Els serveis assistencials, pedra angular del benestar

Tal com feia palès l’Institut d’Estadística de Catalunya a finals del 2019, gairebé un 20% de la població catalana té més de 65 anys. S’estreteix la base de la piràmide poblacional perquè cau la natalitat, i s’amplia la cúpula pel guany en qualitat de vida; és cabdal, doncs, consolidar una xarxa de serveis i professions assistencials, residencials o domiciliàries. Amb una salut envejable, en general, fins ben entrada la vellesa, hi haurà persones capaces de seguir a casa seva molts anys, fins i tot parelles. Però d’altres, per soledat, dependència, discapacitat, demència o incapacitat de gestionar les tasques diàries, hauran d’acudir a un o a més d’un dels recursos assistencials, siguin públics o privats.

Vivible, viable i equitativa

L’any passat, segons dades del departament de Treball, Afers Socials i Famílies, Catalunya tenia 19.684 places a centres de dia per a gent gran, 11.586 de titularitat pública. El Barcelonès, seguit del Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Maresme eren les comarques que concentraven més places públiques. Al seu torn, de les 64.367 places de residència, 45.843 eren públiques, amb les mateixes comarques al capdavant. Completaven l’oferta de serveis assistencials els pisos tutelats, un servei d’acolliment alternatiu per a persones grans autònomes consistent en un conjunt d’habitatges amb estances d’ús comú i sense barreres arquitectòniques, que en total l’any passat sumaven 1.012 places, 745 de les quals de titularitat privada.

Al marge del nombre insuficient de places -que explica les llargues llistes d’espera- i tot i l’aparent solidesa del model, si hi ha un segment que sovint salta a escena per les mancances és el de les residències i centres sociosanitaris, llocs especialment vulnerables durant aquesta pandèmia. La majoria de vegades, les deficiències són per falta de pressupost, recursos materials i humans en el si dels equipaments, fet amb el qual és especialment crítica l’Associació Professional Catalana de Directors de Centres i Serveis d’Atenció a la Dependència (ASCAD). La gestió de les administracions dels pressupostos per a aquests serveis és un punt amb el qual es mostren especialment durs i és que, per al seu president, Andrés Rueda, en el cas de la dependència “no atendre drets consolidats per llei de les persones que no es poden defensar s’anomena maltractament institucional”. I s’estranya que “la població en general i les entitats de caràcter social en particular no siguin més bel·ligerants amb el tracte vers els nostres pares i avis”.

Al seu parer: “La dependència és un sac on s’hi val tota la hipocresia, especialment la dels polítics, i si realment tots som iguals davant de la llei, no hauríem de permetre que es mantinguin persones privilegiades amb duplicitats assistencials o en centres d’alt nivell mentre que milers de persones es troben desemparades al carrer”. Per a ASCAD, subratlla: “La dependència en qualsevol de les seves formes ha de ser vivible, és a dir, suficientment estructural, funcional i assistencial; viable, en termes que la facin possible, realitzable i sostenible en el temps, i equitativa, o sigui, que el teu pare no sigui més que el meu pare o el de la veïna”. “El dret ha de ser universal”, subratlla Rueda.

Respecte per sobre de tot

Des d’ASCAD també posen l’accent en la falta de prou personal en aquest tipus d’equipaments no només durant la pandèmia (amb les consegüents baixes per contagis i quarantenes), sinó com a dèficit sostingut en el temps: “El 17 de març -tan sols quatre dies després de dictar-se l’estat d’alarma- ja vam compartir amb l’administració el SOS que ens arribava des de les direccions atesa la falta de personal”. Un personal, apunta Rueda, que dedicant-se a atendre persones especialment vulnerables “ha de tenir un component innat d’actitud interior i de valors que vagin més enllà de la formació”, ja que, assenyala: “Tots som conscients de denúncies per males praxis de professionals que tècnicament estaven ben formats”.

“És un tema complex -continua Rueda-, però els centres no només hem de promoure la formació, sinó que hi hem d’afegir valors universals com el respecte”. Aquest respecte també és l’element cabdal d’un altre dels serveis que l’administració posa a l’abast de les persones dependents, el d’atenció domiciliària, del qual es beneficiaven 33.861 usuaris el març del 2020. En aquell moment, 23.720 comptaven amb el servei de teleassistència instal·lat al domicili i 90.135 amb una paga o prestació per a cuidadores no professionals. La Irene Arce és una de les treballadores familiars que forma part del servei d’atenció domiciliària de la Generalitat de Catalunya des de fa 20 anys. Els últims ha tingut torn de matí, cosa que implica que la seva tasca consisteixi en fer la higiene dels usuaris i donar-los esmorzar i medicació. Tot i l’aparent simplicitat de la feina, matisa Arce, “les higienes no sempre són iguals, ja que en funció de la persona són dutxa de peu, dutxa assegut o enllitat”. En aquestes cures, per a Arce: “Sobretot és fonamental que se sentin segurs i còmodes, perquè òbviament que vingui un estrany a agençar-te no és fàcil d’encaixar, siguis home o dona, gran o jove”.

Aprenentatge constant

Arce acudeix diàriament als domicilis dels seus usuaris. La més gran de totes, confessa amb un somriure, “va ser la Teresa, una dona entranyable que va viure fins als 98 anys”. Que la persona pugui quedar-se al seu domicili habitual gràcies, en part, a la seva assistència, reporta molts beneficis: “El fet que l’usuari romangui al seu àmbit familiar, amb els seus records, olors, fotos i maneres, la seva cuina, televisió i butaca, és molt important. Allà han creat la seva pròpia família i la seva vida”. Una vida de la qual la fan partícip molts d’ells. “Un cop acabes les tasques d’higiene, l’estona que queda és per parlar, veure fotos i compartir records -apunta Arce-. Aquest clima de confiança afavoreix que la feina sigui més fàcil”. I això és clau: “Sense aquest vincle, la nostra feina no té cap sentit”. I és que “si tu vas a casa d’un usuari de forma mecànica i fas la higiene com qui posa una rentadora, ja has begut oli”.

Cal tenir en compte, continua, que “treballes amb una persona igual que tu, amb 30 o 40 anys més que tu i amb unes necessitats especials que requereixen del teu ajut, però persona al cap i a la fi”. I això “ha de ser així per molt que tinguis un mal dia, facis tard o tinguis un problema personal; has de buscar el seu benestar per sobre de tot, ser respectuós, agradable i afectuós”. “Molts d’ells -afirma Arce- només reben la teva visita al cap del dia, i tots necessiten ser escoltats: quan escoltes és quan realment saps què necessiten i què esperen de tu”. Al marge de la soledat d’alguns dels usuaris, per a Arce el més dur és “enfrontar-se al fet que es morin”; ella no s’hi ha pogut acostumar. El més satisfactori, en canvi, és: “Quan saps que t’esperen, quan somriuen al veure’t i tot el que aprenc d’ells cada dia”. “És impossible no fer-ho: són persones amb una saviesa que no té preu”, conclou Arce.