JOAN FRANCESC MIRA: "No crec en l'infern, en el cel potser sí"

Què el manté enganxat als clàssics?

Són els nostres fonaments per veure el món, són l'experiència de l'ésser humà, de la vida endins amb les trames i els conflictes interiors, i també de la vida enfora, de les relacions amb les persones, amb el conjunt de la societat, la política, la història, la violència, la pau. Quan arribe al cel Sant Pere em dirà: "Vostè què ha fet?" I li respondré que he posat a disposició de milers dels meus conciutadans els tres pilars de la cultura occidental: els Evangelis, l'Odissea i la Divina Comèdia. I Sant Pere em dirà: "Vostè, a tribuna".

Té mèrit aquesta aspiració quan vostè no és creient.

Igual resulta que m'emporte una sorpresa agradable. Desagradable segur que no: jo no crec en l'infern, en el cel potser sí.

La seva generació ha viscut tots els grans canvis.

Des de finals dels 50 a finals dels 60, aquells deu anys en què canvia tot, des de la longitud de les faldes femenines fins a les formes de viure, pensar i actuar, l'aparició massiva de les autopistes, del trànsit aeri. Jo encara he viscut una infantesa quasi medieval, diríem, vivia als afores de València i quan era nano allò encara eren camps, a casa no teníem quarto de bany, i anàvem a treure aigua del pou. Ni el meu nét més gran es pot imaginar com havia sigut la vida de sa mare quan sa mare era menuda, ni la meua filla no es pot imaginar com era la meua vida quan jo era petit. El fet que d'una generació a l'altra no es puguin imaginar com era la vida dels seus pares és una cosa que passa poques vegades en la història.

Ara tenim la revolució digital.

Aquestes maquinetes creen una estúpida densitat de comunicació que arriba a no ser comunicació.

Presenciar l'acceleració no li fa un cert vertigen?

Em fa reflexionar molt. Jo sóc molt poc vertiginós, a mi el vertigen me'l produeix la sensació del buit però no la sensació del ple. Jo sóc gran lector de física teòrica i d'astrofísica, fa quinze mil milions d'anys es va produir el Big Bang i abans d'això el temps no té sentit científic, però té un sentit emocional i personal. Aquesta sensació del buit físic o el buit metafísic és l'única cosa que em produeix vertigen.

Potser és que continua buscant Déu...

No em dedique a buscar metòdicament, però una sensació de carència d'expectativa sí, més emocional que racional. Quan veus que fa 3.000 anys ja s'ho plantejaven... Això en els grandíssims clàssics ja ho trobes. La sensació de carència, que a la vida hi falta alguna cosa, sí. La vida de Santa Teresa de Jesús és sensacional, ella tenia la sensació de plenitud, se sent plena d'una presència que per a ella és real. Aquestes persones no tenen sentit del buit, no tenen vertigen, la cosa més gran que poden tindre senten que la tenen a dins.

La mort l'espanta?

Espantar-me, no. La gran diferència dels homes sobre les altres espècies és que sabem que hem de morir. No visc angoixat per això. El que et fa por és una malaltia llarga, el patiment.

Si mira enrere pensa que ha fet el que havia de fer, a la vida?

He fet massa coses, perquè he viscut en un país i en un temps que han exigit compromís: final del franquisme, l'activitat clandestina... Quan has assumit certa responsabilitat vas fent coses que en unes altres circumstàncies o en un altre país no hagueres fet. Vivint al País Valencià, m'he dedicat durant massa temps a tapar forats, des de divulgació de gramàtica elemental fins a fundar un museu d'etnologia, fer els primers estudis d'antropologia social... Si hagués nascut a Suècia o a Holanda m'hauria dedicat a una sola cosa.

Aquest activisme, a València, fa que tingui enemics. Com ho porta?

Em molesta més la indiferència. Quan faig un llibre, a Barcelona em fan 15 o 20 entrevistes i a València me'n fan una: aquesta falta de normalitat em fa sentir tristor. És producte d'una actitud ideològica i uns prejudicis, s'han tapat els ulls. Que una societat, començant per les seues institucions i els mitjans de difusió, tinga una hostilitat o un recel o una ignorància volguda i afirmada respecte al sector possiblement més actiu, més modern i més productiu intel·lectualment i culturalment, és una malaltia col·lectiva.

I la relació amb Catalunya?

L'etapa d'histèria virulenta perfectament cultivada, manipulada, intoxicada i dirigida contra Catalunya ha baixat moltíssim. Els prejudicis d'antagonisme econòmic i els enemics de la unitat de la llengua ja són més marginals. Em preocupa més la desvalencianització de la societat valenciana, la pèrdua d'una consciència col·lectiva. Prova d'açò és la catàstrofe que hem tingut amb totes les institucions financeres, tot el que havia fet el país durant cent anys s'ha perdut en quatre dies.

El seu fill ha estat candidat per Compromís.

Sí, em va donar la sorpresa i estic content. Si a Compromís saben negociar bé la diversitat interna d'una manera amable i coherent, crec que tenim futur. Hi ha una base ideològica, política, nacional valenciana, progressista. Hi ha una minoria sòlida, consistent, per determinar una orientació política. Després de 50 anys treballant en aquest sentit m'agradaria veure'n algun resultat.

Eliseu Climent i Acció Cultural com estan de moral?

Passen una etapa molt fotuda, entre la persecució sistemàtica del senyor Camps i companyia, el tancament de TV3 i la situació econòmica. Però estic convençut que ell és capaç de traure el carro del fangar.

El president Fabra és millor que Camps?

Sí, és un home conservador però no és anti res, la delegació de l'Institut d'Estudis Catalans a Castelló està en un local municipal, cosa que a València seria inimaginable. No té manies especials, no té hostilitats, no li agrada trencar coses, crec que intentarà suavitzar les situacions. Ara, si té prou energia per fer un camí diferent això ja no ho sé.

Es considera europeista?

Em considero europeu amb totes les conseqüències. En la perspectiva històrica no em fa por una crisi purament financera i monetària: a Europa hem gastat més del que produíem, s'acaben les vaques grasses i hem de tornar a una vida amb una certa modèstia. La idea de la Unió Europea és més profunda que una crisi de comptes corrents, bancaris, de deutes. En els últims sis anys l'estat espanyol ha col·locat 25.000 milions d'euros en alta velocitat i encara farden d'això. Ens ho hem passat molt bé, hem fet una piscina olímpica, un auditori, hem fet un aeroport fantàstic en cada capital de província... i això qui ho paga? Mire què ha fet Grècia, s'han dedicat a enganyar, a estafar, a no pagar impostos...

Ha començat elogiant la cultura llatina i grega i ara criticarem Grècia i Itàlia.

Hi ha una altra Itàlia, la que representa Mario Monti, la dels grans professors d'universitat, la dels grans dirigents econòmics, Itàlia no és únicament en Berlusconi, ni és únicament la Camorra i la màfia. És cert que tot allò que era el regne de Nàpols i Sicília va deixar de funcionar cap al segle XV, quan van arribar els castellans o els Borbons. Però el nord d'Itàlia és una cosa seriosa, tranquil·la, equilibrada: empreses a l'última en disseny, en productivitat, en tecnologia.

Hi ha una altra Espanya, també?

Hi ha també una Catalunya seriosa, conscient del que s'ha de fer, però una Espanya seriosa no hi és. El percentatge de la població activa que viu del pressupost, a Extremadura és del 40% i a Castella i Andalusia està per sobre del 30%. Més els aturats, més el famós empleo comunitario, que és el cuento comunitario, que cobren per no treballar, total és més del 50% de la població. Això no es pot aguantar. Vas allà, veus una autopista nova, perfecta, i en 37 quilòmetres t'hi trobes un vehicle. Hem viscut del disbarat i de la fantasia i de la fantasmada. Hi ha una cosa molt espanyola que és la chulería. Chulería no té traducció, en tots els idiomes es diu en espanyol. Les paraules sense traducció són les que marquen la singularitat d'aquesta cultura.

Fa d'avi?

Sí, els caps de setmana, quan em necessiten. Això de la condició d'avi és una experiència biometafísica. Dos néts els tinc al costat de casa, però l'altre al tinc a Madrid. Procuro que estiguin a gust amb mi. I quan vénen a casa meva, una casa plena de llibres, saben que el seu avi és escriptor.

Prepara nou llibre?

Sí, estic maquinant. Com el que vol fer una casa, necessito fer els plànols i acumular el material. Serà una cosa de tipus narratiu memorialista. La meva infantesa i adolescència.

La mort del pare en serà l'eix?

És un punt d'inflexió.Tota experiència té una part de drama. No hi ha cap experiència vital que sigui totalment pacífica, tranquil·la.