“És més aviat pintor de ceràmica que no ceramista”, diu Albert Telese en relació a Xavier Nogués (1873-1940). Nogués va començar la seva trajectòria professional com a dibuixant, i més tard va arribar a ser gravador, cartellista i pintor. Quan Martinell el va fitxar per al Celler Cooperatiu del Pinell de Brai, ja era un reconegut artista. Havia fet murals ceràmics per a establiments barcelonins com el restaurant Can Culleretes o les Galeries Laietanes. En referència a aquestes galeries, Martinell va escriure que “ en los escaparates aparecían con frecuencia azulejos cerámicos con borrachos y tipos pintorescos del propio artista que yo admiraba con deleite. Un buen día se me ocurrió relacionar estos dibujos con el ambiente eufórico de Pinell de Bray, y pensé, como una ilusión remota, en lo bello que podría ser convertir una faja de azulejos ajedrezados, que entonces se estilaban... en un friso de figuras como aquellas”. Martinell va poder fer realitat aquesta “remota il·lusió”. Tot i així, Xavier Nogués va morir abans que es col·loqués el fris de ceràmica fet per ell.
L’alegria de fer vi... i de beure’n
Xavier Nogués va fer un magnífic fris de ceràmica per al celler del Pinell de Brai, que es va col·locar 30 anys més tard
Sé que em perdo moltes coses no tornant a llegir un llibre o mirar una pel·lícula que m’ha agradat. No en tinc l’hàbit. En canvi, sí que torno sovint a paisatges i monuments que m’han emocionat. Aquest estiu en revisito alguns que ja vaig visitar l’any passat, i el gaudi que experimento és difícil de mesurar i d’explicar, però sempre és superior al d’ara fa un any. Tornar a indrets coneguts pot tenir un grapat d’al·licients, i els que aquests dies -als que encara els queden vacances i volen fer una escapada- whatsapegen compulsivament en un grup per trobar una ciutat o un país que cap dels altres membres hagi trepitjat potser haurien de valorar el que es perden no tornant a indrets que els van entusiasmar.
He tornat al Pinell de Brai per veure el magnífic celler modernista dissenyat per Cèsar Martinell. L’objectiu de la meva visita és el fris ceràmic que hi ha a la façana principal, amb un reguitzell d’escenes sobre l’elaboració de vi i d’oli, que van les dues principals activitats de l’edifici (actualment s’hi continua fent una petita producció de vi amb maquinària nova).
Passa sovint que la segona vegada que t’expliquen una història el narrador hi incorpora nous matisos. L’any passat vaig saber -ho vaig explicar en aquestes mateixes pàgines- que Martinell va encarregar al dibuixant, gravador i pintor Xavier Nogués un fris de ceràmica per a la façana del celler que estava projectant al Pinell de Brai, però al cap d’un temps els membres de la cooperativa van comunicar a Martinell que havia de redimensionar el projecte a la baixa, ja que no podien assumir totes les despeses. Havien arribat les retallades. “Doncs no posem el fris”, van acordar. La seva elaboració, però, ja estava bastant avançada i Nogués el va acabar. El van emmagatzemar en una dependència semisubterrània del celler. L’anomenada Catedral del Vi del Pinell de Brai havia quedat enllestida el 1922, i el fris no el van col·locar... fins al 1949!
Això el va salvar, ja que les rajoles no van patir els estralls de la Guerra Civil (l’any 1938 la línia de foc era a les serres de Pàndols i de Cavalls, ben a prop del Pinell de Brai). El mateix celler va acollir un polvorí que va explotar. “A la mateixa façana es veia l’impacte de la metralla, però fa ben poc les marques han sigut esborrades”, m’explica Albert Telese, estudiós de la ceràmica catalana i historiador de l’art, cofundador de l’Associació Catalana de Ceràmica. “Crec que és un error que les hagin esborrat perquè formaven part de la memòria històrica; a l’església de Sant Felip Neri, al barri gòtic barceloní, a ningú se li acut esborrar les empremtes de les bombes que hi van caure durant la Guerra Civil”, remarca Telese.
I per què si el fris estava acabat -i pagat!- no el van col·locar finalment? Hi ha un matís, no pas menor, en tota aquesta història, que ho explica: “Martinell va encarregar el fris a Nogués en un moment d’eufòria, però quan el celler ja estava fet va semblar que seria molt ostentós per a un poble com el Pinell. Moltes cases encara no tenien rajoles ni a la cuina, cosa que devia fer pensar als membres de la junta de la cooperativa que aquell fris luxós generaria força crítiques, i van decidir no posar-lo”, m’explica Ulrike Voigt, que ha publicat, juntament amb Albert Telese, una desena de llibres sobre ceràmica.
“Xavier Nogués va suposar que el fris no es col·locaria immediatament. Per això va fotografiar-lo abans d’entregar-lo; va numerar una per una les fotografies i les rajoles, i va fer un “manual d’instruccions” per a la col·locació. Se’n devien malmetre algunes peces i algunes van desaparèixer, perquè n’hi ha que es veuen diferents de les fotografiades”, diu Ulrike Voigt. Miro d’esbrinar quines són de la nova fornada... però no ho percebo.
Beure vi és cosa d’homes, segons aquesta obra. Ho posa de manifest l’escena dels caçadors -un grup d’homes al voltant d’ una taula, on hi ha un gran porró de vi; a la dreta, un borratxo s’agafa a un arbre-. L’escena d’un home bevent vi d’una bota mentre una dona l’observa no passaria el mínim llistó d’imatges per a la igualtat de gènere, penso. De tota manera, aquesta escena devia ser ben real fa una centúria. Globalment, el fris és una intervenció artística que il·lustra més l’alegria que proporciona el vi que no pas la duresa que suposava elaborar-lo, i les difícils condicions amb què treballaven els pinellencs.
La creació del Sindicat Agrícola Cooperatiu del Pinell de Brai, que va impulsar la construcció del celler, tenia precisament la missió que els treballadors tinguessin unes condicions de treball acceptables. Fins aleshores, la peça més feble de la cadena de producció era, com en tantes altres feines, explotada sense miraments. Ho va explicar de manera detallada i magistral Josep Maria Espinàs (a A peu per la Terra Alta ): “Molts dels viticultors del Pinell duien el raïm a Gandesa per vendre’l, perquè era el centre de comerç més pròxim. Els venedors sortien del Pinell amb els carros plens fins dalt i, després de deu quilòmetres amb una forta pujada, arribaven a mig matí al magatzem del presumpte comprador, on un encarregat els deia que l’amo no hi era, que no podien fixar el preu i que tornessin més tard. L’operació es repetia, fins que finalment apareixia l’amo i després d’un tempteig el camperol només podia fer una d’aquestes dues coses: deixar el raïm al preu ofert pel comprador o tornar al Pinell amb el raïm dins del carro”.
