La Capella de Santa Àgata, que temps enrere havia acollit el Museu Provincial d’Antiguitats, és un espai del Museu d’Història de Barcelona que s’omple tot sovint amb exposicions, concerts i activitats culturals diverses. A més, un cop l’any s’hi fa una missa: el dia de Santa Àgata, la patrona de les dones operades de càncer de pit. Aquests dies acull l’exposició Imatges per creure. En una Europa sacsejada per les guerres de religió i les rivalitats confessionals, catòlics i protestants van esdevenir dues cultures religioses irreconciliables. La irrupció de la impremta va facilitar la ràpida propagació tant de les tesis protestants com de les de la reacció catòlica. La mostra posa de manifest com Barcelona es va fer ressò dels canvis religiosos i artístics del moment, i es va adaptar a les iniciatives d’altres ciutats, i com la ciutat va ser deutora de la cultura gràfica imperant: les estampes foranes transmetien la doctrina, alhora que inspiraven els artistes.
L’adoració dels reis a la plaça del Rei
El retaule de Jaume Huguet, a la Capella de Santa Àgata, a la barcelonina plaça del Rei, és una joia gòtica massa poc coneguda
El nostre entorn relacional, que diu molt de qui som, va canviant al llarg de la vida. Hi ha amistats i companys de feina que desapareixen, pot ser que en recordem el motiu o que simplement no n’hi hagi. En l’altre sentit, de cop, algú que no formava part del nostre entorn apareix, qui sap si per quedar-s’hi.
És probable que alguns dels experts que m’han fet de guia per aquesta sèrie dels tresors del nostre patrimoni passin a ser per a mi d’aquest segon grup. Santiago Alcolea, a qui acabo de conèixer, va ser protagonista del reportatge d’ahir... i avui torna a aparèixer. Quan al final de la visita que em va oferir a la Casa Amatller li vaig comentar que avui visitaria el Retaule del Conestable, de Jaume Huguet, es va desfer en comentaris... Jo desconeixia que ell havia estudiat a fons aquest obra meravellosa.
“Ja ho veuràs: és una pintura excepcional! Fixa’t en els Reis, molt elegants, amb unes teles molt ben fetes, i amb els dos soldats que s’estan jugant la túnica de Crist, mirant a veure qui té la canyeta més llarga -una escena que sovint s’il·lustrava, en altres pintures, amb els soldats jugant a daus-, amb cara de murris, aliens a la tragèdia. Aquest retaule és una peça molt delicada, sobretot pel tipus de pintura, el tremp -feta a base de pigments-, i pel fet de contenir moltes veladures (capes de pintura primes), cosa que permetia fer detalls, ombres...”, em deia en Santi, ahir. “Per restaurar-lo s’ha hagut de fer sempre amb molta cura, ja que no és fàcil saber què és brutícia i què, no”.
En va fer una restauració magnífica, a finals del segle XX, ja jubilat, Joaquim Pradell, un dels grans restauradors que ha tingut aquest país. Josep Bracons, cap del departament de col·leccions i centres patrimonials del Museu d’Història de Barcelona, va tenir el privilegi de veure -i de gaudir, com si estigués en una lliçó magistral- com Pradell el restaurava al Centre de Restauració de Béns Mobles, a Valldoreix. “En Pradell era molt miop i, malgrat això, era capaç de tapar imperfeccions amb una gran precisió”, m’explica en Josep, que s’ha prestat a acompanyar-me. Pradell l’havia restaurat de jove, a Olot, i va tornar a fer-ho al final de la seva vida.
Aquest magnífic retaule, en què destaquen els daurats i els colors vius, obra del pintor Jaume Huguet, anomenat també Retaule de l’Epifania, va ser pintat el 1465 per encàrrec personal del rei Pere IV de Catalunya, conestable de Portugal. Es troba al mateix lloc per al qual va ser destinat: la Capella de Santa Àgata del Palau Reial, una magnífica capella construïda sobre la muralla romana. La seva construcció va constituir una veritable proesa: fins i tot van gosar fer petites capelles que pengen a la plaça Ramon Berenguer el Gran, sostingudes per arcs gairebé de peces volades.
Pere IV, el conestable de Portugal, va impulsar una sèrie de reformes a la Capella de Santa Àgata, que incloïen el paviment, el sostre, i també el retaule. “El retaule està dedicat a l’Epifania, l’adoració dels Reis, tema del tot adient a la capella d’un palau reial i que expressa la relació directa de la monarquia amb Déu”, diu Bracons.
Huguet era un “virtuós de la pintura, a l’estil de Piero della Francesca, de la mateixa època”, diu Bracons, qui, des del punt de vista artístic, troba excepcionals les dues peces centrals. “Les dels voltants són artísticament més justetes”, sentencia.
Durant la Guerra Civil, el retaule es va desmuntar per protegir-lo, i va ser dut a Olot, on es va aprofitar per fer-lo restaurar. Però el retaule no estava sencer: al segle XIX en van desaparèixer algunes caselles -és el nom més adequat per a cadascuna de les taules- del retaule. És a Olot quan hi va intervenir Joaquim Pradell, com ja hem comentat.
Les taules desaparegudes
El 1942 va tornar a Barcelona. “A més, van poder-se localitzar les taules desaparegudes: la de Sant Jordi i la de Sant Benet havien anat a parar a la Col·lecció Plandiura, i les de Sant Sebastià i Sant Cristòfor a la Col·lecció Brimo, de París. L’Ajuntament de Barcelona les va adquirir als anys 60”, explica en Josep. I se sap el preu que en va pagar? “Sí, les dues primeres van costar unes 400.000 pessetes cadascuna, i les altres dues, unes 600.000 pessetes”.
“Vols veure un altre tresor?”, fa de sobte en Josep. Sí, esclar. I em du a la sagristia de la capella, just darrere del retaule. Em sorprèn trobar-hi un rellotge enorme, de ferro, amb un munt d’engranatges. Proporcionava l’hora oficial de la ciutat. És una peça pràcticament única a Europa. “Al Museu dels Rellotges de Viena n’hi ha un de similar, però més petit”.
Hi ha molts altres tresors a la mateixa plaça del Rei, on es troba la Capella de Santa Àgata. Són a sota la plaça i van descobrir-se a la dècada dels anys 30. Hi ha restes de la Bàrcino romana del segle I aC, de la Barchinona visigòtica del segle VII dC i de la Barcelona medieval del segle XIII. Val la pena passejar-hi: et trobes al bell mig dels carrers de la Barcelona romana, t’atanses a la muralla de l’època, entres en una tintoreria del segle II dC i veus els vestigis de la primera comunitat cristiana de la ciutat.