A més de la natura i l’esquí, el patrimoni històric és un dels grans actius d’“el país dels Pirineus”. Un munt d’esglésies romàniques esquitxen el territori andorrà i nombrosos museus recullen objectes que ja no es fan servir i que formen part de la seva història. A Encamp hi ha el Museu Nacional de l’Automòbil, que mostra la màquina de vapor La Pinette (1885), la peça més antiga del museu, i nombroses bicicletes, entre molts altres vehicles. A Ordino hi trobem el Museu Postal, que permet fer-se una idea de les particularitats que ha tingut -i continua tenint- Andorra amb aquest servei: inicialment era un territori gestionat per Correus espanyols, com una província més de Lleida, i més tard va esdevenir un territori que emet segells propis elaborats per les fàbriques d’Espanya i França, per al franqueig a l’exterior, i a l’interior del país des del 2008 (la tramesa de cartes i paquets havia estat gratuïta fins a aquesta data). Per conèixer una altra casa pairal andorrana val la pena visitar el Museu Casa d’Areny-Plandolit.
Seu de l’antic Parlament andorrà, i de moltes coses més
La Casa de la Vall és una casa pairal del segle XVI que durant tres segles ha estat la seu del Consell General del Principat d’Andorra
Quan penso en Andorra, el que de seguida em ve al cap és l’altura. Tot és alt, a Andorra. Ho són les muntanyes, amb una munió de pics que superen els 2.500 metres. Ho són els edificis, que han embrutat per sempre la part baixa de la vall de la Valira. Ho són també un munt d’aspectes menys visibles, com l’esperança de vida, de les més altes del món, que indica que s’hi viu bé. Enmig de tanta altura hi ha un edifici baixet que podria passar desapercebut: la Casa de la Vall, d’Andorra la Vella. Però és dels més apreciats i visitats. Durant els darrers tres segles, a la Casa de la Vall s’hi han concentrat una pila d’activitats, sobretot de caràcter polític. Ha estat la seu del tribunal de justícia del país (ara tan sols s’hi fan els juraments dels batlles; a Andorra, dels magistrats se’n diu batlles... i dels alcaldes se’n diu cònsols) i també ha estat presó (fins i tot hi havia una petita cambra que servia perquè hi dormís el botxí quan era contractat per “materialitzar” una execució; venia de fora d’Andorra i cap casa el volia acollir). Però l’activitat principal de la Casa de la Vall d’Andorra ha estat la de ser, fins ben entrat el segle XXI, la seu del Parlament.
Així que arribo a la Casa de la Vall em dirigeixo a la sala on es feien les reunions del Consell General, situada a la primera planta. Trobo la sala completament buida. Ara només s’hi fan algunes sessions institucionals i tradicionals. Em sorprèn veure-hi la fotografia de l’actual bisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, copríncep d’Andorra, tot sol. On és la d’Emmanuel Macron, president de França, que també n’és copríncep? “L’estem preparant”, em diuen. He llegit alguns rumors sobre la voluntat del papa Francesc de reconsiderar el rol polític de l’Església, que podria implicar la desaparició del rol del copríncep episcopal andorrà. Crec que seria el moment de replantejar també el rol del copríncep francès. Els temps canvien, a Catalunya, i també a Andorra.
A la mateixa sala de sessions del Consell General hi veig l’Armari de les Sis Claus, on estava arxivada tota la documentació emanada de l’activitat del Consell. Aquest armari tenia un enginyós pany que només es podia obrir si els sis cònsols de les sis parròquies hi introduïen la seva respectiva clau.
“Inicialment les parròquies eren Canillo, Encamp, Ordino, la Massana, Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria. Més endavant s’hi va sumar Escaldes-Engordany, una parròquia que es va crear l’any 1978 després de segregar-se d’Andorra la Vella”, explica l’escriptor Albert Villaró, que treballa a l’Institut d’Estudis Andorrans. “Va caldre afegir-hi, doncs, una setena clau i va passar a ser l’Armari de les Set Claus”, remarca l’Albert. “He vist força caixes antigues de tresorers amb dues i tres claus... però set és realment excepcional. Més enllà de la part mecànica, aquest armari que només s’obre si es tenen les set claus té un gran simbolisme pel que representa d’unió de les parròquies andorranes”, subratlla Villaró. “Als viatgers que venien a Andorra als segles XVIII i XIX els cridava molt l’atenció”, afegeix.
L’actual Casa de la Vall era inicialment una casa pairal, propietat de la família Busquets, d’Andorra la Vella. Va ser construïda per Antoni Busquets l’any 1580. “D’aquesta família pràcticament no en sabem res, però les grans proporcions de l’edifici i les seves característiques ens indiquem que devia tenir un gran poder econòmic”, m’explica David Mas, historiador, autor de llibre La casa andorrana tradicional.
Com és que té tants elements defensius?, pregunto a en David (a l’exterior hi he vist una torre de defensa amb espitlleres i matacans, una torreta en un dels angles i un matacà sobre la porta d’entrada). “Quan s’estava construint va esclatar la guerra de religió que a França va enfrontar catòlics i protestants, coneguts com a hugonots, i que va afectar els Pirineus i fins i tot el Principat d’Andorra”, em respon. “El mateix any en què es construeix aquesta casa, el 1580, l’església parroquial d’Andorra la Vella va ser saquejada i profanada per una partida d’hugonots”, afegeix.
¿I com és que va passar a ser la seu del Consell General del Principat d’Andorra? “El darrer hereu de la casa Busquets, Antoni Busquets, era un sacerdot. Com que no tenia successor va destinar la seva herència, en la qual s’incloïa la casa, a la fundació d’una causa pia per dotar donzelles pobres i pagar els estudis a fills de famílies pobres de la parròquia d’Andorra la Vella. L’any 1702 els seus marmessors testamentaris, per poder disposar de fons per dotar aquesta causa pia, van haver de recórrer a la venda de la casa. El comprador va ser el Consell de la Terra (nom original del Consell General)”, m’explica en David.
El Consell General del Principat d’Andorra es va instal·lar a la nova Casa de la Vall poc després d’aquesta compra. Hi ha força cases pairals que han perdut protagonisme i han reviscolat amb funcions no gaire distants de l’original, com ara les cases de turisme rural. No és el cas d’aquest casalot andorrà. De tota manera, manté uns quants elements d’“abans”, com ara l’antiga cuina, on ara hi ha exposats uns quants estris antics. M’acosto a l’enorme xemeneia i hi sento olor de cremat. Sembla que haguessin cuinat ahir!
Quan la casa pairal va passar a ser la seu del Consell General del Principat d’Andorra hi sobrava espai. N’hi havia tant que van poder fer-hi dormitoris perquè els cònsols i els consellers de les parròquies més allunyades hi poguessin dormir si les sessions duraven més d’un dia! Tot un luxe, un Parlament amb habitacions, tenint en compte que Andorra és un país menut.
