Hivernal al Renjo La

Gokyo10 al 14 de febrer: Charikot-Katmandu

A les 9 del mati, ben puntual, passa el bus que va cap a Katmandú. M'hi enfilo i no triga a arrancar. Miro per la finestra i veig en Rusky com es va fent cada cop més petit mentre ens allunyem "carretera" amunt. Trigarem uns dies a tornar-nos a veure. El segon dia de ser a Charikot vaig agafar una diarrea d'aquelles letals. Vam sopar en un restaurant d'aquells "poc recomanables" per a turistes, i un tros de pollastre em va fer anar més de 10 vegades al lavabo en una nit. Vaig haver de fer 48 hores de dejuni i només veure líquids. Això em va deixar molt dèbil, incapaç de posar-me a caminar amb un pes a l'esquena. I per això estic en aquest autobús rumb a Katmandú, per culpa de la diarrea però també per la necessitat de canviar el fogonet que no va bé, i també per fer algunes gestions sobre l'expedició al Manaslu. Amb en Rusky ens trobarem a Lukla, si tot va bé, el divendres.

5 hores de sotracs, polseguera, pujades i baixades i ja soc a Katmandú. Quina mandra, aquesta ciutat. Aquí miro de cuidar-me i recuperar-me bé. Tot i així tinc alguna recaiguda. Ja porto 5 dies i la cosa millora però molt a poc a poc. Entre mig truco en Kami, d'Annapurna trecks. Té la veu ressacosa, m'explica que és any nou budista i que les celebracions duren 15 dies, el famós Losar. M'invita a una de les festes que fan l'endemà. Hi vaig amb molta il·lusió, em sento afortunat de ser a Katmandú i conèixer en Kami. Això de tenir amics locals sempre permet aprofundir més en la cultura del país.

A les 9 del mati arribo al Budanath, amb mitja hora de retard per culpa del caos circulatori d'aquesta ciutat insuportable. En Kami no és enlloc, però hi ha molta policia i cotxes antiavalots. Porten unes metralladores enormes. M'acosto al més gros de la colla, que deu fer més de 2 metres i li pregunto què està passant. Gens amablement em diu que m'aparti del seu davant. Arriba en Kami i m'explica que fa mitja hora un activista tibetà s'ha auto-incendiat. Hi ha algunes desenes de fotografies circulant pel facebook, de turistes que n'han estat testimonis. Es veu que sobre les 8 del mati, aquest monjo ha entrat en un dels restaurants que hi ha al voltant de la stupa, s'ha impregnat de gasolina, ha sortit fora, s'ha pres foc i ha corregut uns 50 metres, cridant consignes a favor de la independència del Tibet, abans de caure desplomat. L'han portat a l'hospital però ha mort. Ja són 100, les persones que s'han suïcidat per aquesta causa i amb el mateix mètode, i diu que volen arribar a 108. No em sap dir perquè aquest número. Talla amb sec la conversa i diu que hem de marxar, que la festa és aquí al costat. Saludo al poli gros amb un somriure, però l'únic que li provoco és un gest de rebuig exagerat, teatral i còmic i que m'aparti la mirada amb caiguda d'ulls inclosa. A tot arreu són igual, com les injustícies, com la del Tibet, que n'hi ha escampades arreu del planeta.

El Losar és espectacular. Al mati tinc la sort de poder assistir a la recitació de mantres sota un gran buda. Són dues fileres de monjos que al ritme d'un tambor van emetent diferents sons guturals que els fan entrar en un estat hipnòtic. En una de les fileres i ben a prop del buda, hi ha dos petits altars buits, un més alt que l'altre, i en Ratna, un nen molt espavilat i fan d'en Messi, m'explica que les ocuparan el Lama i el big Lama. Efectivament, al cap de poc arriben dos monjos molt vellets, que no paren de beneir a la gent. Un cop asseguts als respectius altars, el recital de mantres continua una bona estona.

El mantra és un conjunt de síl·labes que no tenen perquè significar res en concret. Es recita de forma continua per poder deixar la ment en blanc i entrar en un estat de meditació. Un dels més utilitzats i coneguts es el mantra Om Mani Padme Hum. Està escampat i esculpit arreu de les muntanyes. Segons alguns corrents budistes, aquest mantra dona protecció i ajuda a trobar el camí.

A la tarda, grups de sherpes i monjos de totes les edats fan balls tradicionals a l'exterior del temple. En Kami va espectacularment elegant, amb el vestit sherpa tradicional, igual que en Ratna i la seva germana, que m'acompanyen allà on vaig. Llàstima de la panxa, perquè aquí hi ha menjar per a tothom, però jo només em permeto la llicencia del te. De tant en tant m'escapo al Budanath per seguir un altre Losar que s'hi està celebrant. Pengen banderes d'oració i llencen pintura groga a la part alta de la stupa formant semicercles a tot el voltant.

15 i 16 de febrer: Katmandú - Lukla - Namche

La diarrea ja és historia i per fi és divendres. Tinc moltes ganes de fugir d'aquesta ciutat i per això no em fa gens de mandra llevar-me a les 5 del mati per anar a buscar l'avió que em permetrà retrobar-me amb en Rusky a Lukla (2.840m). Aquesta ciutat és la porta d'entrada a la regió del Solokumbu i l'Everest. Anar-hi per terra des de Katmandú són uns 6 dies. Amb avió, mitja hora.

L'aeroport, igual que la ciutat, és un caos brutal. S'han format nombroses fileres que intenten entregar, a la vegada, l'equipatge per a diferents vols i en un mateix mostrador. S'hi barregen excursionistes autònoms amb motxilles, grups de turistes amb guies i portadors, gent local amb sacs de tots tipus i gent de 'lodges' capaços de transportar coses inaudites, com lavabos i armaris, als racons més alts de l'Himàlaia. La noia del mostrador, sense perdre mai els nervis, va atenent aleatòriament a uns i altres.

És molt d'hora i no tinc ganes d'estressar-me, així que contemplo l'espectacle assegut en un racó de l'aeroport, assegut al terra amb l'esquena recolzada sobre una caixa de cartró, mentre vaig menjant pa amb xocolata que vaig comprar ahir. Un cop ha acabat tothom, em decideixo a passar jo. 15 kg la motxilla i 7 kg l'equipatge de mà. Al límit! Per entrar a la sala d'espera hi ha dos controls policials, però en cap d'ells em detecten la navalla ni les dues bombones de gas que porto a l'equipatge de mà. Dins la sala d'espera tothom està nerviós, la boira està cancel·lant vols. Per sort el nostre surt, això sí, amb una hora de retard. Només som 14 passatgers, el màxim que hi caben en aquest avió de dues hèlices i dos pilots. Els motors sonen com de vespino. Els núvols no permeten veure cap muntanya de l'Himàlaia. Quina llàstima. 35 minuts després ja som a Lukla. La pista d'aterratge és curta i fa pujada, suposo que perquè sigui mes ràpid aturar l'avio i més ràpid agafar embranzida per enlairar-se. I així ha de ser, perquè el final de la pista és un precipici.

Baixo de l'avió i allí hi ha en Rusky, que em rep amb una banda budista que em posa al coll. Namasté amic!!!

Ens fem una gran abraçada i ens posem al dia de tot. Ell m'explica les seves aventures a la muntanya i jo les meves a la ciutat. Li explico que l'expedició al Manaslu s'avança i que iniciarem el trecking fins al camp base del Manaslu el 20 de març, 10 dies abans del previst. Cap problema, estarem apunt.

Carreguem les motxilles i comencem a caminar. Quin mal les espatlles, ara feia dies que no me la penjava. Comencem i acabem forts. Fem en un dia el que normalment se'n triga dos. Però, què és normal i què no? A les 6 de la tarda arribem a Namche Bazar a 3.400m i amb una última pujada on s'han de guanyar de cop més de 400 metres de desnivell per uns pendents molt forts.

Aquesta zona no té res a veure amb el Rolwaling. És una zona molt turística i molt cara, i tot això només perquè forma part del camí que porta a la base de la muntanya més alta del món. Tan aviat trobes excursionistes experts com gent que poca muntanya ha fet i que camina com qui trepitja ous. Suposo que és com qui va a Paris i per inèrcia va al Louvre.

Decidim fer un dia de descans a Namche abans de tirar amunt, així en Rusky es recupera de l'esforç d'aquests dies en solitari i jo consolido el meu problema d'estomac, que ara si que ja és historia. A més, sabem que venen dos dies de nevades per les previsions sempre exactes que ens proporciona en Jofre Janue i que li agraïm de tot cor.

El descans se'ns posa molt bé. Escrivim, pensem, conversem i mengem, mentre veiem nevar per la finestra, vora l'estufa del 'lodge'. A la nit observem als sherpes com juguen a cartes i altre cop celebrem el cap d'any budista: Happy Losar.

17 de febrer: Namche - Thame

El dia es lleva amb un bon paquet de neu, uns 30 cm de neu nova. Sabem que la jornada no és llarga, així que fem una mica el manta al llit mentre mirem per la finestra com els comerciants netegen de neu els carrers. Sobre les 10 comencem a caminar sota un cel mig ennuvolat però que no amenaça pluja. Iniciem un ruta d'uns 12 dies que ens ha de portar a creuar el Renjo La, un coll de 5.400m que ens permetrà tornar a Namche per la Vall de Gokyo. Sortim amb les energies al màxim i ben reposats, amb menjar per 5 dies i amb la intenció d'alternar 'lodges' oberts amb dies de tenda.

El cel mica a mica es va obrint fins que surt el sol i els seus rajos fan brillar la neu. El paisatge és preciós. Feia dies que anhelava altre cop aquestes sensacions, les muntanyes, la neu, els iacs, les persones. Aquí em sento altre cop lliure. Anem creuant poblets, saludant gent que estan fora de les seves cases jugant amb la neu, tant amb trineus improvisats amb plàstics com amb esquis ideats amb tubs tallats de poliuretà.

Parem en un torrent per agafar aigua. Trobem un guia que, com tants d'altres, ens demana coses. El sorprèn que anem sols i encara més que vulguem creuar el Renjo La en aquesta època. Diu que hi ha molta neu. Aquesta cançó ens sona del Tashi Labsa. Nosaltres ja tenim una frase que hem fet mítica perquè no parem de repetir-la, "we will try, if not possible, return". Ells es queden tranquils i nosaltres ens quedem tan amples.

En unes 4 horetes arribem a Thame a 3.800m. El poble està ubicat a una part més alta i oberta de la vall. No hi veiem ningú, sembla desert. Tant sols cases mig amagades per la neu. I de fons el Tashi Labsa. Des de Na fins aquí haguéssim trigat tan sols 4 dies però finalment hem hagut de fer una volta de 12 dies, diarrea inclosa.

Per fi trobem una família. Els diem "cane i sutne" (menjar i dormir) i ens indiquen l'únic 'lodge' que està obert. Ens rep un jove que també és guia i que intenta que el contractem. Riu quan li hem dit que volem creuar el Renjo La, i altre cop li deixem anar, "we will try...".

El cel ja fa estona que s'ha tapat. Neva una mica. Fem un te i sortim a a estirar les cames. Primer resseguim o intentem resseguir el camí que ens ha de permetre sortir demà d'aquest poblet. Un cop dalt del turó decidim anar a explorar tot de petits monuments budistes en una carena al nord de Thame. Les vistes a la vall són precioses. Una boira cada cop més intensa fa que sigui tot molt fantasmagòric. Neva amb força. Les banderes d'oració s'agiten amb energia. Amb els dits acaricio les pedres amb els mantres esculpits. Fem girar els cilindres d'oració. El lloc té molta energia i espiritualitat. Aquí estem altre cop sentint la força de l'Himàlaia i preparant-nos per tornar a entrar en terreny alpí. Neu, fred, alçada, solitud, muntanyes, bellesa...

La neu continua caient i això no ens va bé de cara a travessar el coll Renjo La. Tornem al 'lodge'. La tele està engegada i mirem el Manchester - Madrid mentre sopem un dal bat. Totalment surrealista. Mirem el llibre de visites i veiem que som els primers de passar-hi aquest hivern. Mirem els altres hiverns i tampoc hi ha ningú apuntat. El 2009 sembla que hi va passar algú. Anem a dormir i amb poca estona caiem rendits al llit.

18 de febrer: Thame - Lumde

Hem passat una mica de fred. No hem tret el sac de la motxilla i la manta era prima. A les set del mati estàvem a -7 graus i he acabat amb totes les jaquetes posades. Fa un dia radiant, net de núvols. No ha nevat gaire però tot suma i caldrà anar obrint traça fins allà on puguem. Esmorzem amb el Tamsherku (uns 6.700m) de fons. És una passada.

A les 9 comencem a caminar. D'entrada el camí va planejant i només cal anar obrint traça de tant en tant, doncs aquesta primera part està bastant trepitjada. La vall és oberta i passegem amb muntanyes imponents a banda i banda. El camí està cada cop menys trepitjat fins que ja ens toca descobrir-lo perquè no existeix. Amb neu fins als genolls, el desgast és bastant considerable. Per sort a mig camí trobem un parell d'homes (un de realment gran), que baixen d'un poble de més amunt. Ens hem fet un favor mutu obrint part del camí. Per la part alta de la muntanya passa una caravana de iacs. Ja podrien passar pel nostre camí!

El cel és blau fosc intens. El sol pica amb força i ens socarrima la pell. Tenim la marca de les ulleres a la cara i la pell com desgastada. En Rusky sembla que vingui de la guerra, i jo perquè no em veig. Abans de creuar l'últim pont que ens portarà definitivament al vessant est de la vall, fem una parada per veure i recollir aigua d'un riu esvalotat. El líquid és importantíssim per aclimatar bé. Diuen que més que el menjar. Amb les reserves plenes, continuem pendent amunt fins l'últim poble abans de Lumde. Només hi viu una família i regenta un 'lodge'. Ens insinua que ens quedem dient que a Lumde no hi ha ningú, que hi ha molta neu, que el camí és tancat i que fa dies que ningú no puja ni baixa del coll. Tot això ja ho sabem i li repetim el nostre mantra personal del "we will try...". Li acceptem un te que val el doble que a Katmandú. Com més amunt, més car. Diu que el poble està a uns 3 km més endavant i 200 metres més amunt. Amb el dit ens ressegueix la sortida del poble. Són les dues, ens bevem el te i continuem muntanya amunt, mentre notem les mirades de la dona i el seu home, que ha aparegut de cop.

La nostra intenció és dormir una miqueta més amunt de Lumde, a uns 4.800 metres, però de seguida veiem que això serà impossible. Les hores passen i no avancem. La neu ens arriba fins els genolls, no hi ha camí i el pendent és gran. Intentem avançar per les pedres però això tant sols es pot fer uns metres perquè de seguida cal travessar corredors atapeïts de neu. I Lumde que no arriba mai. Per fi, dues hores després arribem al poble, a 4.400m. Ni una ànima, sembla un poble fantasma. Mirem i remirem on col·locar la tenda. Busquem també algun cobert per fer-hi un vivac. Res, tot està tancat. Però tenim sort i trobem una porta oberta en un dels 'lodges' més grans. Cridem i saltem d'alegria, tenim tota una part lliure per nosaltres. Són les 5. Desfem la motxilla, carreguem el gas al fogonet i comencem el típic ritual alpí: recollir neu, fondre-la, preparar la sopa, fondre més neu, omplir ampolles, fondre més neu, preparar el plat de pasta i, si queden energies, preparar un te. Aquest cop ho fem tot, instal·lats còmodament dins els sacs i cuinant des del llit.

Ja fa estona que és negra nit i ens il·luminem amb els frontals. Fora hi ha un cel estrellat, és l'únic al·licient de sortir a pixar. A les 8 del vespre ja estem a -4 graus a l'habitació i ens llevem a -12.

19 de febrer. Lumde direcció al Renjo La

Ens despertem amb la claror del dia. Un fort vent aixeca remolins de neu entre mig de les cases abandonades, com a les pel·lícules de "l'oeste", però a l'Himàlaia. Les puntes dels cims més alts comencen a il·luminar-se. Esperem que ens toqui el sol per començar a caminar. Ens trobem amb la mateixa historia d'ahir, ni camí, ni traça i molta neu. Serà impossible fer els 900 metres de desnivell que ens separen fins al coll. Decidim anar fent i arribar fins on puguem. Sabem on ens posem, o si més no anem ben preparats per intentar-ho. Ens sentim forts, portem la tenda, bons sacs i menjar per força dies. I el més important, la meteorologia ens és favorable i no tornarà a nevar fins d'aquí 3-4 dies. De nou, ho sabem gràcies a les informacions que ens passen en Jofre Janue, l'Oscar i en Fike. Moltes gràcies, companys!

Ens anem alternant per obrir traça. Guanyem desnivell molt a poc a poc, seguint un camí imaginari. L'entorn és brutal. El silenci, els núvols, les muntanyes i els detalls de cadascuna d'elles: corredors de neu, de gel, el color de la roca, geleres... I el camí, duríssim.

Arribem als 4.800m, al segon dels tres llacs que hem de passar, esbufegant com mai. Jo estic exhaust. Portem unes 6 hores per fer 400 metres. Fem una segona parada, bevem aigua i mengem una barreta, el nostre dinar. Reflexionem sobre la situació. Busquem amb la mirada un lloc on acampar. A l'altra banda del llac gelat sembla que hi ha un pla. Ens el marquem com objectiu. Impossible fer més, per les poques forces que ens queden i el dia que aviat s'acabarà.

Per fi arribem a l'altra banda del llac, just allà on havíem fixat amb la mirada. Fa estona que ha començat a entrar la boira. Els gegants de neu i roca han desaparegut. Fa molt fred. Jo m'encarrego de preparar la plataforma i muntar la tenda. En Rusky encara té forces per anar a descobrir el camí i obrir una mica de traça sense motxilla, pensant en demà. La neu és molt seca i costa donar-li forma. Xafo i torno a xafar la neu mentre dono voltes intentant crear una superfície plana per posar la tenda, com si estigués practicant un ritual ancestral. Un cop a dins preparo la primera sopa del dia. En Rusky triga i em menjo la meva part. No pateixo per ell, coneixent-lo és capaç d'intentar arribar fins al coll. Des de dins el sac m'abstrec tot mirant el sostre de la tenda i prenent consciencia d'on sóc. El silenci és total. Estem dins l'ànima de l'Himàlaia i això em fa sentir feliç. El rellotge Garmin indica que estem a 5.000 metres. El cap perfecte, gens de mal, ni una punxada. Tant sols cansat i amb molta gana. Trec el cap per la porta, a veure si veig la posta de sol, però tant sols hi ha boira.

Uns minuts després arriba en Rusky, que s'ha enfilat fins als 5.200 metres. Diu que ha anat un pèl massa a la dreta. Ara ja sabem per on no hem de passar. Preparem el plat contundent i únic del dia, una pasta de sobre: espaguetis amb formatge. Un menú exquisit tenint en compte el context. Posem neu a l'olla i la deixem fer fins que arrenca el bull, hi aboquem el contingut, remenem, parem el fogonet i ho deixem reposar els 8 minuts que indiquen les instruccions. Els minuts es fan eterns o sigui que comencem a menjar una mica abans. La pasta ja està al dente. Mengem de la mateixa olla i amb la mateixa cullera, els únics estris culinaris que portem. Al principi, que crema molt, fem una cullerada cadascú, quan ja no crema tant en fem dues, i cap al final, tres. De seguida s'acaba, però és el que hi ha. Ens posem dins el sac i intentem dormir. I costa adormir-se, pels bonys de la neu i per el poc aïllant que és la màrfega. Sembla com si estiguéssim estirats directament sobre gel. Cadascú al seu ritme i quan li sembla es va llevant per anar posant roba entre la màrfega i el sac. Entre l'alçada, el cansament i l'estar mig endormiscat, els pensaments-reaccions no són automàtics. Primer ve el pensament, llavors la reflexió, el "vols dir?" i finalment, potser al cap de molts minuts ve la reacció.

Tot i així, em costa dormir. Estem a -12 però dins el sac ja no tinc fred. Els bonys tampoc són problema perquè ja tinc 2 o 3 postures més o menys còmodes. No dormo de l'emoció, dels nervis, de pensar on sóc i tot el que queda per fer. El 20 de març iniciarem el camí al Manaslu. Només de pensar-hi se m'activen totes les neurones i cèl·lules del cos. Les hores passen i els pensaments flueixen i en aquest entorn són molt intensos, segurament més del que hauria de ser normal. Però altre cop, què és normal i què no? Com la cançó d'en Sabina, "nos dieron la 1, las 2 y las 3..." Cap a les 4 agafo el son i ja no em desperto fins que surt el sol.

20 de febrer. Coll Renjo La (5.400 m)

El cap força bé. Alguna punxada però tinc gana. Dins la tenda tot està gelat. Mengem galetes amb xocolata, fonem neu, omplim les ampolles i hi posem un polsim d'Isostar. No mengem tot el que voldríem però és tot el que toca per avui. El camí és incert, o sigui que cal racionar molt bé el menjar. Fem la motxilla, desmuntem la tenda i ens posem a caminar. La traça oberta ahir per en Rusky ens facilita, i molt, els primers metres de desnivell, fins que, tal com vam decidir ahir, toca desviar-se a l'esquerra. I a partir de llavors torna el suplici. Neu, neu i més neu.

Quan vam arribar al Nepal ens van dir que l'hivern estava essent molt sec. I des de que hi som han caigut tres nevades, una de feble però les altres dues bastant fortes. Una mentre estàvem concentrats a creuar el Tashi Labsa, l'altra just abans de sortir cap aquí. Entre les tres es deu haver acumulat gairebé un metre de neu nova i segur que a aquestes alçades ja n'hi havia prèviament.

Pugem, tot plegat baixem una mica, llavors cal avançar per algun pla. Veiem unes fites a l'esquerra però no ens serveixen de gaire. Nosaltres hem de fer el nostre propi camí. Ja han passat dues hores i no hem avançat ni 100 metres de desnivell. Ens enfonsem amb neu fins la cintura, amb sort fins als genolls. Intentem seguir les línies imaginaries que tracen les roques, imaginant que allí hi haurà menys neu, però tant sols és una il·lusió. És esgotador, estic exhaust, avorrit d'enfonsar-me i no poder caminar normal. És desesperant. Però que bonic que és tot plegat. El vent, que en alçada bufa amb força, crea melenes blanquinoses al voltant dels cims.

A les 3 hores arribem més o menys a la meitat de recorregut per arribar al coll. Llavors encara quedarà la baixada. I fins on? No sabem què ens trobarem. El desgast és brutal. I el pes de la motxilla encara fa que t'enfonsis més. En alguns trams, els pals queden completament coberts de neu. Mirem de posar el peu amb delicadesa intentant que no s'enfonsi del tot, però és una tasca impossible. La neu és molt seca i no te consistència, com petites boletes de porexpan. Però que no es glaça mai, la neu, a l'Himàlaia? Si poguéssim avançar amb grampons... Més tard ens explicaran que la neu es congela a partir dels 5.600 metres.

No puc més i el dòping de mirar el paisatge cada cop funciona menys. Tot i així, sé que arribarem al coll, costi el que costi. Ho sento així i estic convençut que en Rusky també. Anem separats uns metres, ell més avançat.

Per fi veiem el coll, que s'amagava a la dreta. Ens queden exactament 120 metres de desnivell. Intento concentrar-me en l'entorn per treure forces d'on sigui. Però cada cop l'aprecio menys. Avancem penosament per uns plans. En Rusky per la dreta. Jo per l'esquerra, perquè he vist un tros de paret que tinc ganes d'escalar. Quina bogeria, estem gairebé a 5.300 metres, però ja fa dies que tinc el mono de roca i aquest tros de paret sembla assequible. Un bloc d'uns 7 metres que tira endavant amb lleixes plenes de neu. "Una grimpadeta" penso. Me'l miro content mentre veig en Rusky com desapareix pendent amunt. I l'escalo però em costa més del previst. Sota la neu no hi ha lleixes sinó petites regletes. Però gaudeixo com un nen. Vaig enfilant-me en vertical, notant la rugositat de la pedra himalaienca, apartant la neu, buscant la millor presa i el millor peu, fins l'últim pas...que no trobo la manera d'encarar-lo. Sense mans ni peus, haig de treure'm la motxilla com puc i tirar-la paret avall. I gairebé hi vaig jo i tot, al darrera. Estic en aquell punt que ja no puc desgrimpar o sigui que toca anar amunt, i ràpid, perquè cada cop tinc les mans més congelades. Miro i remiro les opcions que tinc. I al final me'n surto fent un flanqueig a la dreta una mica en precari però molt excitant. M'assec en una pedra, amb l'adrenalina disparada i les mans congelades. Desfaig el camí fet per en Rusky, recullo la motxilla i continuo amunt. Una parada de cap total.

I tornar a la normalitat del camí desespera. Vaig seguint la traça oberta per en Rusky. En alguns trams toca avançar de genolls. I miro el coll que encara està allà dalt. Estic molt cansat i noto la falta d'aire. De tant en tant paro per poder respirar i carregar d'oxigen la sang. Odio més que mai la neu que no em deixa caminar amb normalitat.

Per fi les últimes rampes que ja no són tant verticals. Veig el coll i en Rusky que agita les mans. Faig l'ultima corba. Ric desesperadament. Gaudeixo com mai els últims metres. Ens fem una gran abraçada mentre recitem en veu alta la lliçó numero 1 de l'Himàlaia: no travessar colls alts a l'hivern després de les nevades. Ha estat una gran lliçó. Ens ho havia dit molta gent, que era difícil, dur, però nosaltres som així, necessitem descobrir les coses pel nostre propi compte.

Són les dues, hem trigat 5 hores per pujar 400 metres de desnivell, arrossegant el cos entre la neu. Menjo uns fideus que en Rusky m'ha preparat. Bec aigua desesperadament doncs feia estona que se m'havia acabat. Moltes gràcies, amic.

Des del coll ens sembla veure l'Everest. És aquell? Hi ha molts núvols i n'observem una imatge fantasmagòrica. Volem pensar que sí, i amb aquesta imatge ens quedem. Fa vent, cau alguna volva de neu. Ens fem les fotos de rigor, recollim les coses i tirem avall doncs no tenim ni idea del que ens espera. Hem de sortir d'aquí com sigui, com més lluny millor.

Baixem pel dret i de seguida perdem 100 metres mig esquiant, però altra vegada tornen els plans, lleugeres pujadetes i baixadetes. És horrible. I el temps que passa i no avancem gens. De tant en tant s'intueix l'Everest, el Nupse, el Lhotse però ja no queden forces per processar la bellesa de l'entorn. Són aquells moments que intentes pensar en qualsevol cosa menys en l'esforç que et toca fer. En aquesta situació és complicat perquè cada passa és diferent i t'has de concentrar en com encarar-la. M'enfonsaré molt? Millor per aquí o per allà? Hi haurà alguna pedra?

Tinc en Rusky al davant. El crido i li dic que ja no puc més, que parem la tenda. Decidim fer-ho al segon pla allà on ens arriba la vista. Quan arribo ja té la plataforma mig feta. Muntem la tenda i ens posem dins el sac. Estem a 5.200 metres. Els núvols s'aixequen, el cel cada cop és més net, són vora les 5. Fem la primera sopa, també aigua. Cal hidratar-se per aclimatar bé. Traiem el cap per la porta i quina sorpresa: l'Everest és davant nostre, increïble, imponent, net de neu, s'alça per damunt de totes les muntanyes. I el sol que ja comença a pondre's, tenyeix les muntanyes més altes de vermell: l'Everest, el Nuptse, el Lothse i al fons el Makalu. Quin espectacle. Unes vistes increïbles des de dins la tenda i que ens fan combinar l'olla de la sopa, amb la càmera de fotos, la de vídeo, la gopro... El detall és increïble, fins i tot intuïm l'esglaó Hilary. Ens havien dit que era molt difícil de veure, l'Everest, doncs queda força amagat, però nosaltres avui tenim aquest privilegi. El gaudim i el considerem un regal per tot l'esforç que hem hagut de fer per arribar fins aquí.

La temperatura cau en picat, encara no és fosc i ja estem a -10 graus. Això només acaba de començar. Estem dins el sac en silenci. Falta menjar el plat fort de pasta o arròs, però tenim més son que gana. Tot i així decidim fer-lo. Mengem i ens estirem de nou. Prevenim el fred que ve del terra utilitzant tota la roba que tenim a la motxilla. Algunes peces ens les posem, les altres, entre el sac i la màrfega.

Amb tant d'esforç costa agafar el son. I de fet encara ens queda molt per sortir d'aquí. Estem en tensió crònica i això fa que el cervell no es relaxi ni un moment. Ja estem a -20 graus dins la tenda. El silenci és absolut. Només el trenquem nosaltres quan ens belluguem per trobar la postura bona, que no existeix. Però els sacs Rab que portem són una meravella i encara que no dormim gaire, almenys no passem fred.

21 de febrer. Arribem a Gokyo

Per fi surt el sol. Obrim la cremallera de la porta i l'Everest ens dona la benvinguda. Quin bon inici de dia. Dins la tenda està tot gelat, estem a -22 graus. Aquesta és la noticia dolenta. Activar-se en aquestes condicions costa moltíssim però no hi ha més remei. Les tres coses pitjors són: sortir del sac i haver-se de vestir amb roba congelada, sortir de la tenda i posar-se les botes també congelades, i el que més m'emprenya, tocar el sostre sense voler i que et caigui polsim de neu al clatell. Però en aquest context ho assumeixes i no hi dones més voltes.

Esperem 15 minuts a veure si el sol agafa més força i s'escalfa una mica l'entorn. Finalment ens decidim i ho anem fent tot com podem. Esmorzem galetes i fonem neu. Fem les motxilles, desmuntem la tenda i altre cop el malson de la neu fins els malucs. I Gokyo que el veiem allà baix, al final del llac. Avui hem de baixar fins als 4.800m.

El dia és increïble. Ens rodegen moltes muntanyes, 3 de les quals fan més de 8.000 metres. El cel és blau fosc intens i el pla que no s'acaba mai. La neu, malgrat la glaçada que ha fet i la temperatura que estem, és pols. És desesperant.

Al final del segon pla tenim una altra baixada que agafem per on podem. Estem sobre unes cascades de gel i ens venen temptacions de posar-nos els grampons i baixar pel dret. Fins i tot de tirar la motxilla pendent avall. Però no passa de temptacions.

Ara si que baixem ràpid. No hi ha tanta neu, però cal baixar pel mig de blocs de pedres que ho fa especialment perillós. Algunes vegades el peu es posa dins de forats ocults per la neu i sembla fàcil torçar-se un turmell o el genoll.

Un cop a baix tan sols cal avançar per la vora del llac fins a Gokyo, que deu estar a uns 2 kilòmetres en línia recta. Si portés unes bambes i sense motxilla tant sols trigaria 6 minuts a arribar-hi, però ara em mentalitzo que passarà com a mínim una hora.

Veiem el poble allí al fons, però no hi arribem mai. Ens hem d'anar enfilant i baixant per el pendent al costat del llac per intentar evitar les zones de neu mes profundes. Torno a estar exhaust. Veig en Rusky com encara l'última rampa abans d'arribar a les primeres cases. Arribo al cap d'uns minuts i ens tornem a abraçar. Hem tardat 3 dies de Lumde a Gokyo. En condicions normals es fa en 7 hores.

El poble està buit perquè els camins estan tancats per la neu. Tant sols hi ha dos 'lodges' mig oberts perquè estan fent tasques de manteniment. Ens reben un pare i un fill sherpes amb cara d'incredulitat i amb paraules de "strong". Només entrar ens fan beure un tè ben calent.

La nostra idea és continuar avall després de menjar alguna cosa, però ens diuen que de Gokyo cap avall el camí tampoc és obert i no tenim el primer poblet fins a unes 6 hores. Així doncs, decidim quedar-nos per descansar bé i recuperar forces, perquè hem hagut de donar molt. Engolim uns galets amb formatge que aquí anomenen macarrons. També ens partim una pizza. Els cossos tornen a activar-se per moments després de tres dies de menjar poc i cremar molt.

Gokyo és preciós, al peu d'un llac i rodejat de muntanyes. Des del menjador, al costat de l'estufa, veiem el Cho-Oyu, el quart 8 mil en dos dies. I ens porten a una habitació que és com un forn perquè fa estona que el sol hi toca de ple, amb vistes privilegiades al llac i al coll d'on venim. Aprofito per quedar-me amb calçotets. Des de Katmandú, i d'això ja fa 7 dies, que el meu cos no es queda sense roba. Ens escalfem, eixuguem la roba, les botes, carreguem bateries amb els aparells solars.

A la nit intentem passar les imatges de la nostra aventura al pare i al fill però no ens en sortim. Falta un "còdec de vídeo" i un cop aconseguim el còdec, l'ordinador no és prou potent per reproduir els arxius pesats de vídeo. Ens expliquen que aquesta ruta fa un mes que està tancada, que sort de dur tenda. L'hivern passat una parella de francesos va tardar 18 hores per anar de Lumde a Gokyo, amb una mica menys de neu. A les 12 de la nit van veure uns frontals al mig de la muntanya i van sortir a buscar-los amb un termos de te ben calent. La noia va arribar amb congelacions als dits de les mans. No duien tenda, es tractava d'arribar a Gokyo o morir. És així de cru. Costa molt moure's a l'hivern a l'Himàlaia: les distancies, l'alçada, el fred, la neu... la logística és molt complicada. Qualsevol petit problema o mala decisió pot ser definitiva. Això si, aquest petit racó de món és brutal.

A la nit sopem al costat de l'estufa. Anem conversant amb el fill que ens explica histories del refugi com la de la parella de francesos. També parlem de política, un tema bastant delicat per a molts budistes prop de la frontera amb el Tibet. Al principi comenta amb cautela la relació budisme, Xina, Tibet, però quan li expliquem la nostra postura, i que de fet Catalunya és com el Tibet i Espanya com la Xina, es deixa anar i comença a ser més contundent. Diu que la Xina s'està guanyant el Tibet a base d'inversions en infraestructures. A la gent més pobra els donen diners i construeixen escoles públiques on sobretot ensenyen els valors xinesos. Fa pena veure els xinesos com és passegen per aquestes terres amb supèrbia i amb banderes xineses cosides per tot arreu. Com ell diu, però, la majoria ni se n'assabenta perquè tenen el coco menjat.

Tinc la impressió que els budistes nepalesos, i sobretot els sherpes, van fent el seu camí al marge del conflicte del Tibet. Sovint dona la impressió que en passen una mica, com si fossin poc activistes, o no els importés gaire. Però clar, això pot ser una impressió esbiaixada, doncs de cara als turistes el que deuen procurar és semblar totalment neutres per evitar-se problemes. Tot i així, crec que es tracta també d'una manera de ser, influenciada per la seva religió. I aquesta és la seva força. Se'ls veu convençuts de que mitjançant les oracions i l'espiritualitat tot s'arreglarà. Com si el destí estigués del seu cantó a través de la fe, l'esperança i la pau. I aquesta postura, aparentment de debilitat, la crec forta i poderosa, i m'emociona. Buda i el budisme és a cada racó de l'Himàlaia.

La nit avança i ens ve la son. El pare ens diu que no marxem demà, que demà passat ells han de baixar i ens ajudaran a obrir traça. Ens ho pensem per uns moments, però el pla no ens sembla malament. Gokyo és preciós, aquí al 'lodge', tot i la olor de pintura i el fred, estem bé. Ens anirà bé descansar i compartir més temps amb ells.

Anem a dormir, el sol ja fa estona que s'ha amagat i a l'habitació ja estem a -10 graus. Avui però dormirem tous i amb tres mantes. El llit està congelat però s'escalfa de seguida. Com cada nit últimament, dormim amb el gorro posat. Són les 11 i no tardem a adormir-nos.