Roger Ballescà: "La generació Z és diferent, i té a veure amb els pares, les mares i l’entorn”

Més intents de suïcidi, increment dels trastorns de conducta alimentària (TCA), ansietat social… Què els passa als nostres joves? Com podem millorar aquesta situació? En parlem amb Roger Ballescà, coordinador de l'àrea de salut mental infantojuvenil de l'Hospital Sagrat Cor de Martorell i del comitè d’infància i adolescència del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).

Per què s’han triplicat els intents de suïcidi entre els joves?

— Les xifres són més altes per dos motius. El primer és que ara detectem molt millor les ideacions suïcides i les temptatives autolítiques, i gràcies a programes com Codi Risc de Suïcidi podem intervenir abans, però queda més reflectit a les estadístiques. I el segon és que els nens, nenes i adolescents (NNA) estan sotmesos a unes pressions enormes, acadèmiques, socials, estètiques..., mentre la capacitat familiar de contenir aquestes problemàtiques i angoixes és menor que abans.

Moltes persones adultes no entenen els Z. ¿Són una generació diferent?

— Sí, totes ho són. Però aquí ens fem una trampa: tenim tendència a pensar en la generació Z com una cosa desconnectada de nosaltres. Diem que tenen poca tolerància a la frustració i poca capacitat d'espera, que són poc reflexius i molt immediatistes. Com si això fos independent de com els hem criat! ¿No deu ser que tenen poca tolerància a la frustració perquè nosaltres no tolerem la frustració dels nostres fills i filles? ¿No deu ser que nosaltres també som immediatistes?

Quins són els problemes més habituals que arriben a la seva consulta?

— Han crescut moltíssim els TCA, per aquesta pressió estètica de què parlàvem. També les problemàtiques de conducta, de transgressió de límits, les autolesions, l'ansietat i l'ansietat social...

I això què ens està dient?

— Que som una societat poc reflexiva i molt impulsiva. Que prima la mirada de l’altre i que cada cop ens comparem més. Vivim la felicitat com un imperatiu i pensem que el malestar és un error que no hi hauria de ser. A les xarxes socials compartim la part més bonica de la vida, no la dramàtica, i aquest no ser conscients que el malestar és una part natural i constituent del fet de viure ens deixa desprotegits. En resum, no eduquem per enfrontar dificultats.

Vostè atén infants i adolescents des de fa 24 anys, però la seva especialitat no existeix.

— És un absurd absolut. Oficialment, la psicologia només té una especialitat, quan és obvi que una de sola no pot abastar tota la complexitat del psiquisme humà. Les problemàtiques dels NNA són substancialment diferents de les de les persones adultes i, per tant, requereixen abordatges específics. Per això és tan urgent que aquesta especialitat sigui una realitat. La bona notícia és que ja ha sortit l'especialitat de psiquiatria de la infància i l'adolescència, i sabem que la de psicologia clínica s'està movent. També urgeixen les especialitats de neuropsicologia, psicooncologia i cures pal·liatives.

Amb més psicòlegs especialitzats resoldrem el problema?

— Imaginem que els problemes emocionals són com incendis forestals. No només calen psicòlegs apagant focs, cal cuidar el bosc perquè s’encengui el mínim possible. És a dir, fer que els nostres NNA no es tensionin tant i no generin tants símptomes. Mentre no ho aconseguim, el malestar s'ha de tractar d'alguna manera, però de moment no tenim prou recursos per donar resposta a aquesta situació tan greu.

Què ens cal per evitar aquests “incendis”?

— Un canvi social i cultural que posi la infància i l’adolescència al centre, i que ensenyi a relacionar-se amb el malestar. Per començar, que les famílies disposin de més temps per cuidar les seves criatures i hagin de delegar menys en guarderies, escoles, tablets, extraescolars... Sempre dic que la conciliació familiar en aquest país consisteix a fer fer als nens horaris d'adults, en comptes que els adults puguin tenir horaris adequats per criar els seus fills.

Quins consells donaria a pares, mares i educadors, de cara a buscar ajuda?

— Que busquin professionals que ofereixin garanties de formació i competència, des del directori del COPC (copc.cat/directori-professional), on només trobaran professionals col·legiats. Que busquin especialistes i desconfiïn de qui diu que està especialitzat en tot. I que triïn algú que els generi confiança en el tracte.

I als joves que es troben amb tants gurus a les xarxes?

— Que desconfiïn de les persones que venen solucions molt ràpides o que expliquen les coses amb una senzillesa enganyosa. Una cosa és saber explicar bé la complexitat i una altra banalitzar-la. I que busquin si aquesta persona té alguna titulació que garanteixi que té uns coneixements contrastats, validats científicament. Per exemple, al directori del COPC.

Com seria, al seu parer, un sistema, si no ideal, acceptable de salut mental infantojuvenil per a la població de cara als pròxims anys?

— Hem d’aconseguir que la salut mental, un concepte que va molt més enllà de la malaltia o el trastorn, sigui tractada des dels aspectes més bàsics i amb un abordatge molt més comunitari, no només als centres de salut. Per exemple, si una criatura és víctima d'una situació familiar molt complicada, el que cal resoldre és aquella situació familiar, i no pas diagnosticar i tractar la criatura. Hi ha problemes d’aprenentatge o problemes socials que no es resolen amb una resposta clínica. Per això hem de tenir més recursos de psicologia a les escoles, a l'atenció primària i als serveis socials.