La riquesa creativa d’aquest país ha generat un grapat d’icones que han traspassat fronteres. Tot país en té, d’icones que el projecten, però fa la sensació que a Catalunya, proporcionalment, n’hi ha més. Algunes van perdent força i hi ha noves incorporacions. D’altres segueixen al podi. Crec que el Pantocràtor de Taüll és del segon grup, que no perd gas. Entre la gent de cultura i viatjada de molts països, la imatge del Pantocràtor de Taüll resulta ben familiar i no dubten a associar-la al Romànic català i a Catalunya.
Visito Sant Climent de Taüll per poder contemplar la imatge que continua reproduint-se en un reguitzell de publicacions. ¿Quin llibre sobre art català o quina guia turística de Catalunya no en deu parlar?, penso. A l’església de Sant Climent de Taüll també és reproduïda gràcies al videomapping, que projecta a l’absis les pintures originals, que són al MNAC.
“El videomapping de Sant Climent de Taüll ha sigut un revulsiu”, m’explica Joan Perelada, alcalde de la Vall de Boí. “Ha contribuït a projectar la pintura del Pantocràtor, l’església de Sant Climent de Taüll i el Romànic de la vall, que rep uns 150.000 visitants l’any”, diu Perelada, satisfet que l’oferta cultural hagi fet possible el que molts indrets turístics somien: tenir visitants durant tot l’any. Joan Perelada em confessa que, “tot i que és molt difícil que s’aconsegueixi, no renunciarem mai a demanar que les pintures originals de Sant Climent de Taüll i de les altres esglésies romàniques tornin a la vall de Boí, on van ser fetes”.
Intento imaginar el missatge que es devia voler donar a una població illetrada i de muntanya amb aquest Crist representat dins d’una màndorla, entre l’alfa i l’omega, símbols del principi i la fi, beneint, i amb el llibre que diu Jo soc la llum del món. Montserrat Pagès, exconservadora d’art romànic del Museu Nacional d’Art de Catalunya, m’ajuda a interpretar-ho: “La intensitat de la mirada, contundent i impressionant, transmet la d’un déu totpoderós (en grec, pantocràtor) i jutge suprem”, diu. “L’escena representa la vinguda triomfal de Crist a la fi dels temps per jutjar els vius i els morts, segons el llibre de l’apocalipsi”, m’explica la Montserrat, mentre observo els detalls de la figura del Crist, molt més gran que les altres. Trobo que les galtes, un punt rosades, li donen vida. D’altra banda, els cabells estan cuidats, ben clenxinats, tot i tenir-los força llargs, com el Crist del Davallament d’Erill la Vall que us explicava ahir. Li arriben a les espatlles. Crec que no està confirmat que Jesucrist dugués melena i barba, tot i que un munt de representacions, pel·lícules incloses, així el fan. Trobo que li escau. Fins i tot goso imaginar-me’l amb una arracada a l’orella esquerra... i no se’m fa estrany.
“Artísticament, el Crist en Majestat de Sant Climent de Taüll és una síntesi magistral d’influències i tradicions artístiques diverses”, diu Montserrat Pagès. “La vestimenta, que sembla que tingui moviment -sobretot els plecs del mantell de Crist-, és una influència clara de l’escultura romànica de Tolosa de Llenguadoc, mentre que l’expressió de Crist, el pathos, és una influència llombarda i bizantina”, diu Pagès.
L’any 1907 es va redescobrir aquesta extraordinària obra pintada al fresc. Puig i Cadafalch, personatge clau en la recuperació de l’art romànic català, va incloure la Vall de Boí en la seva “missió arqueològica”, després d’haver passat per la Vall d’Aran, sempre per l’alta muntanya. Enric Soler, al llibre Pantocràtor, n’explica tot el recorregut, que inclou alguns dels millors paratges del Pirineu: “S’endinsaren per la llarga vall d’Aiguamoix fins al refugi de Colomers, després assoliren el port de Caldes, a 2.568 metres. A l’altre vessant els esperava el refugi Ventosa i Calvell, des d’on encararen la baixada fins a l’embassament de Cavallers i Caldes de Boí”.
Abans de ser redescobertes, aquestes pintures eren clarament menystingudes. No interessaven. Un retaule gòtic les tapava! És a principis de la dècada del 1920 que les van arrencar i dur en caixes, ben protegides, fins a Barcelona (fins a la Pobla de Segur, en mules), per instal·lar-les al Museu d’Art de Catalunya, que es trobava al Parc de la Ciutadella (més endavant seran portades al Palau Nacional de Montjuïc, al MNAC). Probablement això les va salvar: les pintures romàniques de Santa Maria de Mur van endur-se-les a Boston, i encara hi són.
El Pantocràtor de Taüll, una de les obres mestres del Romànic europeu, s’ha projectat a la modernitat. Ha fascinat artistes de les avantguardes del segle XX, com ara Picasso i Francis Picabia. I al segle XXI manté aquest poder: just davant de l’església de Sant Climent de Taüll hi ha una obra inspirada en l’ull del Pantocràtor, amb ous de fusta pintats, de l’artista ucraïnesa Oksana Mas, amb motiu del desè aniversari de la declaració de les esglésies romàniques de la vall de Boí com a Patrimoni de la Humanitat. En formen part Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat i Sant Quirc de Durro, Santa Maria de Cardet i Santa Maria de Cóll. Un conjunt molt concentrat en aquesta magnífica vall de l’Alta Ribagorça on patrimoni natural i cultural es donen la mà.
Sant Climent i Santa Maria de Taüll
Consagrada l’any 1123 per Ramon Guillem, bisbe de Roda Barbastre, l’església de Sant Climent de Taüll s’aixeca sobre un temple del segle XI. És el prototip d’església romànica de planta basilical, amb les tres naus separades per columnes i coberta de fusta a dues aigües, capçalera amb absis i esvelt campanar de torre.
No és pas l’única església que hi ha al poble de Taüll. També hi ha Santa Maria de Taüll, que va ser consagrada justament el mateix any que Sant Climent: el 1123.
Santa Maria de Taüll és al centre del poble, mentre que Sant Climent és als afores.
Les pintures de Santa Maria de Taüll també van ser arrencades i traslladades a Barcelona. S’hi poden veure les reproduccions de l’absis central i del mur sud.
Un fragment de pintura situat a l’exterior de Santa Maria de Taüll posa de manifest que inicialment aquesta i les altres esglésies de la vall estaven pintades també per fora. Costa fer-se’n a la idea. Tan boniques que són, totes de pedra!
