L’autoria del magnífic retaule gòtic dels Sastres, un dels tresors patrimonials de la catedral de Tarragona, s’atribueix a Aloi de Montbrai. De tota manera, “podria haver-lo fet el seu taller o un col·laborador seu; Aloi de Montbrai té peces millors”, diu Emma Liaño, catedràtica d’història de l’art de la URV. “Ara bé, probablement va realitzar el projecte del retaule dels Sastres i va participar en la decoració de relleus de la capella dels Sastres”, sosté Liaño. Montbrai, d’origen normand, format en el taller d’escultura més reconegut de París, va ser l’escultor preferit del rei Pere el Cerimonós, a qui va retratar en diverses ocasions. La seva activitat professional es va estendre per tota la Corona d’Aragó. Era un escultor de prestigi, que rebia habitualment encàrrecs del rei i la noblesa. Durant anys va viure a Tarragona, al castell del Rei.
Una joia gòtica de pedra policromada
La capella dels Sastres de la catedral de Tarragona acull un bell retaule de pedra amb escenes de la vida de Jesús i la Mare de Déu
Com no podia ser d’una altra manera, els romans van situar el seu temple, el temple d’August, i el seu quarter militar, al punt més alt de la ciutat. Per mostrar el seu poder i per dominar la població. Més endavant, en època visigòtica, al mateix indret s’hi va fer una basílica cristiana. Finalment, entre els segles XII i XIV, s’hi va construir la catedral, d’estils romànic i gòtic. Estic acostumat a veure-ho: un nou monument anul·la l’anterior. “Avancem destruint”, em diu Antonio Martínez Subías, delegat diocesà per al patrimoni artístic i documental i l’art sacre de l’Arxidiòcesi de Tarragona, el meu amfitrió d’avui.
Una de les joies de la catedral és la capella de Santa Maria o dels Sastres, situada a l’absidiola romànica de la nau lateral esquerra. “Aquesta capella, promoguda per l’arquebisbe Pere de Clasquerí, va ser cedida per la confraria de Preveres a la dels Sastres, que es va fer càrrec del seu manteniment. Per això és coneguda popularment com a “capella dels Sastres”, m’explica Antonio Martínez.
“Jo crec que en aquesta capella el 15 d’agost, Santa Maria, s’hi feia alguna mena d’espectacle litúrgic. Fixa’t en la clau de volta tan gran i en els ancoratges que hi ha, que poden explicar la pujada i baixada d’algun artefacte, amb corrioles, per escenificar alguna representació de caire marià”, m’explica mossèn Martínez.
Un dels elements més singulars de la capella dels Sastres és la cantoria, una tribuna feta per als cantaires situada a certa altura. És de dimensions petites -els cantaires eren escolanets-; s’hi pot accedir per una petita escala de cargol. No hi pugem: només hi passen nens o persones ben primes.
Però, sens dubte, el tresor d’aquesta capella és el retaule, fet de pedra calcària policromada, que conté escenes de la vida de Jesucrist i la Mare de Déu. “La singular complexitat de la seva iconografia, la seva riquesa compositiva, les suposades alteracions que l’obra ha suportat al llarg de la història i els dubtes sobre el seu autor converteixen el relat de la capella dels Sastres en una obra especialment interessant”, diu Emma Liaño, catedràtica d’història de l’art de la Universitat Rovira i Virgili. “El conjunt ha sigut retallat, desmuntat i recompost no sabem en quantes ocasions, i tot fa pensar que ens ha arribat incomplert o una mica alterat”, diu Liaño. Per exemple, a les escenes de la Glorificació hi falta la “dormició” o mort de la Verge, sense la qual no s’expliquen l’Assumpció i la Coronació. Suposem que van existir i s’han perdut. D’altra banda, el seu aspecte resulta massa vertical per a la dècada del 1360, quan es va fer; aleshores els retaules solien ser més apaïsats”, sosté la catedràtica d’història de l’art de la Universitat Rovira i Virgili.
Mossèn Martínez em du per “una selecció” de les joies de la catedral: l’orgue, de grans dimensions, del segle XVI, tot i que el 1929 es van substituir el mecanisme i els tubs pels de l’orgue romàntic del Palau Maricel de Sitges, i el mausoleu de l’arquebisbe Joan d’Aragó, situat a la dreta del presbiteri. Aquest mausoleu és una magnífica escultura de marbre, d’autor desconegut però de clara procedència italiana. “Joan d’Aragó era un home molt caritatiu, que va morir jove. ¿T’has fixat en la seva fesomia juvenil?”, diu mossèn Martínez. Me’l miro una estona i tinc la impressió que somriu. No m’hauria de sorprendre, però és l’excepció entre tants personatges -bisbes inclosos- esculpits en la seva tomba amb cara ben seriosa.
Passegem tot seguit pel claustre. No és del tot quadrat, em diu l’Antonio, tot i que jo no ho percebo. Quina gran varietat d’ornamentació tenen els capitells! Hi ha escenes de la vida de Jesucrist, però també figures geomètriques, monstres, animals fantàstics i faules, com la de la processó de les rates (les rates condueixen en baiard un gat que es fingeix mort i ataca per sorpresa el seguici que el porta a enterrar). L’interior del claustre és un bonic jardí, ple d’arbres i flors, com ara roses. “El claustre evoca el paradís terrenal perdut”, em diu mossèn Martínez just quan esquivem un dibuix d’un tauler d’escacs fet al terra, en una llosa. Esclar, els canonges no tenien gaires opcions de lleure i se les havien d’enginyar. “¿Com és que aquest banc de pedra és tan baixet?”, pregunto a mossèn Martínez. Intento seure-hi i haig d’estirar les cames. “El paviment de les galeries del claustre es va enllosar l’any 1932 amb pedres que van portar de les voreres de la ciutat, i per això ara és més alt que abans, i el banc ha quedat més baix”, em respon.
Em sorprèn que els arcs dels claustre estiguin completament enreixats. Fa temps hi havia corredisses, ja que força gent entrava a agafar taronges al claustre. Un infant va morir. Per això es van col·locar aquestes reixes, que ara són un element del tot sobrer.
Surto de la catedral amb la intenció de passejar pels carrerons del nucli antic de Tarragona i trobar racons acollidors, alguns dels quals contenen murs fets de carreus romans. A la petita plaça que hi ha davant de la catedral, després del Pla de la Seu, em sorprèn llegir, en una placa ben nova: “Plaça de Santiago Rossinyol” (sí, com l’ocell). Uns metres més enllà hi ha el nom de la plaça ben escrit, en aquest cas en una placa de peces de ceràmica antiga: Santiago Rusiñol. Si ell no es va catalanitzar el nom, per què hauríem de fer-ho nosaltres? I em venen de nou al cap les paraules de mossèn Martínez: “Avancem destruint”.
