquest elefant! No hi havia elefants en aquests territoris...”, diu. “Hi havia els bestiaris medievals”, remarca el Jaume. Hi ha uns 25 animals, entre els quals un eriçó, que té raïm enganxat a les punxes. Deu ser el menjar que du per alimentar les cries.

“Són unes pintures ben senzilles... Podrien ser fetes per un nen de P3”, xiuxiuejo. Veig que l’Elisabet fa ara cara pensativa. I de cop planteja un tema que hem comentat sovint davant d’una obra d’art feta temps enrere: “De dibuixar, ¿se n’ha anat aprenent al llarg del temps?”, “¿Hi ha hagut bons dibuixants a totes les èpoques?”, “¿No ho sabien fer millor?”, es pregunta en veu alta. “Home, sí. Hi havia molt bons artistes en aquella època... però aquí l’objectiu no és artístic sinó transmetre unes idees”, reflexiona el Jaume. “Les cariàtides de l’Acròpoli d’Atenes estan molt ben fetes... I són d’uns quants segles abans que aquestes pintures! A més, en alguns casos les obres potser les feia el pastor del poble, un amateur...”, apunta l’Elisabet. Certament, al llarg de la història hi ha molts exemples en què el que importa no és l’art sinó explicar una història. Aquestes pintures en són una molt bona mostra.

La conversa passa per totes les èpoques -el Gòtic, el Renaixement, el Barroc...- fins que, pas a pas, arribem a la porta del museu.