“No podem parlar de la gent gran com a col·lectiu homogeni. És divers, amb drets, llibertats i necessitats pròpies”

Quan parlem de gent gran, a qui ens referim?

La gent gran no és un col·lectiu homogeni, sinó que es configura com una gran diversitat de persones grans amb drets i llibertats de ciutadania, i amb unes necessitats pròpies i comunes de protecció i seguretat, tant econòmica com social i de la seva integritat, i des del seu procés d’envelliment. Es tracta de persones que són mereixedores de projecció, reconeixement social, prevenció i promoció perquè la societat els dediqui esforç per tot allò que han lluitat i aconseguit per a nosaltres.

¿Ens estem preparant per a una societat cada vegada més envellida?

Sens dubte hi ha un repte demogràfic comú als països europeus, en el qual la proporció de persones grans augmenta. A Catalunya el 2050 doblarem el nombre de persones de més de 65 anys, que passaran a ser un terç de la població. Una realitat que ja es produeix en certes comarques d’interior i de muntanya.

Com es tradueix això en termes de reptes i necessitats de futur?

Cal avançar en drets, llibertats, polítiques i actuacions concretes que puguin garantir un envelliment saludable, la sostenibilitat de les pensions, la seguretat personal, la formació, el dret a l’autonomia personal i a envellir a casa seva, i també a una mort digna. Lluitar contra la solitud no volguda. Molts aspectes com l’urbanisme, el transport públic, els serveis residencials, els espais públics, etc., han de considerar les necessitats, l’accessibilitat i la inclusió de les persones grans. Aquest disseny universal d’accessibilitat, en temes com la lectura fàcil, la sordesa, les dificultats visuals, la mobilitat reduïda, és un aspecte que ha d’ajudar-nos en les discapacitats que tots anem acumulant amb els anys, i que ha de permetre una societat més inclusiva i poder celebrar el dret a viure en la comunitat amb un projecte de vida digne. En l’aspecte concret de l’autonomia personal, aspirem a assentar les bases d’un nou model d’atenció comunitària que pivoti en l’atenció domiciliària, l’atenció diürna ampliada i fórmules complementàries a les residències de gent gran, com poden ser els habitatges amb serveis o els habitatges tutelats. Es tracta de fer possible i sostenible la preferència de la majoria de persones que volen envellir a casa seva.

Mesos després del pic de la pandèmia i a les portes d’un segon rebrot, què s’ha après de la situació viscuda?

Hem après moltes lliçons. Avui tenim un pla de contingència de serveis residencials elaborat conjuntament pels departaments de Salut i de Treball, Afers Socials i Famílies, amb un cost de 94 milions d’euros, per a totes les residències del país. Cal dir que l’Estat no ha aportat mai, ni un sol any, la part proporcional del finançament que li pertoca per aplicar i desplegar la llei de la dependència. Estem parlant de gairebé 400 milions anuals que el Govern hauria de rebre per llei i no rep. Malgrat això, aquests mesos hem treballat de forma integrada els sistemes de salut i social al territori, amb un notable reforç de l’atenció sanitària i social a les residències, amb un gran capteniment dels centres d’atenció primària i la xarxa territorial de salut pública. Tenim un sistema d’aprovisionament i distribució d’elements de protecció individual, un circuit per fer moltíssims més cribatges i tests, un contingent de dispositius i recursos alternatius, un contingent de 3.000 places de lliure disposició per fer aïllaments, una formació permanent i una crida per ampliar el nombre de professionals dels serveis, als quals els hi devem gairebé tot. Avui comptem amb més coneixement acumulat, sistemes d’informació i, cosa que és més important, un sistema de dades obertes des de Salut perquè tothom conegui la realitat, al moment, de les residències, i que entre tots generem confiança en el sistema residencial català, reconegut a nivell estatal. També ha quedat palesa la importància dels components emocionals, més intangibles, relacionals amb les famílies, que tenen una importància de primer ordre en termes de salut de les persones residents. Per això hem reforçat la necessitat del dret a rebre visites amb totes les proteccions, com també l’acompanyament al dol.

De quina manera la pandèmia ha afectat la socialització de les persones grans? Viuen amb més por i més aïllades?

La pandèmia ha generat por en moltes famílies i persones grans. L’afectació en la salut mental i la pèrdua de capacitats sens dubte hi ha estat en el moment en què s’han suspès serveis assistencials, i moltes persones s’han reclòs als domicilis. Per això és fonamental aprendre a conviure amb el covid-19 fins que no tinguem vacuna i tractaments, a partir de la protecció i la prevenció, però alhora sabent que cal mantenir al màxim possible l’activitat als centres de dia o els serveis de rehabilitació. És un equilibri difícil però ho hem de fer. D’altra banda, la pandèmia també ha evidenciat una explosió positiva de voluntariat de proximitat i de bon veïnatge, importantíssim per a moltes persones grans, per ajudar la gent gran en les compres, l’alimentació, la cura o la conversa. Estem reforçant l’atenció comunitària i els serveis socials, i estem treballant en un projecte de comunitats contra l’aïllament, amb el concurs dels equipaments cívics, el voluntariat i els serveis socials, que eviti situacions de solitud no volguda, ajudi a la detecció de necessitats i permeti un acompanyament a la seva atenció.