Venus va ser esposa de Vulcà, déu del foc i els metalls. Sovint infidel al seu marit, va tenir amors amb Mercuri, missatger dels déus, i Mart, déu de la guerra. També es va enamorar d’homes mortals, com Paris, a qui va ajudar a segrestar Helena, i va quedar captivada pel bell Adonis. De les seves relacions amb Mart van néixer Cupido i Hermafrodit. A la societat romana, l’adulteri era un acte severament penat, sobretot si es cometia entre ciutadanes i ciutadans: per a elles podia arribar a significar la mort o l’apedregament, i a ells se’ls tallava una orella o se’ls vexava sexualment. “Les noies, abans de casar-se, anaven a oferir les seves nines, i la fireta amb la qual havien jugat de petites, al temple de Venus. Així deixaven de ser nenes i passaven a ser dones - explica Esther Garrido -. Demanaven a Venus ser esposes complaents, fidels i fèrtils per poder crear una família nombrosa”.
La deessa de l’amor i del desig sexual
La Venus de Badalona va ser trobada el 1934 en una claveguera. Avui és un dels símbols de la ciutat
Mireia Belmonte no para d’acumular guardons fent piscines. Però segur que un dels que ha rebut amb més il·lusió és la Venus de Badalona, que va donar-li l’alcaldessa, Dolors Sabaté, ara fa un any. Es tracta d’una reproducció de la que es troba al Museu de Badalona i que s’atorga a persones que s’han convertit en un referent de la ciutat i que en molts casos la projecten internacionalment. La Mireia reuneix de sobres aquests requisits. Per això, també, la piscina municipal de Badalona du el seu nom (no soc gaire partidari de posar el nom d’un equipament o espai públic a una persona viva per més rellevant que sigui, perquè no se sap mai, sempre pot “espatllar la seva biografia”, en paraules de Jordi Pujol abans de la confessió).
La Venus és un dels principals símbols de Badalona, en competència amb altres de menys antics, com l’Anís del Mono, el pont del Petroli, l’Institut Guttmann -un referent en el món de la neurorehabilitació, situat al costat del també imprescindible Hospital de Can Ruti- o el patí de vela, la millor embarcació de vela lleugera que he conegut, i que he tingut la sort de practicar (va néixer ara fa un segle a les platges de Badalona; el fet que no tingui timó i es governi amb el pes del navegant li proporciona un al·licient molt especial).
Descoberta el 1934
Descoberta el 1934L’Esther Gurri, arqueòloga del Museu de Badalona, em rep amablement. En una mà du una foto en blanc i negre del moment en què es va trobar la Venus. És excepcional que hi hagi un testimoni gràfic del dia de la troballa -aleshores, el 1934, no es feien tantes fotos-. L’Esther em llegeix un escrit del descobridor, Joaquim Font i Cussó: “Al costat de l’embornal, dintre un sot que en temps de pluja devia ésser un xaragall ple d’aigua i fang, bocaterrosa, hi sortí un tors de marbre de 0,28 metres d’alt, corresponent a una petita Venus, finíssimament esculpida. Hom pot creure que, procedent d’un saqueig, fou llençada allà en un moment indeterminat del segle III”.
Efectivament, la Venus es va trobar en una claveguera situada ben a prop d’una casa romana, la de Quint Licini. Sembla que podria haver decorat una font o un brollador del jardí d’aquesta casa construïda a finals del segle I dC (cada segon diumenge de mes se’n pot visitar la part corresponent al peristil).
“La Venus és una de les peces més venudes a la botiga del museu”, em diu l’Esther. Ah, també es ven? “Sí, sí”. Després m’informo del preu: 144,46 euros. Com en les èpoques hel·lenística i romana, en què era habitual fer nombroses còpies de les peces més estimades, la Venus continua reproduint-se.
Val la pena anar al Museu de Badalona només per veure la Venus, que es troba en un lloc preeminent dins del recorregut per l’exposició permanent del subsòl, on hi ha una part important dels vestigis de Baetulo, entre els quals cal destacar les termes i el decumanus.
Aquests dies la Venus hi és. I això que és una estàtua molt viatgera. Darrerament ha fet un grapat de quilòmetres com una de les peces estrella de l’exposició El sexe a l’època romana -l’Esther Gurri n’és una de les comissàries, juntament amb Joan Mayné-, una mostra ben interessant que posa de manifest que hem heretat dels romans més coses de les que ens pensem. De tota manera, si no hi és, hi posen una reproducció molt fidel. Només els experts saben distingir-la de l’original.
Els rínxols d’or
Els rínxols d’or “Acostumem a dir que sí a la cessió de peces per a exposicions; això sí, si el museu que les acull té les mesures de seguretat i mediambientals adequades. Cedir peces de les nostres col·leccions és una manera de donar a conèixer Badalona i la ciutat romana, Baetulo, de la qual avui dia es poden visitar 4.000 metres quadrats”, diu l’Esther. “Fixa’t en els fragments dels rínxols del dors! -m’incita just quan som darrere de la Venus-. Això vol dir que devia portar els cabells recollits amb una o dues trosses; li devien caure dos flocs de cabells fins a les espatlles, com altres Venus més conegudes, la de Cnidos, la de Cirene o la Venus Capitolina, que podem veure senceres a París i a Roma”.
“Aquesta Venus està inspirada en els cànons de Praxíteles (escultor grec del segle IV abans de Crist, que va marcar un estil pel que fa a les proporcions del cos). No es tracta d’una Venus púdica, ja que no es tapa el pubis ni les natges. Segons diversos experts, està feta de marbre blanc de Carrara. Esperen confirmar-ho aviat a partir d’unes anàlisis petrogràfiques o alguna altra que sigui poc invasiva per a la peça”, comenta l’Esther.
Com ha canviat l’ideal de bellesa femení! O potser no tant... De fet, el canvi s’ha produït fa quatre dies, des que són les indústries de la moda les que dicten els cànons de bellesa. Costa d’imaginar que no fa pas gaires dècades les dones havien de ser grasses.
Però la Venus romana és molt més que la deessa de la bellesa. També ho és de l’amor, de la passió, del plaer i del desig sexual. Un conjunt d’atributs que, sumats, formen una combinació explosiva, uns atributs que avui continuen portant-nos de cap.
