De Jiri a Lukla, 5 dies de camí per terres baixes
El Pere i el Raül s'han separat. El Raúl va camí de Lukla, a la vall del Khumbu, on el Pere hi arribarà en avió
LuklaVeig en Pere d'un tros lluny, puja a un bus, empès entre desenes de locals que busquen lloc. El bus va direcció Katmandú, la fumera del tub d'escapament amara els pobres vianants.
Hem estat dos dies a Charikot, una ciutat del Nepal, bruta i sorollosa, com totes, però a 2.000 m. La primera nit, un pollastre en mal estat va fer agafar una forta diarrea al Pere i encara no s'ha pogut recuperar. Decidim separar-nos, ell va a Katmandú per reposar i recuperar-se, també per canviar el fogonet que no peta bé i arreglar temes de l'expedició al Manaslu. Jo seguiré el camí, direcció Lukla a la vall del Khumbu, on ens retrobarem quan ell arribi en avió. Hauré de creuar uns quants colls, passar per diferents valls i conèixer millor el Nepal i la seva gent.
Diumenge 10 de febrer, són les deu del matí, espero el bus cap a Jiri, allí començaré aquest nou camí en solitari, pols i diòxid de carboni m'envolten, quines ganes de marxar que tinc. Per fi arriba el bus, es dels "còmodes", m'assec amb un noi hongarès que acabo de conèixer al carrer. Mentre anem perdent alçada per una carretera de corbes i riem del bonic clàxon que no para mai de sonar, parlem dels nostres viatges, el seu va per tota l'Àsia.
Arribem al fons de la vall, ell es queda aquí per agafar un altre bus, jo des del seient estant compro unes 'suntallas' (mandarines) doncs em falta vitamina c. Ara comença una llarga pujada de 35 km de corbes i ports de muntanya fins arribar a la bonica Jiri. Per sort la carretera és força bona gràcies a que Jiri és una ciutat apadrinada pels suïssos i s'hi van deixar els francs. Arribem a Jiri a la una del migdia, tinc una gana de llop i el primer que faig és buscar un local per dinar.
Jiri és una ciutat força bonica, al costat d'un riu i vora els Himàlaies del Rolwaling.
Sento que està a punt de començar un gran viatge: la solitud, la natura i el caminar són bons companys. Carregat amb uns 5 kg a l'esquena, començo el camí, deixo enrere Jiri per una pista ben empolsinada i agafo un corriol que puja a mà esquerra. Són les dues del migdia, no queden moltes hores de llum, avui el repte és arribar a Shivalaya, una petita població enmig del no res. El camí puja fort, hauré de pujar fins un coll de 2.500 m, la calor és intensa, em trec roba i millora tot.
Saludo la gent que em trobo pel camí, passo per boniques construccions budistes, lloses picades amb mantres que voregen el corriol. A punt de fer el coll em trobo una pastora de búfals, els arria per fer-los creure però fan el que volen; i per fi el camí canvia de vesant, comença la baixada.
De seguida arribo a una gran escola, els nens surten ara i, evidentment, sóc el centre de les seves mirades i bromes. Perdo alçada passant per Mai, una comunitat Sherpa que hi ha a mitja pendent, feixes de conreu només amb rostolls i bestiar que menja el que troba ... i per fi arribo a un riu, travesso un pont penjat i segueixo per l'altre vessant, on de seguida veig una llera de riu enorme, amb còdols i blocs escampats, el creuo per un altre pont i arribo a Shivalaya. Són les cinc de la tarda.
Shivalaya és un petit poble a la vora del riu, tan sols un carrer de rocs i cases esgarriades, totes són 'lodges' o establiments. Un noi em para i em demana els papers del parc del Rolwaling, per fi! li dic; tanta paperassa a Katmandú i encara ningú m'havia demanat res. Conversem i riem, m'aconsellen un 'lodge Sherpa', i és on vaig. De seguida surt una donassa, m'allotja en una petita habitació i sense temps per perdre li demano el sopar.
Son les sis de la tarda, ja fosqueja mentre passejo pel poblet, els nens no paren de jugar i els adults van fent i miren el 'gringo', doncs és temporada baixa i aquí no hi ha ningú. El sopar és boníssim i després de caminar encara més. Pujo al terrat i em fumo un cigarret mentre miro la vida de la gent, crits, riures, corredisses i molta pau.
Dilluns 11 de febrer, ha glaçat un xic, el sorollós riu em desperta, de seguida baixo a esmorzar i encaro el camí que em fa creuar el poblet. Tots es van llevant i enfilo un pendent força dret. Passo per moltes casetes que hi ha penjades als vessants, el sol ja ha arribat i la calor és força considerable, em trec roba.
La veu de la gent ressona per la vall, són les 9 del matí, trobo gent caminant i altres conreant les seves feixes. Guanyo alçada força ràpid i em perdo en un bosc on hi ha diferents torrents que em refresquen la ment. Ja sóc proper al coll, aquest és de 2.700 m, he pujat uns 1.000 metres.
Abans em sorprèn una empolsinada pista forestal que també hi arriba, unes escales em deixen davant de fileres de lloses picades amb mantres, banderes d'oració i una stupa gegant.
Paro una estona, bec un xic i començo a baixar per l'altre vessant. Aquí hi ha un corriol força dret i ple de pols, fins que més avall arribo al poblet de Bhandar, una comunitat escampada de cases amb un bonic temple budista ple de gent, doncs aquests dies celebren el nou any budista. Baixo un xic més fins arribar a una botigueta on demano aigua i galetes. Fa molta calor, és la una del migdia i em trec sabates i mitjons i m'estiro a l'herba.
De sobte tota la família es reuneix a prop meu, parlen i riuen, inclús m'ofereixen una espècie de xurro en forma rodona que és força bo.
Continuo baixant, però perdo la traça. Per sort uns paletes que treballen més amunt em veuen i m'orienten de nou "Dani abad" (gràcies). Travesso un riuet i saludo una pastoreta de cabres, el camí és en travessa, per un vessant rocalló i força assolellat que fa que acabi les existències d'aigua. La sort és que vaig trobant torrents, i contra totes les recomanacions occidentals, bec aigua amb gran delit.
De sobte el corriol baixa cap al riu glacial que fa estona que veig; entre casetes i feixes, bambús i arbusts, hi arribo. A baix trobo una família que planta patates: un fa el forat, l'altre hi tira un xic de fems i l'altre hi tira la patata. Això sí, sense cap forma d'organitzar el camp, o això em sembla a mi!
Creuo un primer riu i després un altre per un pont penjat. Al fons de la vall s'hi veuen cims amb glaceres, més amunt hi ha el Numbur, un cim de vora 7.000 m. Entro a Kinje per una porta simbòlica que hi ha, aquest poble també només és un carrer envoltat d'establiments i botigues, 'lodges' i restaurants; aquí tothom té un negoci.
La policia em fa firmar en un llibre de registre i creuo tot el poble fins arribar a un 'lodge Sherpa'. Els hi he agafat afecte, comparat amb els hindús...coses que tenim els humans.
Entro i una dona menuda em saluda i m'acomoda. No he menjat res de tot el dia, són dos quarts de quatre i sense perdre temps engega la cuina per a mi. Aquí també sóc l'únic turista. Fa caloreta i mentre em prepara el menjar surto fora per estirar els músculs i el cos.
Menjo i vaig a voltar pel poble, gaudeixo barrejant-me amb la gent local, aprofitant les poques paraules que sé en nepalès, i com sempre amb un somriure a la cara.
Trobo un padrí que té dues caixes d'abelles a la façana de casa. Això, a occident, ja seria una denúncia i presó, jejeje. Aquest poble està a 1.600 m. Demà em queda l'etapa més forta del camí, pujar fins a 3.600 m, al coll de Melung La, per això haig de recuperar fort avui.
Al capvespre, abans de sopar, converso amb el veí hindú, que dona menjar a la seva vaca i el vedell. És molt bon home i els nostres ulls es miren i es fonen en un mateix, els humans ens necessitem els uns als altres, per molt diferents que siguem.
El sopar està boníssim, i en acabat, per descomptat, em fumo el cigarret i me'n vaig al llitet, a reposar Raület, que demà serà llarg. Bona nit.
Dimarts 12 de febrer, em llevo ben d'hora, són les sis, encara fa força fresca, la dona menuda em fa l'esmorzar i m'acomiado d'ella i de Kinje, clar. Avui començo pujant i durant molta estona aniré pujant fort.
El pendent es va llevant, fa fred, però el sol ja es força amunt. Sento la veu de la gent dins les cases que vaig vorejant, més amunt el sol ja escalfa i nens i grans es renten cara i dents i donen gracies al nou dia. També el bestiar renega, doncs com tothom, vol esmorzar. Pujo i pujo, i no deixo de trobar cases, feixes de conreu i gent. Més amunt, inclús trobo una escola apadrinada pels danesos. Paro a beure i menjar un xic, són dos quarts d'onze, els nens baixen a escola i tots educats em saluden. Un ramat de cabres se m'acosta sense vergonya buscant la pell de les mandarines.
Amunt, amunt Raül, om mani padme hum, em dic, no deixis de somiar. Estic força cansat quan arribo als 3.000 metres. Aquí ja només hi ha algunes cases de Sherpes, conreus i iacs, i també els seus negocis, les vistes s'obren força i apareixen cims com el Ramdung i el Yamlung, que havíem vorejat amb en Pere per l'altre vessant. El Pere, com deu estar, en Pere ????, em pregunto, mentre guanyo metres entre un bosc d'avets gegants.
Paro a menjar un xic, fa fresca doncs el vent és fort. Encara hi ha rastres de neu i més amunt el camí a l'obaga és ben nevat, om mani padme hum.
Per fi veig el Melung La, amb els seus 3.600 m. Ja hi arribo, i per celebrar-ho, en el 'lodge' que hi ha, em prenc un 'Milk Tea'. Jugo una estoneta amb els nens de la casa i el seu gat, ens fem unes fotos i dono gracies a la natura per donar-me tanta força.
Vorejo l'stupa del coll i les seves banderes d'oració. El camí baixa entre un bosc d'avets, és força foradat, suposo que degut al monsó, quan l'aigua hi deu fer estralls.
Em trobo cases amb prats d'herba guanyats al bosc, petits torrents on apago la meva set i per fi s'obre un vessant ben maco i assolellat.
Ara el camí va de pla en pla, son les 3 de la tarda, porto vuit hores caminant, les cames i la ment ja demanen clemència, proper està Jumbesi, un poble Sherpa de molta anomenada. Vorejo feixes, un grup de gralles juga amb els corrents del vent i quan el sender gira en un esperó, apareix una nova vall, davant meu hi ha un gran monestir budista, iacs pasturant, i més avall, vora un riuet esvalotat, un conjunt de cases de colors amb molts elements budistes al voltant.
Totes les meves cèl·lules riuen i canten al mateix temps, en vint minuts ja estic entrant al poble i vaig directe al 'lodge' que m'ha aconsellat la dona menuda de Kinje. Ja sóc a Jumbesi, i com a tot arreu, en aquest 'lodge' s'activa tothom només per a mi. És d'admirar i els dono les gracies de tot cor.
Em fan un super menjar i de seguida conversem i ens fem companyia amb una noia i els seus dos nebots. Les seves mirades i les seves faccions em porten a mons llunyans, a temps passats.
Abans de fer-se fosc em perdo pel poble, em trobo un ramat de rucs que passa pel carrer, són de transport ja que aquí no hi ha camins ni carreteres; estem a 2.700 metres.
Hi ha una bonica stupa budista on faig girar el centenar de rodes amb oracions que hi ha. M'acosto a un monestir budista que hi ha al mig del poble. Hi estan fent treballs de reconstrucció després d'un incendi que hi va haver; data del segle XV i s'hi sent la força de la fe. El poble té unes cases molt boniques amb detalls als marcs de les finestres, teulades precioses, colors i molta força espiritual, quedo enamorat d'aquest lloc, una part de mi ja resta ancorada en aquest paradís sagrat.
Torno al 'lodge', sopo amb la família, estic molt cansat i només els puc acompanyar una estona; de seguida em perdo sota els llençols, dolços somnis a Jumbesi.
Dimecres 13 de febrer, em llevo a les set, com sempre fa un dia molt net i clar, el Pere ja esta força recuperat, ho sé pels missatges que m'envia al telèfon satèl·lit. En principi ens retrobarem a Lukla el dia 15 de febrer.
Avui em queda un llarg camí, un nou port de 3.100 m i molts kilòmetres amunt i avall. Estic força recuperat del dia d'ahir; però collons, les cames ja em demanen un repòs més llarg, no saben el que els espera, més val així.
Abans de marxar del poble aprofito les primeres llums de sol que reben les cases i les façanes dels temples per treure'n fotos i viure'n intensament els moments. Jumbesi és molt, molt especial.
M'acomiado de la família Sherpa. Hem estat poques hores junts però aquí deixo un trosset del meu cor, Dani Abad !!!!!
El camí comença baixant cap al riu, després remunta un xic per acabar vorejant el pendent de la muntanya, que és, com totes al Nepal, grandiosa. Trobo el solet que m'escalfa, més endavant s'obren vistes a grans cims del Khumbu, la pell de gallina i les ganes de compartir amb el Pere la vall del Chomolugma. Ja fa dies que s'enlairen.
Arribo a Ringmu, un petit poblet als peus de l'últim port, menjo les últimes mandarines que tinc i enfilo les escales i pendents que em deixen a 3.200 m. Per sobre passen avions i helicòpters, senyal que m'acosto a Lukla.
Trobo força gent caminant, sembla que a Nunthala hi fan algun festival, però encara no sé quin. Baixo dels 3.200 fins als 2.200 m, per corriols, escales que no s'acaben, trobo torrents on agafo aigua, ombra i sol, tot es barreja. Inclús sorprenc ocells i esquirols enmig d'un bosc de nerets gegants.
I per fi, tot el soroll i la musica que sentia es fan propers. Un home m'indica el camí per arribar a la zona de la festa, tinc ganes de veure què fan, s'hi veu molta gent, molts colors, fins i tot hi ha un helicòpter aparcat.
Però quan m'hi acosto més, vaig veient molta policia. Ja em poso en alerta, això no m'agrada tant, i no cal dir que quan em disposo a entrar al festival, que és en un pati d'una gran escola, em diuen que no puc entrar amb els pals i la motxilla. Me'ls miro, ajupo les espatlles de forma pacifica, però el poli continua ferm, no l'entenc però decideixo sortir d'aquest lloc: què es creuen aquesta colla de torrecollons!
Renegant baixo cap al poble on hi ha molta més policia. No entenc res, busco un lloc per menjar; ja porto sis horetes caminant i m'ho mereixo.
Em costa una bona estona trobar un lloc on em facin quelcom, els pregunto què fan, diuen que un festival escolar. Escolar ???? els dic. I la poli, què collons hi fot ??? seguretat, seguretat. Seguretat? per qui ???? els dic. Em diuen que hi ha el presi del Nepal, aahhhh, gran mal!
M'acabo el 'dal bat' i decideixo marxar d'aquí. Aquest festival no em motiva. Tanta policia i tanta seguretat em fan sentir insegur.
El sender baixa avall, molt avall, fins arribar al gran riu que baixa del Khumbu. Estic desfet, són les cinc de la tarda quan creuo un pont penjat de 106 metres, estic desfet, i per postres el camí puja.
Aquí hi ha molta gent treballant al camp, cabres i búfals pasturant, i en el primer 'lodge' que trobo, que no és dels millors, m'hi deixo caure.
Soc a Jubhing, la primera comunitat després del riu. Demà, si tot va bé, arribaré a Lukla, o això em sembla. Bec una coca, perquè realment em falta sucre; i mentre la gent puja els seus ramats pel sender principal, els observo fent estiraments.
És molt divertit veure el bestiar que te cadascú, vaques i cabres pugen com poden l'enfilat sender.
Es fa fosc, arriben portadors al 'lodge', em porten el 'dal bat', i de seguida, després de fer un cigarret en la foscor, caic rendit al llit.
Dijous 14 de febrer, són les set i ja estic despert, decideixo sortir amunt sense esmorzar aquí, m'acomiado de la família i començo a pujar pel corriol. La gent de les cases es va despertant, més amunt trobo un 'lodge' força bonic i em foto una truita amb chapati, que em fa veure millor el dia.
Arribo al poble de Karikhola, el sol és ben alt, em trec roba i gaudeixo d'un camí planer però que s'allarga força, després puja per un tram força empolsinat, em trobo amb ramats de mules que venen de Lukla. Es veu que el transport aquí és amb aquests animals i ho pateixo força perquè no paren de passar-ne.
El camí va entrant i sortint a diferents torrenteres que fa la muntanya, tant aviat puja com baixa, un trenca cames.
Em trobo un noiet de 14 anys, en Pemba, simpàtic i rialler, parla millor anglès que jo, i m'acompanya durant el que queda. Parem en un 'lodge' a casa dels seus tiets a Paiya, endrapo uns espaguetis que t'hi cagues i seguim vorejant la carena, que mai s'acaba.
Per fi fem l'última baixada abans de Lukla, aquí el Pemba hi té el 'lodge' de la seva família, em diu que un tros enllà, on hi ha rebombori, estan celebrant el Happy Losar, el nou any budista.
Deixo la motxilla, estic desfet, però la curiositat em porta a aquell racó, entre grans blocs de pedra, vora el riu, on de seguida que m'hi acosto m'hi fan un lloc.
M'assec vora una padrina que ha begut un xic de Chan, licor fermentat d'arròs i cereals, em reparteixen una farina, també em donen te amb llet, de seguida m'hi sento bé.
La padrina em fa bromes, em toca el pircing de l'ull i vol que balli. Em sap greu no entendre el que diu, però segur que es divertit, tothom riu.
Hi ha un Lama i diferents monjos budistes, uns reciten, altres toquen instruments, pell de gallina, la natura al nostre voltant...un desconegut se sent conegut entre aquestes ànimes.
Uns corbs gegants esperen trossos de menjar que els donen els monjos, doncs aquí, com a Sud-Amèrica, la Pacha mama rep una part del que dona. Són moments d'intensitat suprema, em passa el cansament, sóc un més d'ells, es reparteixen unes bosses amb menjar i ofrenes i evidentment me'n donen una. Moments així són d'aquells que hom mai oblida.
Fan rotllana i llencen farina després de que un monjo reciti uns mantres. A poc a poc vaig desapareixent i els deixo sols en la seva celebració.
Torno a veure en Pemba, ens saludem i segueixo el meu camí cap a Lukla. És una pujada forta, que sota els efectes de la cerimònia no pateixo tant, però el meu estat es tant volàtil que m'equivoco de sender i passo de llarg Lukla. Ja es fa fosc quan em trobo en una petita comunitat sota la ciutat, decideixo quedar-me, doncs han sortit unes ànimes caritatives del no res i m'han obert les portes d'un 'lodge'.
Em fan un dal bat però és massa "piro" (picant), i haig de deixar-lo a la meitat, tot i que em quedo amb gana.
Divendres 15 de febrer, el Pere arriba a les 9 del mati, en el segon vol del dia. Jo tinc uns 40 minuts fins a Lukla. Surto a un quart de nou, per un sender de la gent del poble. Arribo al camí principal de Lukla, esmorzat de chapatis i amb molta il·lusió per abraçar l'amic de viatge. Pujo somrient.
Creuo el poble de Lukla veient aterrar el seu avió. I sí, allí el veig baixar, està gravant l'avió i l'aeroport. El sorprenc i li poso un mocador sherpa de benvinguda i els dos anem a fer un te per posar-nos al dia de tot.
Estem il·lusionats i contents de veure'ns, amb ganes d'anar a les grans muntanyes i de viure noves experiències. Ell ja està força recuperat, jo estic força cansat, però avui pujarem a Namche, demà ja farem dia de descans.
El camí cap a Namche és llarg, a més hem començat a caminar a les deu del mati. Tenim tant a dir-nos que ni ens adonem del que ens envolta; de fet aquest camí és tan transitat que és ple de 'lodges' i controls del parc. Amunt i avall, vora el riu que baixa, parem en un 'lodge' on un amable sherpa ens fa un dinar espectacular. De sobte ens sorprèn i diu: coneixeu el Carlos Soria? abans de pujar el Lhotse van estar junts aclimatant a l'Island Peak, un cim de 6.200 m.
Sortim d'allí amb forces per atacar els últims metres cap a Namche Bazar, punt de partida a l'alta vall del Khumbu. Estic força cansat però els dos arribem cap a les cinc de la tarda a la moderna població de Namche, a 3.440 m, penjada en un pendent, plena de botigues, hotels, 'lodges', restaurants, forns ... vaja, una ciutat a les muntanyes.
Com sempre, endevinem el lloc per estar: un 'lodge' on les dues cuineres són espectaculars i els ho diem sense vergonya. Gaudim d'un sopar Sherpa, doncs aquí també celebren el Happy Losar, i rebem el seu bon menjar i la seva alegria. Estem envoltats de sherpes, homes i dones, juguen a cartes, sopen i riuen, i nosaltres ho mirem bocabadats.
Sabem que avui arriba un front de nevades que durarà dos dies, o sigui que podrem descansar avui i demà; demà passat ja anirem cap a Thame, si tot va bé.
Avui m'he dutxat amb aigua calenta. Ho necessitava! Tants dies de camins empolsinats m'havien embrutat molt; vull estar ben net i polit per saludar les més altes muntanyes de la terra. Anem a dormir mentre veiem començar a nevar, i deu ni do!
Dissabte 16 de febrer, ens despertem i Namche és ben nevat, hi ha mig metre de neu pels estrets carrers, la gent del poble gaudeix de la neu i es tiren amb trineus i esquis, són com els d'Avinyó quan neva un dia l'any.
Aquest dia ens l'agafem de descans, mengem força, comprem el necessari per endinsar-nos a la muntanya amb la tenda, i sobretot descanso, que feia dies que ho necessitava.
Aprofitem la valuosa mà de les cuineres del 'lodge' i ens afartem; tots dos som unes llimes i estem amb la pell i els ossos, jejejeje.
A la tarda torna a nevar i decidim estar vora l'estufa, somiant, escrivint i sobretot enfortint el lligam que ens portarà a viure aventures que mai haguéssim pensat. Els més altius Himàlaies estan al nostre costat. Ara els anem a conèixer, a demanar-los consell, a presentar-nos com a humils essers vius que volen la seva compassió i energia.
OM MANI PADME HUM