“Treballem contra la soledat de la gent gran”

Per què poseu a la venda roses de feltre?


Evidentment ens ajuden a finançar la campanya, però de fet l'objectiu és proposar als ciutadans que comprin una rosa, ja sigui natural o artificial, i la portin a una persona gran del seu entorn que creguin que necessiti aquest gest. Les roses formen part d'una campanya de sensibilització en la qual ha col·laborat l'Ajuntament de Barcelona, amb què volem recordar a la població que hi ha gent gran atrapada al seu domicili. Com que aquestes persones no poden anar a celebrar el Sant Jordi, podem fer que el Sant Jordi vagi a casa seva.

I segur que la nostra visita els farà il·lusió.


Sí, de fet, la rosa és un pretext per passar una estona i crear aquest hàbit de visitar les persones grans. Animem a la gent que ho faci i que després n'expliqui l'experiència a la nostra pàgina de Facebook. I, si consideren que aquella persona està massa sola i aniria bé que tingués un voluntari que l'acompanyés, ens poden avisar. No volem que la campanya quedi en una acció d'un sol dia; nosaltres treballem contra la soledat de la gent gran durant tot l'any.

Hi ha més gent gran sola de la que imaginem?


I tant. És molt difícil detectar la soledat.

No és el mateix aïllament social que soledat. L'aïllament social fa referència a xarxa de relacions d'una persona, però la soledat és un sentiment, és una percepció subjectiva.. Hi ha qui decideix viure sol de manera conscient i no sent la soledat perquè té una xarxa social forta a què recórrer. Però poca gent gran viu sola de manera voluntària, sinó que no tenen cap més alternativa; sovint han perdut la parella i la família no se'n pot fer càrrec.

Aconseguir ajuda i restablir la xarxa social no deu ser fàcil en aquests casos.

No, perquè solen ser persones dependents que gairebé no es poden moure de casa. A Catalunya s'estima que hi ha unes 150.000 persones grans que viuen soles. I és un problema més greu del que ens pensem perquè l'estat del benestar ha tingut com a objectiu pal·liar les necessitats existencials de les persones, però mai no s'ha plantejat pal·liar les necessitats emocionals. Una persona gran pot viure amb poques coses materials, però sovint li manca el contacte humà i es passa dies i dies sense veure ningú.

La soledat pot afectar la salut?

Els estudis demostren que sí. A la Jornada Internacional de Soledat que vam organitzar l'any passat vam convidar la Louise Hoplin, una investigadora de la universitat de Chicago que porta 20 anys investigant quin efecte té la soledat en l'estat de salut de les persones. Ha arribat a la conclusió que l'aïllament afecta més la salut que fumar 6 o 8 cigarrets al dia.
A més, la soledat comporta un risc d'exclusió social. La gent que viu al carrer sovint no només ha perdut la feina, sinó que tampoc no té família, amics ni una xarxa social que li pugui donar un cop de mà.

La vostra entitat ofereix companyia i amistat.


Exacte, a través de més de 750 voluntaris que visiten les persones grans o les acompanyen al metge o de vacances. A més, aquests voluntaris estan supervisats per un equip de professionals, perquè el col·lectiu que atenem és fràgil tant a nivell emocional com de dependència i, per tant, es necessita un suport professional que indiqui com actuar en moments complicats.

Costa trobar voluntaris disposats a passar estones amb la gent gran?


Hi ha molta gent molt solidària! Es parla molt de crisi de valors però en els últims anys moltíssima gent de totes les edats s'acosta a Amics de la Gent Gran per fer de voluntari. I hi ha molta gent jove!
En èpoques de crisi les qüestions emocionals queden relegades a un segon pla en favor de les qüestions econòmiques. I és veritat que necessitem menjar per sobreviure, però els sentiments també formen part de la salut.

Cal que les administracions públiques també ho tinguin més en compte?


Hi ha qui diu que si es reforcen les polítiques públiques envers les persones grans es desresponsabilitza les famílies. Però nosaltres pensem que aquesta problemàtica s'ha d'abordar des de la vessant pública i des de la privada: els cuidadors principals han de ser les famílies però necessitem polítiques públiques que donin suport a aquestes persones cuidadores, de la mateixa manera que necessitem un urbanisme amb places i zones accessibles que permeti que entre els veïns es creïn vincles. En aquest sentit, els serveis públics de la ciutat de Barcelona són exemplars i el grau d'extensió de l'atenció domiciliària és força bo.

@page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm }